Poemes curts (VIII)
05 Març, 2019 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No et demano,
dolça fada del meu cor,
sinó un polsim d'amor
per sentir com esbatano
les finestres del meu cos.
Paraules em portaran
al regne de l'oblit,
allí, ni hi ha neguit
ni estols amb homes grans,
només setges per la nit.
Al regne de l'amor,
només les bruixes ploren,
cercant els qui s'abraonen
per gaudir el gran tresor
capficat entre hores.
En el si de l'hort,
les cebes s'envolen,
les tomates ploren
tot demanant sol,
sempre es troben soles.
L'oreneta ni sap
on parar casa,
a la teulada,
hi ha massa gats,
criar li espanta.
Ni parla el cargol
dessota la fulla,
la pluja poruga
aquest any no vol
ni un déu la belluga.
Al carrer on vius,
no hi ha primavera
ni la flor primera
al portal escriu
quan podràs ser meva.
Per estimar, et diria:
reina del meu cor,
que tan sols l'amor
cerca gosadia,
no deu ser-hi tot.
La flor del jardí
no vol més promeses
ni estima les festes
quan ve el morir,
li poden les penes.
Amb un rajolí
de vi o de cervesa,
enceta la festa
sense res a dir,
sofreix i fa pena.
Cada nit venia
la lluna del prat,
però ha fet salat
no hi és na Maria,
avui, no vindrà.
Del castell florit,
on no hi ha despulles,
com surt el brogit
de guerres perdudes,
massa els enemics.
Com voldria dir,
dona del meus somnis,
que haig deu dimonis
tots pregant per mi,
la meitat són bornis.
Per tal de plorar,
he vingut a veure't
ni sé perquè creure't
em porta a l'esclat,
callo i a reveure.
La casa petita
mai n'està per mi,
viu amb l'enganyifa
d'arribar al seu fi,
prendre nova mida.
Estic a l'espera
de tornar-me ric,
és un mal amic
aquest tan tronera
qui prega per mi.
Tot enmig d'un corriolet,
viu una abella,
com espera primavera
per anar a cercar indret
on tot riu i meravella.
El vent de dalt,
a poc a poc, s'inflama,
omple la plana
de malvestat,
després, s'enfada.
El rellotge parla
de dies de seny,
de sofrir un moment
i sentir com grana
el verd sense encert.
Per una rancúnia
o greu confusió,
que Déu em perdó
si parlo de pressa
o callo i responc.