Pensaments educatius (LX)
01 Octubre, 2020 06:48
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
No crec que em guanyin en paciència.
A partir d’ara, tots els problemes seran comestibles.
Intento explicar que els dubtes no intoxiquen.
El pobres haurien d’aprendre sense pensar.
Els acostumo a perdre a la tercera paraula.
Ja saben llegir pàgines d’ofertes.
Llenço idees per si alguna arriba.
Salten de dubte a dubte amb poca alegria.
Si pensen prou, igual plou.
Coneixen les lletres, però no saben on van.
Massa dubtes em porten al buit.
En acabar la classe, se senten campanes.
No digueu mai: Aniré a fer un mos!
Mai dubteu del meu neguit.
Primer aprendre a llegir d’esquerra a dreta.
Els ensenyaria el camí, però no el seguirien.
Dos, aprenen sols, els altres s’esperen.
En obrir els llibres surten els fantasmes.
Ells són creatius, però sense regles.
Demà no hi ha escola, sol passar els divendres.
Haig menys cérvols que tortugues.
Fins els dies de vent, prefereixen el pati.
Estic disgustat, però no els ho faré saber.
Ésser pastor és complicat quan hi ha massa llops.
M’han fet un concurs de menyspreu.
Hem salvat el curs sense massa nàufrags.
El més dolç del curs és el comiat.
Cerco alumne que escolti mentre parlo.
He fet un discurs llarg de vint-i-cinc segons.
Dos més un ja és complicat.
Si aprenen, encercleu el dia.
No poseu massa fil a cap agulla.
Si en lloen, s’acosta la tempesta.
Cal aprendre a travessar els deserts.
Feu errades, els fa il·lusió.
Tampoc cal compadir-los.
Assoliu una cal·ligrafia aproximada.
Cada deixeble és un aspirant a mestre.
Confio que demà em deixin respirar.
Els resultats són bons, però els faltava picant.
El neguit ha de ser dalt, no me’l trec de sobre.
Els he deixat sols, tres ja deuen tenir por.
Hem acabat el llibre i treia fum.
Va ser: pujar la persiana i oblidar-se de mi.
Si és prou neguitós, el comptaré dues vegades.
Els faré saber que algú ha de manar.
Va ser encetar el llibre i xerricar les dents.
Ens guanyen, però aturen per descansar.
Tenen visió, però els manca llum.
Va ser obrir la llibreta i posar-los a ratlla.
Per molt que m’odïin, els guanyo.
Milloren, ja fem dictats de tres paraules.
De moment, llegeixen cap a fora.
Posarem objectius terminals sense terminis.
No sé si aprenen o ensumen.
He fet un control amb respostes monosíl·labes.
Posarem una paperera per als dubtes.
Estic provant d’estudiar per a sord.
Haig dos assistents: la mosca i la finestra.
Haig vint crítics i dos consellers.
Va ser: sortir i tornar-me invisible.
Escriuen poesia sense fer servir el vers.
De vegades, els pregunto, però fluixet.
El perillós de les paraules és si aprenen a volar.
Han llegit dues paraules sense respirar.
Estic venent la memòria a bon preu.
La vida del cargol i set poemes més
01 Octubre, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes
La vida del cargol
És la vida del cargol:
Menjar poc i prendre el sol!
Quan la pluja mainadera
em desperta pel matí,
com voldria un coixí
i ser dalt de la figuera.
Però la mare natura
li va provocant la gana,
he copsat com ja s’afanya
en endrapar mitja fulla.
Altre dia, surt el sol
i nostre amic ni s’enfada,
de segur que haurà pensada
i es decanta pel condol.
Us hauré de confessar
Us hauré de confessar
com el somiar em procura
una paga sense mesura
que em deslliura del pecar.
El pago amb pocs diners,
em fabrico noves ales,
em puja per les escales
sense demanar interès.
Us hauré de confessar
que els dies són lleugers
i les nits ben venturoses,
però apleguen noves noses
per a dir-me que els darrers
són a prop del davallar.
