Aquesta és la comanda i set poemes més
18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquesta és la comanda
Com m’ha dit l’amable sol,
que està ben tip de nosaltres:
Dels amics, li’n queden quatre,
els altres han fet el vol!
Però és gran el pobrissó
i, demà, tornarà a eixir;
manta homes li han de dir
que no hi ha nova raó.
I, de tant en tant, s’enfada,
com voldria encendre-ho tot,
però el bon Déu l’atura.
-Has de guanyar compostura
i no moure’t del teu lloc!,
aquesta és la comanda.
Pobrissons els vilatans
Al racó del desconcert,
on són vanes les promeses,
a l’hivern, hi ha meravelles,
però es perden amb el fred.
Pobrissons els vilatans
qui han perdut l’encanteri,
com el cor es mostra tebi
quan s’allunyen els encants.
Amb la dèria de la vellesa,
trobo ja el compte fet
per a anar a retre planys.
Sobtadament, els paranys
em parlen d’un homenet
qui, de sobte, s’estavella.
Sempre va a la seva
Primavera és a la porta,
però no la deixo entrar;
com la deixo escalfar
i torrar el que pertoca.
El pollastre, les sardines,
un peix d’aquells de somiar
amb mil gustos per a anar
a vetllar fins a matines.
Però el sol no ha treva
i comença a prendre força
per les planes i les valls.
Sense massa escarafalls,
s’allunya el molt tanoca;
és que, sempre, va a la seva.
He de guanyar la batalla
Amb l’espasa rovellada,
poca guerra he de guanyar;
el cavall voldria anar,
però, ben sovint, es cansa.
M’he llogat a tres castells
per a obtenir la mesada,
la ceba poc que m’agrada,
com l’empasso de gairell.
La poncella més galana
em demana per casar
i gaudir d’un bon palau.
Però com no soc babau,
li he dit que, potser demà,
he de guanyar la batalla.
Em comenta el caragol
Em comenta el caragol,
ben agafat a la fulla,
com la feina ha estar feixuga
aquests dies sense sol.
De tant anar terra enllà
per trobar fulla més tendra,
com s’allargassa la menja
i s’escurça el somiar.
Em comenta el caragol
que demana ser a l’estiu
per poder guarir-se a l’ombra.
De quan en quan, un tanoca,
d’aquells que sembla més viu,
vol menjar-se’l de debò.
Sent home de poca fe
Sent home de poca fe,
al cafè passo les hores;
he de dir que venen totes
amb dèries de no poder.
Els anys no passen debades,
la lleugeresa es perd,
no he de pertànyer a l’encert
de l’eixir de les murades.
Bon amic dels carrerons
on trascola, sense pressa,
aquell temps de la infantesa
qui demana els vells jocs.
Ara, passo i me’n ric
recordant el vell amic.
Ha passat el temps
Ha passat el temps
per altres vorals;
amos, manescals,
un pastor i els bens.
Allí, on la innocència
un jorn para casa;
perdre altra vegada,
és guanyar paciència.
Ha passat el temps
de joves rondinaires
qui estimen la festa.
La flaire penetra
i em faig pidolaire
per si algú em sent.
Vaig somiar
Vella casa i l’any viu
entre lluites i desfeta,
com s’esberla una finestra
on vivia altre caliu.
Van venir els anys dolents,
no van poder vendre llana
i fugí la filigrana
d’aquell noble sentiment.
Vaig deixar casa tancada,
al sarró posà la clau
i una llàgrima tocà terra.
Avui, que m’han donat festa,
he tornat com un babau
a l’estança recordada.