Poemes curts (CXLIV)
01 Abril, 2024 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A Betlem,
els pastors
van, ensems,
somiant del tot:
regnes propers.
Com em deia
en Samuel:
Menjaria
mató i mel!,
ni s'ho creia.
A la vora
de la mar,
veig com plora,
i fa tard,
la barca nova.
Amb la força
del gegant,
una estona
es fa més gran:
un quart, una hora.
Al carrer
dels desvalguts,
el propers
semblen eixuts
per no poder.
Amb la gana
que jo tinc,
quaranta
són vint-i-cinc
o menys encara.
Una manta
per a l'hivern
ni es demana
si fa fred,
només si escampa.
Em convida
a passejar
i em priva
de jugar,
així és la vida.
Com em deia
el meu senyor,
comptaria
fins a dos,
després, vindria.
Com el savi
proclamà:
Fins el canvi,
ni caldrà
menjar a diari!
Com demana
un mal antic:
Fes menjada,
amb pa de pessic,
tota una anyada!
A la petja
de la mort
tothom cerca
un poc de sort,
després, es queixa.
Com havia
de ser ric,
prescindia
de l'amic,
de la follia.
Na Maria
em demanà
l'alegria
de badar
almenys un dia.
En la lluita
dels porucs
cada dia
hi ha més rucs
sense alegria.
No haig hores
per donar,
les vull totes
per demà,
sense penyores.
I un cop
enamorat,
menjant dolç
sembla salat,
deu ser del cor.
A la casa
d'en Vicent,
com s'aclama
el nou vent,
ni sé si passa.
Com havia
de ser ric
trobaria
un enemic
tres cops al dia.
Com el llop
m'ha demanat:
haver de tot,
ha fet salat,
però de poc.
Al carrer
dels desmenjats,
els primers
ni volen carn,
només bon peix.
Els fantasmes
de la por
van per places
i carrerons
per si demanen.