Amor sense neguit
Com l’amor, sense neguit,
diria que és ensopit.
Si quan baixa al carrer
o en surt a la finestra,
encetaria la festa
de gaudir del tot i més.
Car un ruc fa de cavall
i serventa de princesa,
amatent d’una tempesta
que s’escola riu avall.
Matinades, fugint del sol,
com s’apropen a l’encert,
de tard a tard, vaig despert
fins que ho trobo tot bressol.
Una lluna sense mides
Una lluna, sense mides,
només em conta mentides.
Ben sovint, amaga el sol
i la fosca fa contrada,
li comento que m’agrada
quan s’apropa l’escalfor.
La lluna m’ha demanat
el poder anar a la mar,
hi ha un mariner entremaliat
qui es deixa enamorar.
És una mossa, encisera,
feta al deure de viatjar,
ben sovint, em fa pensar
que la joia és ben planera.
Plou la nit
Plou la nit: joia i estrelles
mentre penso que són meves.
Com demano anar a jugar
al de dalt de la figuera,
massa poc, dura la guerra
qui no es deixa apamar.
En el sostre, hi ha remors
i demandes a curull,
massa fosques fan poc ull
i, lluites, els perdedors.
Com la nit em demanava
anar a cercar companya,
és dura empresa de canya
qui es gronxa avui i ara.
Ben poc senderi
Viatjo sol per planes i altures
per a obtenir aquell reclau de pau,
espero rebre noves de mon palau,
allí, on els déus demanen altres mudes.
No sóc ni visc en terres agradoses
on les poncelles juguen de bon matí,
és mon present captaire d’hores dolces
on les petjades em tornen ben mesquí.
He d’albirar un futur eteri
on recollir els fuits del poder ser
per a acabar volant amb blanques ales.
Com sentireu, on s’acaben les cases,
les grans contalles d’un pobre mentider
qui m’ha acusat d’haver ben poc senderi.
En una nau
En una nau,
viatjant a l’horitzó,
he trobat bo,
però ni escau.
Sóc un servent
del pensament feixuc,
un xic vençut,
un molt esquerp.
M’agrada el lleure
oscil·lant de les flors
quan s’adorm primavera.
La mossa espera
que arribi el seu amor,
ha de ser un deure.
Quan aplegui la mort
Seré petit
quan aplegui la mort,
ben ensopit
en apropar-me al port.
Ni àngels ni reis
em portaran les torxes,
han de ser totes:
maques, de bona llei.
Després, el tron,
dessota d’un gran arbre,
guarnit d’ocells.
Que siguin ells
qui cerquin un culpable
per al retorn.
Pensaments festius (LX)
01 Octubre, 2020 06:43
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si Déu no ens deixés sols, com el podríem ignorar.
Déu ens dóna l'aigua i els polítics l'administren.
Si la natura fóra mare ja ens hauria abandonat.
La vida és un ritme entre mil plors.
Si tingués por de l'infern, encara hi seria.
Les campanes criden a missa però només va la més petita.
Mireu si és bo Déu, que encara ens deixa viure.
Si he trobat el paradís, no m'ha vingut de gust el quedar-m'hi.
Cerquem el palau de la por, per quedar-nos-hi.
Em preocupa tornar a la casa del costat i trobar un inquilí.
El passat creix i ens truca a la porta.
Els qui em coneixen, em podran oblidar.
En la paraula, es va descobrir el punt fluix de la Creació.
M'estima tant que em desfigura.
Quan tanco els ulls me n'adono del meu món.
Em diu que m'estima i deu estar convençuda.
Si esteu enamorat us recomano no pensar més.
M'estima tant el meu amic que no sap on visc.
Si arribeu sempre tard és millor deixar d'anar.
Sé només que estic aquí i encara ho dubto.
El pitjor de la saviesa és que no s'encomana.
Aprendre és una corda que cada cop es fa més estreta.
