Aquesta és la comanda i set poemes més

18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca, Poemes

Aquesta és la comanda


Com m’ha dit l’amable sol,

que està ben tip de nosaltres:

Dels amics, li’n queden quatre,

els altres han fet el vol!

Però és gran el pobrissó

i, demà, tornarà a eixir;

manta homes li han de dir

que no hi ha nova raó.

I, de tant en tant, s’enfada,

com voldria encendre-ho tot,

però el bon Déu l’atura.

-Has de guanyar compostura

i no moure’t del teu lloc!,

aquesta és la comanda.


Pobrissons els vilatans


Al racó del desconcert,

on són vanes les promeses,

a l’hivern, hi ha meravelles,

però es perden amb el fred.

Pobrissons els vilatans

qui han perdut l’encanteri,

com el cor es mostra tebi

quan s’allunyen els encants.

Amb la dèria de la vellesa,

trobo ja el compte fet

per a anar a retre planys.

Sobtadament, els paranys

em parlen d’un homenet

qui, de sobte, s’estavella.


Sempre va a la seva


Primavera és a la porta,

però no la deixo entrar;

com la deixo escalfar

i torrar el que pertoca.

El pollastre, les sardines,

un peix d’aquells de somiar

amb mil gustos per a anar

a vetllar fins a matines.

Però el sol no ha treva

i comença a prendre força

per les planes i les valls.

Sense massa escarafalls,

s’allunya el molt tanoca;

és que, sempre, va a la seva.


He de guanyar la batalla


Amb l’espasa rovellada,

poca guerra he de guanyar;

el cavall voldria anar,

però, ben sovint, es cansa.

M’he llogat a tres castells

per a obtenir la mesada,

la ceba poc que m’agrada,

com l’empasso de gairell.

La poncella més galana

em demana per casar

i gaudir d’un bon palau.

Però com no soc babau,

li he dit que, potser demà,

he de guanyar la batalla.


Em comenta el caragol


Em comenta el caragol,

ben agafat a la fulla,

com la feina ha estar feixuga

aquests dies sense sol.

De tant anar terra enllà

per trobar fulla més tendra,

com s’allargassa la menja

i s’escurça el somiar.

Em comenta el caragol

que demana ser a l’estiu

per poder guarir-se a l’ombra.

De quan en quan, un tanoca,

d’aquells que sembla més viu,

vol menjar-se’l de debò.


Sent home de poca fe

 

Sent home de poca fe,

al cafè passo les hores;

he de dir que venen totes

amb dèries de no poder.

Els anys no passen debades,

la lleugeresa es perd,

no he de pertànyer a l’encert

de l’eixir de les murades.

Bon amic dels carrerons

on trascola, sense pressa,

aquell temps de la infantesa

qui demana els vells jocs.

Ara, passo i me’n ric

recordant el vell amic.


Ha passat el temps


Ha passat el temps

per altres vorals;

amos, manescals,

un pastor i els bens.

Allí, on la innocència

un jorn para casa;

perdre altra vegada,

és guanyar paciència.

Ha passat el temps

de joves rondinaires

qui estimen la festa.

La flaire penetra

i em faig pidolaire

per si algú em sent.


Vaig somiar


Vella casa i l’any viu

entre lluites i desfeta,

com s’esberla una finestra

on vivia altre caliu.

Van venir els anys dolents,

no van poder vendre llana

i fugí la filigrana

d’aquell noble sentiment.

Vaig deixar casa tancada,

al sarró posà la clau

i una llàgrima tocà terra.

Avui, que m’han donat festa,

he tornat com un babau

a l’estança recordada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: