Aventures de pena i goig i set poemes més
01 Maig, 2024 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Aventures de pena i goig
En el record de la infantesa,
on massa dimonis resten adormits,
m’agrada el soroll feixuc dels amics
qui demanen vici i manta buidesa.
Anem, ben plegats, a cercar la joia
de córrer una estona al davant del pagès;
és un home vell, foll i mig corprès
quan l’ensarronàvem amb gràcia cofoia.
Les butxaques plenes d’ametlles i nous
per tal de berenar dessota d’un arbre
i contar estrebades de joves herois.
Són les aventures de pena i de goig
que es van enfilant fins que arribi el jove
i ens posi ben tristos per plorar ben tous.
Pertanyem als miserables
Na Mariona comentava
que, un dia, em va estimar,
però l'aplegar a l’altar
és matèria delicada.
Massa anys i som fadrins
sense ganes de fruitar,
de poder-nos allitar
i aconseguir haver fills.
Com a concos vells i pobres
no albirem altre passar
per a haver hores amables.
Pertanyem als miserables
quan són a punt d’encetar
altra vida plena i noble.
Va viure enamorada
I la vaca diu al bou
com demana fulla tendra;
en aquesta terra ferma,
massa temps que ja no plou.
Car la vaca porta esquella,
no s’amoïna el ramader;
en segons, ha de saber:
on s’allita?, on s’aixeca?
El bou és massa pesat
i camina a desgrat
sense eixir de la contrada.
A la vaca no li agrada
comentar que, en el passat,
va viure d’enamorada.
Aventures i ocasions
Una rosa i un clavell,
tot parlant des de l’alçada,
van comentant, de passada,
qui és més maca i més bell.
Hores llargues de l’hivern
passen l’estona dormint;
en despertar, a saber quin
serà qui eixirà el primer?
Aventures i ocasions
han de ser de tota mida
per a haver bon encanteri.
Si no demanen que nevi,
l’abella serà amanida
a xuclar tots els racons.
La força com se’n va
La sínia ens duu al record
d’aquell matinar d’estiu,
sentir l’aigua com se'n riu
en pujar als alturons.
El vell ruc, ull tapat,
com s’enfada de vegades;
massa voltes les donades
en aplegar a mitja part.
Tomateres i pebrots,
tots dos faran bona cara;
van vivint l'assedegada
en un racó del vell hort.
I la força com se’n va
demanant altre demà.
Gairebé sembla princesa
Barca vella i mariner
van guanyant els trencacolls;
com no apleguen al vell port,
van somiant com el primer.
Les sardines, mig salades,
el viure enfadats de la mar;
manta excuses per volar
fins aplegar a les pensades.
Mariner, de barca vella,
no cridis pel dematí
mentre arriba primavera.
La vida és una desfeta
i ofegada, amb bon vi,
gairebé sembla princesa.
Pregar a les estrelles
Manta aigua i poc vi,
és el cor qui se n’alegra;
li he cercat una parella
per si s’estranya de mi.
Li demano i no creu
puix diu que soc un cap buit;
com li parlo, callo i fuig
per si trobo algun déu.
Al racó de meravelles,
una núvia vull cercar
qui no vulgui massa cosa.
Els diumenges li faig nosa
per això me’n vull anar
a pregar a les estrelles.
La pausa em fa glatir
Com l’amor que s’endevina
en un reclau del camí,
com m’esguarda pel matí
quan no hi ha vent ni boirina.
Vaig, del tot, atrafegat
oblidant les mil promeses,
les he trobat satisfetes;
a pensar, m’han obligat.
En el regne de l’amor,
ningú demana saviesa
per si se li acut el venir.
Com la pausa em fa glatir
per si es mostra prou entesa
amb un sol qui vol tardor.