Poemes curts (CIV)
01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Entre viures
i queviures,
els castells
s'omplen de crides,
van per ells.
Les vanes promeses
jauen a un racó
pensant que és millor
el sentir-se ofeses,
que Déu els perdó.
A l'estiu demano
anar al safareig,
m'agrada el festeig,
prudent, sense esgarro,
sempre ho haig present.
No ploren els vents
quan entren al bosc,
ho troben ben fosc,
sense massa gent
a qui posar por.
He perdut
per gosadia
aquell ruc
qui em mantenia:
tou i eixut.
No més cases al carrer
de melangies,
en el passar de nous dies,
ni guanyo ni vull saber
qui va perdent: pau i guies.
Quan la cuina pren
aquella dolça flaire,
m'agradaria ser aire
i encabir l'enteniment,
no cal dir com sóc captaire.
M'he posat a festejar
amb la pubilla,
és garlaire, mala filla
i parca amb la neteja,
però crida.
Doneu-me pa
i més llenties,
són bons els dies
de l'allitar,
beneïts siguen.
He trobat l'amic
sense fer enrenou,
més valent que tou,
cercant-se el melic,
mai en tindrà prou.
La llagosta
m'ha de dir
que quan trona
no sap fugir,
la força és poca.
I com corre el caragol
pujant a una herba,
sent a dir que tot ho ofega
la gran pluja de l'agost,
arriba quan la verema.
Sense aturar
filava l'aranya,
un cop per setmana
no se'n sap estar,
després somia i calla.
L'escalfor regnava
en el país gran,
la nit demanava:
poder-se allunyar,
el sol ni escoltava.
A la casa
del més ric,
mai li manca:
sol, amic,
joia i gràcia.
És quan parlo
amb la gent
quan m'afanyo
de valent
en ser l'amo.
Poso la pau
entre els llençols
i menjo col
perquè escau,
sóc un talòs.
Em venia a dir
que, si faig pecats,
m'he de penedir,
poc que, en el traspàs,
fitaran amb mi.
A la pau
de la finestra
és on plau
haver la festa
del gran palau.
Quan la jove
està per mi,
em faig noble
en el camí
que porta a ser pobre.
No demano
altre seny
quan treballo
un xic menys,
sovint, em guardo.
Quan la vaca
veu el tren,
no s'esvera
ni ho sent,
està per l'herba.
A la vila
dels gegants,
quatre nans
mai faran fira,
són estranys.
En el cove
de la sort,
no hi ha ordre
si no es pot,
és de pobre.
I quan hagi
un poc de son
que algú escampi
mil colors
i se'n vagi.
He demanat,
a la dolça lluna,
de llum, una engruna,
però no em fa cas,
mai anem a una.
Les comandes
de la por
van plegades
en el fosc,
després, callen.
Quan enceto
el dolç ballar,
no puc parar
ni ho lamento,
vaig més enllà.
Per haver
un bon amic,
cal saber
on viu el ric,
per si esdevé.
He de seure
per pensar
com puc creure
sense estar
posat en deures.
Amb l’alegria
de tenir,
la cobdícia
es riu de mi,
poc que ho sabia.
Quan la cabra
vol menjar,
a cap banda
sap trobar:
el que li agrada.
A les ombres
dels estranys
caben normes
i paranys,
rauran a soles.