De la flor i set poemes més
01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
De la flor
De la flor, vull el color
i la flaire que encomana;
durarà una setmana
esperant trobar l’amor.
L’abella no es decideix,
manta feina ha per a fer;
primer, visita el roser
puix la rosa s’ofereix.
El gladiol, la margarida
i una rosella distreta
s’han posat el vestit nou.
El treball és de poc sou,
però quan serà la festa
si molts venen a la crida?
Ni se n’adona
Una plata d’amanida,
una cuixa de corder,
el vi nou d’aquella vinya
d’un raïm, del tot, discret.
La menjada de senyors
diria que no li escau;
és un pobre, un babau
ben lliurat als perdedors.
Per a postres, una poma,
d’aquelles de pell tan fina,
collida a la tardor.
Poc després, vindrà la por
a emportar-se mitja vida,
però ell ni se n’adona.
Mentides de porcellana
Mentides de porcellana,
fetge tou i malcarat;
aquest any, ni ha sembrat
perquè ha ben poca gana.
Migdiades de cafè
on desfer mil aventures,
ha, a la cara, pampallugues
i, somiant, com s’entreté.
Fa prou temps
que la saviesa,
un matí, el va deixar.
Ara, parla per parlar
i, viatjant per la neciesa,
només calla quan no el veus.
Ella crida
A les voltes del migdia,
diria que he demanat
una truita de les grasses
amb tres ous dintre del plat.
El vi nou de la taverna
el vull beure pel broc gros,
ella diu com soc talòs
perquè vaig sempre a la meva.
Una mossa m’oferia,
per si em volia casar,
una cambra a les golfes.
Entre palles i garrofes,
a l’hivern, fa bon passar
tot sentint com ella crida.
Lluny del catau
El meu pertànyer
a aquest estat humà
em fa pensar
com he de plànyer.
Mentre vivim,
enmig presses i pors,
cerquem calor
allí on glatim.
Puix res m’escau
com avançar pel dret
del pensament.
Pobre innocent
ben poc traurà de net
lluny del catau.
Haig pensa planera
Els lladregots,
en veure’m innocent,
diuen que el vent
s’amaga on pot.
Com soc feliç
d’haver minsa fortuna,
lluitar per una engruna
d’aquell tresor precís.
Avanço, prest,
per la drecera
del meu sentir.
Hauré de dir
que haig pensa planera
amb poc encert.
Demana oblit
Dieu-me si
el meu amic dimoni,
quan troba a sant Antoni,
voldrà fugir.
Ell només és
una animeta trista
qui va demanant brisa
i un poc de verd.
El meu amic
no pot anar a l’infern
perquè el repten.
No el comprenen,
el sentiment el perd;
demana oblit.
Com mirava el pardal
Com mirava el pardal
aquell retall de la lluna;
no vol cap menja feixuga,
engreixar li farà mal.
Si estès més grassonet,
no seria entre nosaltres;
poc abans, ells n’eren quatre,
ara, el trobo ben solet.
Com mirava el pardal
quatre crostons a l’ampit
de la finestra de casa.
Però la gana li passa
i vol emprendre l’eixir
perquè fugir és el que cal.