Poemes curts (CXXXVII)
13 Desembre, 2023 18:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La campana
diu al vent
que, si calla,
ningú sent
la festa grassa.
Les ovelles
són al camp
menjant herbes
i somiant,
són ben seves.
El silenci
de la nit
és ben tebi
i eixerit,
millor que es queixi.
A la casa
del cantó,
hi ha qui garla
en sortir el sol,
no dormen massa.
Com la mula
del senyor
sempre és muda,
amb gran por,
quan ix la lluna.
La veïna
del meu cor
es fa prima
quan fa sol,
potser s'anima.
Mai esclato
perquè sí
quan proclamo,
pel matí,
que no vull amo.
A les voltes
del migdia,
haig les noves
amb cobdícia,
mai hi són totes.
Quan la lluna
em ve a buscar,
sap que muda
tot l'estar
sense pressura.
Sabeu, la llei
viu en altra casa,
allí on el servei
vesteix de gala
i bé que llueix.
Les rancúnies
van al llit,
si les crides,
volen nit
per haver dies.
Com la musica
em contarà
que, mica a mica,
vol manar
i ésser rica.
Massa ovelles
sense llop,
pobres elles,
lluny de pors
i de tenebres.
Com havia
de morir,
cercaria
un bon llit
amb musica.
I quan soc
deixant l'estiu,
vol el foc
ésser més viu
potser no hi és tot.
Com anava
de debò,
em cantava
una cançó,
després, callava.
M'he posat
a festejar,
he provat
de badallar,
m'ha deixat.
A l'estiu,
em diu el sol
que és més viu
amb més revolt
i poc gasiu.
És la força
del moment
la que ens posa
allí on volem
o ens pertoca.
Hauré de comptar,
sense massa pressa:
quinze i quinze, trenta,
dia d'aturar
i sentir peresa.
El gegant
de casa el pi
és constant,
es riu de mi
i va petjant.
Amb les bones
intencions,
els tanoques
van fent mons
restant a soles.