A la feina i set poemes més
01 Setembre, 2020 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes
A la feina
Massa hores
al carrer,
poques obres
per a fer.
Em llevava
pel matí
i trobava
el meu veí.
A la feina,
no he d’anar
puix sóc poruc.
Sense eina,
el treballar
és molt feixuc.
A dalt de la barca estant
A dalt de la barca estant,
hi ha cançons de rem i vela,
ones grans quan esbufega
aquest vent valent, gegant.
En el port, poques gavines
van i vénen tot volant,
n’hi ha de totes les mides,
com demanen el menjar.
A taverna, poques presses,
històries de creure mai,
banyades amb vi i rom.
Les perdudes intencions,
van lliurant-se a l’esglai,
navegant entre promeses.
El treballar magnifica
A la sínia, l’aigua canta
mentre el ruc va plorant,
l’aigua fresca va avançant,
tota l’horta s’engalana.
Les cebes i tomateres
van despertant del gran son,
els alls tendres ja no hi són
van marxar amb les pebroteres.
El pagès està cansat,
massa amos, sense sou,
van escurçant la collita.
El treballar magnifica,
però l’angúnia no es mou
d’aquest deure tan pesat.
Somiar despert
Segueixo dient,
estimada meva,
com la lluita pesa
i es va perdent.
Serem els humans
éssers malaltissos
vivint entre pisos
i el cel adorant.
Guanyant a l’infern
en noble partida
farcida de planys.
Seran massa anys
per trobar una vida
on somiar despert.
És el gran rellotge
És el gran rellotge
qui va posant hores
en cambres i golfes,
captiu i ferotge.
Rodolen les busques,
per un petit plat,
cercant pampallugues
enmig del combat.
I passen la una,
les dues i tres
fins trobar el migdia.
Llarga melodia
per arribar a l’encert
mentre es perd qui dubta.
L’ocasió
Pensaria
en l’ocasió
de saber-me
innocent,
em plauria
ser minyó
i no perdre
en cap moment.
Però és curta
l’alegria
i un recerca
el compliment
per a aprendre
sense pressa.
Un salt a la lluna
És quan poso el cos
assegut a l’ombra
quan pensar em sobra
i he trobat el lloc.
Les grans ambicions
com passen de pressa
i ve la fermesa
a ocupar els seus llocs.
Ni cerco a l’amic
ni veig la natura
com déu benestant.
Serà important
fer un salt a la lluna
per saber que escric.
Un xic de condol
És mon cos traïdor
qui em porta a la guerra,
pel matí, s’esguerra
per saber on sóc.
Així, avancem
per terres profanes
cercant nova llum.
Com sóc tan feiner,
vaig perdent les ganes
camí de ponent.
Quan em porti el dia,
novament, el sol,
vull saber com tria
un xic de condol.