Poemes curts (VII)
26 Febrer, 2019 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni pressa tinc
ni sento la virior,
és un estat traïdor,
em dono per servit,
de fet, ni és el meu lloc.
Tinc tant de fred
que sento la temença
de jaure amb la creença
que quasi està tot fet,
és minsa complaença.
Estimar us estimaria
les nit d'hivern,
amb desesper,
ple de follia,
ho tinc prou verd.
Dolça fada dorm
enmig del si
del preat bosc,
dessota un pi,
amb caire dolç.
Sentir la veu,
la llunyania,
la lletania
de trobar un déu,
com cada dia.
Aplego d'hora
per trobar el redós,
estimat d'un cos
qui tot ho acarona,
un plaer galdós.
Estimar un sol
que neix cada dia,
que sent la follia
d'un perdut amor,
doneu-me altra vida.
Haver el gran dubte
de l'amor primer,
anar pel carrer,
sense mel ni sucre,
tot cercant el cel.
Voldria dormir
en el si del prat,
enmig l'entrellat,
per a saber si
seré l'estimat.
Demano a la rosa
del jardí d'enmig
que porti el desig,
per dir-te: Reposa,
nostra és la nit!
Si l'amor demana
aquest mirar dolç
que vingui aquest clos
a parar-te casa,
ben maca, amb sol.
Una rosa sola,
viatjant a peu,
aplega a les deu,
vol trobar-te d'hora,
abans que Morfeu.
Les paraules toves
no faran camí,
només les més dolces
apleguen al si,
esperen les tornes.
Una nina reia
al balcó estant
en veure l'ofrena
del jove galant:
pors amb espardenya.
Com m'agradaria,
a l'abril florit,
trobar companyia:
de taula i de llit,
plena fantasia.
Per valls i conreus,
plana primavera
amb una mà estesa
amb ullets de nen,
és tan encisera.
La deessa jove
demana per mi,
diu que, ser tan pobre,
és un fet mesquí,
no es pot ser mediocre.
En passar l'hivern,
amb la flor primera,
conta primavera:
allunyat el fred,
torna a casa seva.
Us deixo el déu
per si abelleix
sentir-vos rei
de cap a peus,
no m'ho pagueu.
Si l'amor demanes
que vingui ben d'hora,
que et trobi ben sola
per gaudir debades
d'un sol sense ombra.