Poemes curts (XII)
05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa sola
no n'està per mi,
dirà que molt plora
quan se'n va a dormir,
ni mirar-me gosa.
Al vell país meu
tot fa meravella,
ni mor la rosella
ni resta l'hereu
ni creix la tenebra.
Quan l'alba trenca
el reclau del son,
el cos va a la brega,
vol saber per on
la casa és oberta.
El riures de l'amor
no cerquen delmes,
força promeses
no tindran port,
només tenebres.
La senyora diu,
tan punt em llevo:
Fes el foc més viu
mentre trafego
i deso el niu!
Al carrer dels rucs,
els savis mai vénen,
diuen que entretenen
sense ser vençuts
puix mai assosseguen.
Per a fer camí,
a la terra ferma,
la il·lusió enceta
el corriol més prim,
diu que no té pressa.
En el gran desert,
on viure solia,
vingué l'alegria
per saber si és cert
que estimar volia.
No hauré d'haver
ni joia ni pena,
aquí, on s'espera
el trobar la fe,
la manca és severa.
És quan rius
que m'atabalo
i m'escanyo
en el gran dir,
després, planyo.
No hauran de venir
els cavalls a l'era
ni haurà primavera
on poder dormir,
pobra terra ferma.
Si m'estimes pel matí,
quan el sol fa mala cara,
has de viure en el meu si,
un mal lloc on tenir casa
puix la pau no rau aquí.
Sota l'ombra de l'estiu,
em meravella
com demano una estrella
per a fer el niu,
però no em deixa.
Al carrer del mig,
les cases són dolces,
obertes les golfes,
plenes de desig,
tancades les portes.
Una noia rossa,
amb cabells d'or,
com demana alhora:
riures i amor,
sóc tan poca cosa.
Maria demana
anar a la font,
com cada vesprada,
espera l'amor,
potser vindrà ara.
És el fet d'escriure
un viatjar impacient,
treballar la ment
per a poder viure
enmig de la gent.
Amb les pedres del camí
no vull parlar,
només criden perquè sí
ni saben enraonar,
com em planyen dia i nit.
Escriure dessota
d'aquell arbre amic
porta a l'embolic
en trobar sa ombra,
sense res a dir.
Quan l'estiu trascola
en camps massa altius,
demano el caliu,
la calor em sobra,
només sóc nadiu.