Viure és senzill, el complicat és encabir -se en fer-ho.
Déu em conta secrets, però me'ls pren quan em desperto.
Si us prometen una vida millor és que són d'altres mons.
El millor de caminar és si deixes enrere els problemes.
El temps és un senyor que tarda o aplega d'hora.
La pols és la mare que acaba tapant els seus fills.
Em diu que no faci tard quan no acostumo a contar el temps.
El dolor és el millor dels turmentadors.
La capacitat intel·lectual no implica fer-la servir.
En el meu cel, difícilment, en cap un altre.
Suposo que Déu és el més gran dels solitaris.
He arribat a una conclusió: Parlar és obrir massa portes.
Déu és un, però és, manifestament, divers.
Si els que estan en gràcia de Déu són els que conec, quin desengany!
Déu m'escolta, m'ignora i ho comprenc.
Per què un pensa que ser feliç és ser invisible i present?
Sofreixo una vida pertinaç i omnipresent.
L'únic bo de la lluita és si fugen les altres guerres.
Qui no estima, perd la necessària elasticitat.
Estimar és mantenir una distància acollidora.
La veritat és, fàcilment, incomprensible.
Déu va posar llum al sol fins quan els homes van fosquejar.
Els blancs són els que van arribar primer a les coves.
Poemes curts (LX)
01 Octubre, 2020 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
del gran son
els heretges
ja ho hi són:
nits ni vespres.
Llarga lletania
per a quatre sants,
la meitat són grans,
ben plens d'alegria,
els altres, no tant.
Amb manta alegries
i un polsim de son
em passen els dies,
sense notar el món,
amb panses i figues.
Una nit dormia
dessota d'un pi,
amb tanta malícia
que ni ho podré dir,
són fruits de vida.
Quan l'estiu demana
descansar un moment
en sóc prou conscient
descanso, amb la mandra,
tendre com un nen.
En el frec
de l'enyorança,
com m'assec
sense recança,
demanant fred.
Portaré al meu cor:
son i melangies,
sempre amanides
per a prendre-ho tot
o millor em convides.
Ben prompte,
al dematí,
porto l'ogre
a dormir,
és mediocre.
Quan un sol de foc
defuig de les ombres,
em creixen penombres
per posar-se enlloc
de les penses nobles.
En un ram
de roses roges
les més boges
fan un clam,
després, sotgen.
La meitat dels somnis
fugen en dormir,
com són testimonis
del meu avenir,
passen dels oprobis.
En el regne dolç
de les malifetes,
manquen les promeses
qui porten enlloc,
massa volen festes.
El cel anuncia
el temps de tardor,
enfosqueix el dia,
escurça el seu món,
la fulla s'angúnia.
Quan la pluja arriba
al carrer d'enmig,
la velleta crida,
diu que vol dormir,
com li plau la vida.
Esperant tardor,
m'assec a la vora
dessota de l'om,
és llavors quan plora
i em diu quant li dol.
Massa pedres
del camí,
saben qui
les vol de veres,
dies i nits.
Esperant la pluja
a la plaça estant,
la seca es fa gran
com deia la bruixa,
sempre malparlant.
Com em plau el volar
a les hores fosques,
pensen els tanoques,
no me'n puc estar
d'amagar-les totes.
Dies de tempesta
sense massa sort,
algun déu somort
odia la festa,
ens omple de por.
Passaran les nits
sense massa son,
els joves no hi són,
diuen que han patit
febleses del joc.
Epigrames (LX)
01 Octubre, 2020 06:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les paraules dolces
s'endinsen al cor,
cerquen la remor
suau de les ones.
Una fulla,
dalt estant,
és poruga,
però no tant.
Com m'hauria
d'estimar
si he d'anar
sense cap guia.
El gegant,
quan jau al llit,
és més gran
de bon matí.
Sota l'arbre,
hi ha un tresor
sense nafres,
dolç del tot.
