Poemes curts (X)
20 Març, 2019 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sol de primavera
com vol enllestir
a la flor primera
quan es vol morir,
mai podrà ser reina.
El ruc anava
a tombs i tombs,
l'aigua cantava
sorgint del fons,
el rec plorava.
Quan la pluja parla
en carrer i teulats,
un sent la basarda
dels dies passats,
dies sense gràcia.
Si l'amor volia
romandre amb mi,
com li manaria
que digués que sí,
haig vella follia.
La mare acarona
per la nit al nin,
ha passat l'estona
sense pas dormir,
és la malaltia.
Poseu-me a les mans
el somriure ample,
el sentir-me humà
envoltat de tractes,
mai serem cristians.
Tinc, pel teu amor,
dolça bogeria,
visc a contracor,
sofreixo i em crida
aquell vell bruixot.
Portem les lloances
serralada amunt
on lliuren les vaques
aquell minso ensurt
de pensar amb els altres.
Si la lluna plena
ve a demanar,
digueu que em crema
el desig d'estar
fora de la reixa.
Entre amor i melangia,
vaig de promès,
porto un cove d'alegria
del tot encès
per un foc que m'humilia.
Al déu de la mort
ofereixo, avui,
un polsim de por,
altre de garbuix,
que fosc ho tinc tot.
No demano anar
al regne dels vius,
no em deixen estar
ni preguen quan dius
que és millor callar.
Els camins de pedra,
corriolets de fang,
quan ve primavera,
s'omplen com abans
de lluita ferrenya.
De les roses del jardí,
una m'escolta,
com em tracta de mesquí,
de poca-solta,
perquè odia viatjar amb mi.
La pluja cantava
lluny del rierol,
la fulla plorava
demanant al sol,
poc que l'estimava.
Amb massa delers,
fugint d'aventures,
van els meus volers
cap a altres pastures:
verdes, sense més.
La casa vella
no vol ni llar
ni bou ni esquella
ni sopar tard,
n'estic tip d'ella.
La jove demana,
quan es pon el sol,
el riure de gana,
fugir del condol,
mai fa bona cara.
Porteu-me amic
al preat món
on ser segon
no està mal vist,
és prou pregon.
No conto mentides
ni em plau l'ocasió
de viure mil vides
amb semblant sarró,
és qüestió de mides.