Poemes curts (CXLV)
14 Abril, 2024 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una nuvia
em demanà
cada dia
per casar,
poc ho sabia.
Entre vanes
il·lusions
els captaires
prendran son,
com ho fan altres.
Sense hores
de dormir,
massa noses
troben nit
són prou tanoques.
En el regne
de dissort,
cada metge
ha sa por
de color negre.
En el si
del gran combat,
un glatir
és esperat
des del matí.
Aplaudeixo
mon fracàs
si alenteixo
de bon grat
mentre em queixo.
A la cova
del bon llop,
hom es troba
com un soc
a la penombra.
Com havia
de demanar
ni sabia
on començar,
vull una guia.
Endevino,
en el passar,
que acoquino
massa el cap
mentre rondino.
Al convent,
entre els enciams,
com vaig fent
mentre diran
que vaig a cent.
Com em penso
que, al demà,
és quan prego
per tornar,
després, delero.
Una bona
solució
es pregona
amb l'ocasió
d'omplir la bossa.
El dimoni
m'ha deixat:
a un borni
en el tancat
ni cal que ho provi.
Amb un rei
i dos palaus,
va la llei,
amunt i avall,
cercant remei.
I tot d'una
et diré
que la lluna
ni em convé,
és molt tossuda.
A les portes
de l'encís,
cerquen totes
el paradís,
somnis de pobres.
Com em deia
el bon abat:
Compra teia
en el mercat!,
ell mai ho feia.
Les comandes
de l'estiu:
parar cases
vora el riu
tots els dissabtes.
És la força
dels gegants:
mai fer nosa
als vilatans
per provar: Enfora!
I tot d'una
li digué:
Una engruna
ni em convé!,
resposta bruna.
A la banda
de ponent,
l'amistança
no es comprèn:
Molt menys encara!
A la sínia,
plora el mul
i la gràcia
no l'acull,
segur que li passa.