Ni vull ni sé
anar a la feina,
cerco una reina
que em vulgui bé.
Quan el tren,
furiós, rodola,
és quan troba
el pendent.
Al jardí,
prop de les roses,
les minyones
fan somrís.
Al capvespre,
trobo el sol,
va de dol,
es torna tendre.
Com em plau sentir,
enmig la tempesta,
la dolça fermesa,
la pau de la nit.
Si les fulles volen
cap a altres indrets,
trobaran l'incert,
el regne dels pobres.
Poseu-me pa,
vi negre i formatge,
doneu-me un patge,
deixeu-me anar.
La poncella riu
si ve primavera
després vol la festa
d'ésser a l'estiu.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
és prou mesquí.
Per posar-se
a festejar,
cal somiar
i haver coratge.
Vull haver més hores
des de bon matí,
que siguin ben toves
i portin coixí.
Una mossa sola,
al balcó estant,
diu que ja vindran:
més tard o més d'hora.
Fer-se vell
millor aniria
si el poncell
hagués desídia.
Paraules donades,
enmig del carrer,
sonen prou llunyanes
quan ningú les sent.
A la casa gran,
ja no hi ha enrenou
ni el jovent la mou
ni el vent la plany.
Poseu-me, a l'envà,
les tendres imatges,
aquells vells paratges
on voldria anar.
No hi ha ric
sense aventura
ni cordura
sense abric.
La mossa cantava
al balcó estant,
núvols van passant,
voldrien ser a casa.
No m'agraden
les tenebres,
però vénen
i m'enganyen.
Un poema es va fent i set poemes més
27 Setembre, 2020 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Un poema es va fent
Un poema es va fent:
ratlla a ratlla, sense pressa;
diria que és bona empresa,
però amb poqueta gent.
Les paraules van venint
i s’amaguen sota el llibre,
només demanen ser lliures
per poder anar vivint.
El poema es va fent
i va muntant l’embolic
mentre riu o mentre plora.
Els diria que no hi toca,
reconèixer que han patit
quan s’allunya el pensament.
Un núvol cansat
Un núvol cansat,
sense massa empenta,
diu que la primavera
un déu ha encetat.
Com sóc traginer
de les hores baixes,
demano menys caixes,
però més diners.
Un núvol cansat
voldria fer festa
els caps de setmana,
però un déu l’enganya
i van a la grenya
per camps i ciutat.
Una vaca plora
Una vaca plora
en passar el tren,
es veu que s’enyora
en ser enmig del verd.
Farà unes setmanes
que va ser el comiat,
un bou engreixat
partí de vacances.
El vedell voldria
anar a passejar
els dies de sol.
Com cerca el condol
quan ve a marejar
el desig de vida.
En viatge per la nit
En viatge per la nit,
entre la lluna i estrelles,
he demanat les roselles
perquè cercava marit.
La poncella era galana,
preparada per al viure,
llegia, solia escriure
i, de tant en tant, pensava.
Va trobar un mosso ric,
caçador i blanc de cara
qui volia ser valent.
El mirava atentament
i, sovint, l’engrescava
per guanyar sense neguit.
Albergínies van de dol
A la sínia, tomba el ruc
tot pensant que l’aigua plora,
és la vida qui l’estova
mentre l’amo resta mut.
Albergínies van de dol
i el pebrot envermelleix,
un tomàquet resta sol
en un solc que perd el verd.
El pagès veig com s’adorm
dessota de la figuera
i el blat muda el color.
Es posa vestit com d’or
per viatjar, amb la quimera,
despertar enmig les pors.
El viatge de la nit
El viatge de la nit
no haurà pressa ni aturada
ni li farà mala cara
a un llum qui ha esllanguit.
En un corriol ple d’estrelles,
avancen herois i déus,
la meitat com van a peu
per cercar eixida a les penes.
El viatge de la nit
entre cuques i mussols
va endinsant-se a la ribera.
Minsa aigua, un xic freda,
va cercant altres corriols
per trobar-se amb amics.
Sucre i mel
He provat d’aplegar a sant
amb dejuni i sacrifici,
allunyant-me del gran vici
de voler ser benestant.
L’aureola l’he comprat,
a bon preu, a les rebaixes,
un xic vella, amb ses nafres,
oblidant el que he pagat.
A la porta del gran cel,
m’han posat cara vermella
i he restat una setmana.
Ser sant no requereix gana
i avançar com un trapella
tot enmig de sucre i mel.
Era un pobre satisfet
I corria com un llamp
i menjava com un bou,
de treballar en tenia prou
un cop o dos en mig any.
Era un home satisfet
d’atipar-se de llegir,
mitja ratlla a mig matí,
un quart de plana cada mes.
Va viure com un sidral
i, de sobte, emmalaltí,
va ser curt el funeral.
Home fosc i home gran,
he de creure i puc dir
que l’he declarat nou sant.
Altra vegada i set poemes més
19 Setembre, 2020 07:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Altra vegada
Com va la mort
per refer la natura
i així procura
guardar-ho tot.
No compta els anys
ni atura a la fermesa,
l’empeny la pressa
i aquell deure estrany.
Farà bugada,
enllestirà la feina
sense dir res.
Vindrà el mai més
guaitant, per la finestra,
altra vegada.
El llapis diu
El llapis diu,
es desfà i comenta
com la feblesa
massa que escriu.
Els homes grans
basteixen quatre ratlles,
massa de palles,
poques de gra.
El llapis parla
de ratlles sense fi,
planes de lletres.
Lligades elles
mai se’n podran eixir
ni anar a cap banda.
En tombar el nou dia
Mai hauré sabut
que volar no em prova
puix l’aire envola,
vol tornar-me eixut.
En el meu somiar
amb terres lleugeres,
dormen les estrelles
ran del campanar.
Dolça melodia
de brisa estimada
em porta a l’amor.
Com rabent traïdor,
no em portis la queixa
en tombar el nou dia.
Qui m’haurà mentit...?
La lluna en un cove,
la mar en un odre
i gras l’esperit.
Qui m’haurà mentit
ha estat innoble
i un pèl traït?
Aprenent de déu,
em sento ateu
i un xic bordegàs,
no em féssiu cas
puix vaig per la neu
quan aplega el fred
i em manté despert
fins que el vent se’n va.
Parlant amb el matalàs
Mentiria si digués
que, a la nit, treballo més.
És mon llit amorosit
qui em porta a l’aventura,
com pensa i com procura
que sigui home afeblit.
Parlant amb el matalàs,
em passo bones estones,
mig plorant passen les hores
recordant nostre fracàs.
Però la vida és feixuga
i, pel lleure, es va perdent,
hem de lluitar amablement
i acabar sense cordura.
Rauré entre homes
Amable la tarda
i la nit serena,
dessota una estrella,
veig un gos com lladra.
Perduts el grans somnis,
demano establir-me,
podríeu vós dir-me
on dorm el desori?
Les paraules toves
m’han dut al davant
de portes tancades.
Entre empreses vanes,
mai em faré gran
i rauré entre homes.
Hem parlat de sacrifici
En converses amb el ruc,
hem parlat de sacrifici,
de treballar, de poc vici,
d’una sínia i aixopluc.
Cada dia, al dematí,
hem d’anar a fer la feina,
no haig hora ni massa eina
ni gran desig de fugir.
Avancem en la trobada
i apleguem cansats al tros
per a emprendre nova empresa.
És el ruc qui posa pega
per agafar el bon goig
i gaudir a la vegada.
Aprenent de déu
Aprenent de déu,
menjador de sopes,
mai seré l’hereu
de gegants i ogres.
A les hores baixes,
dormo com un soc,
somio amb un rebost
de rialles dolces.
Aprenent de déu,
em llevo, amb la lluna,
prop la mitja nit.
Algun cop, m’ha dit:
Anirem a una,
però sempre a peu!
Pensaments divins (LIX)
14 Setembre, 2020 15:59
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Satanàs no em troba les pessigolles.
A l'autobús de l'infern, mai trobo seient.
A l'infern, el que costa més és matinar.
Sant Pere no em vol posar a l'equip de futbol.
He anat al cel només per a veure l'ambient.
Vull fer un seminari de dimoni entremaliat.
Satanàs inaugura una de calderes amb música ambiental.
Si moro en dilluns, quan arribaré al cel?
Faig pecats, però els endreço.
Necessito un profeta per encertar la loteria.
Al cel, quants dies es pot passar sense menjar.
Canvio cilici en bon ús per un ventall.
Satanàs ha demanat Déu un infern sense estiu.
Vull ànimes caritatives els dies de ràbia.
He vist al veí del cel, vull pecar!
A l'infern, han ampliat la sala de mentiders.
Canvio tres pecats repetits per un de nou.
Es veu que Déu s'ha oblidat d'escriure'm.
Necessito parlar amb Satanàs de les noves ofertes.
Només em resten dos mil anys de pregar.
He demanat una caldera amb «wi-fi».
M'he llevat tard, hauré de fer via amb els pecats.
Jesús està temptat d'anar al twitter.
Quina carmanyola necessito per a anar a l'infern?
Si vas al cel, guarda'm un seient.
He decidit compartir el dimoni amb la veïna.
Estic esperant que Déu posi pecats nous.
Satanàs està trist, porta una mala setmana.
A l'infern, només es pot parlar amb els muts.
Judes s'ha apuntat a la bossa dels traïdors.
Jesús vol provar d'anar amb bici pel damunt de la mar.
Satanàs vol provar les aigües termals.
Sant Pere prefereix l'horari d'hivern.
Emborratxar-se amb vi de missa, és pecat?
Jesús proposa a Judes que doni sang.
La Verge sempre oblida l'aniversari.
Jesús vol deixar l'ofici de pastor.
Per anar al cel, m'ha donat la classe «turista».
Als mil pecats, ja pots demanar la cua.
He venut l'ànima a tres dimonis diferents.
Si vaig al cel, hauré de ressuscitar?
Peco sovint per por d'avorrir-me.
El temps de l'infern és flexible?
He demanat un rajolí de gràcia.
El pitjor és ser pobre i no olorar el cel.
Necessito un déu amb millors ofertes.
No he sortit sant de miracle.
He parlat amb Déu un monòleg profitós.
Pecaria, però no tinc més hores.
Sant Pere ha demanat les lletres més grosses.
A Jesús no li agrada la mona de Pasqua.
El millor de l'infern són les rebaixes.
Fa dies que no peco, hauré d'anar al metge.
Al cap de mig any, me n'adonà que era al cel.
Tomàs m'ha demanat el «curriculum».
Sant Pere viu en una veda eterna.
Déu ens creà despullats, no entenia de moda.
La Verge provarà túniques amb colors més vius.
M'he fet un embolic amb la Salve.
Anava a pregar quan ha començat l'esbarjo.
Satanàs posarà deu tavernes més a l'infern.
Les misses negres es fan amb vi agre.
Estic pendent de la tercera resurrecció.
Jesús exigirà als nous deixebles el graduat escolar.
Ara, resulta que el dimoni no vol peix.
Tres miracles més i passo al tercer cel.
Pensaments educatius (LIX)
14 Setembre, 2020 15:57
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He entrat per a veure si encara se n’adonen.
El problema de ser pastor és la manca de gos.
Veig que dubten entre porta i finestra.
He demanat, als Reis, que se n’emportin.
Saben més que jo, però no ho canalitzen.
Avancem per inèrcia.
Procuraré ensenyar-los per correspondència.
Acabo ensenyant per aproximació.
Procuro retrobar-los en un món que els fa perdre.
Considero que, per a mossegar-los, em sobren les dents.
En el passadís, em fan el primer anàlisi.
Procureu que, les ferides, siguin superficials.
De vegades, em considero un despropòsit intel·lectual.
Cada cop, he de fer les pauses més marcades.
He assolit la primera passa per a esdevenir sant.
Mai presumeixo del seu desavantatge.
Envejo la seva obstinada flexibilitat.
Amb els anys, vaig guanyant més sobrenoms.
No poseu més feina per si us heu de corregir.
Abans, les finestres eren compartides.
Hauré d’ensenyar ortografia electrònica.
He d’aprendre el paper d’enemic.
Els motivo esperant que no em guanyin.
Sovint pensen que arribaré més tard.
Procureu tancar les finestres massa grans.
És bo que recullin un poc de por.
Massa camins per anar enlloc.
Si dubten, és un bon plan de construcció.
Cada dia em llevo amb l’esperança de no fer tard.
Educar és construir amb eines resistents.
Cal trobar la finestra més encisera.
Els prendré quan arribi el bon punt.
Cercarem el bon so entre sorolls.
Venien a guanyar, no els decebeu.
Aprofiteu els dubtes del primer moment.
És la lluita la qui no demana ferits.
Els ensenyaré la por de no saber.
Porto anys barallant-me per quasi res.
La primera lliçó l’he regalat.
Mai els dic tot el que perdo.
És una lluita desigual, però mantinguda.
Em solen guanyar, però els enganyo.
No penso dir-lo on és el bon camí.
Acostumo avançar amb pedres a la sabata.
L’important és no endarrerir massa.
Procuro recollir la fe que van perdent.
Ensenyar ha de ser un negoci de minses pèrdues.
Menys mal que no sumen sovint.
Esbrineu quina part del llibre els fa volar.
Estic content, els donaré feina de franc.
A la primera classe, tot està per vendre.
Poseu paper i llapis i espereu les idees.
La classe durà almenys vint segons.
Procureu que escullin entre tous desconcerts.
Li he demanat al llapis que sigui responsable.
Si aprenen, quin és el pas següent?
Sempre somio que callen.
De segur que no saben on vull anar?
He aconseguit canviar les exclamacions a simples crits.
M’estic acostumant a un ritme inestable.
Treballarem la memòria, però sense abusar.
De moment, qualifiquen a l’engròs.
Volen pagar-me per conceptes assolits.
Perdo menys temps del que poso.
Deuen ser a punt perquè ja no n’escolta cap.
Si aprenen, no feu nosa.
Entre penes i dolors i set poemes més
14 Setembre, 2020 15:55
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre penes i dolors
A les portes de l’infern,
he deixat tots els cilicis,
en entrar, només hi ha vicis
i pecats de color verd.
Les calderes són de llenya
des que s’han aproximat
homes magres d’espardenya
per descloure l’entrellat.
Entre penes i dolors,
passem les llargues hores
qui mai han d’aturar.
Al cel, no voldria anar
puix els dec massa penyores
entre nobles i senyors.
Aprenent de pobre
Amb més deures
que diners,
haig mesures
d’interès.
Aprenent de pobre,
he passat el curs,
ha estat un disgust
enmig del desordre.
He cercat una pubilla
per poder-la festejar
un cop o dos per setmana.
Com la ràbia s’encomana,
prompte ho hauré de deixar
perquè he perdut amb la tria.
Benvolguts traïdors
Benvolguts traïdors
fruits d’una nissaga
qui, arreu, s’escampa
per trobar tresors.
En el treballar,
hem passat estones,
però són més bones
les presses per guanyar.
Així, a l’aixopluc
dels homes prudents
enllestim la feina.
No vull trobar l’eina
que em faci valent
ver vèncer si puc.
Dintre de mil llibres
Ni pau a l’escola
ni ombra al desert,
el pensar és despert
i quasi tremola.
Dintre de mil llibres,
hi ha la solució,
que Déu em perdó
per saber-me lliure.
Al carrer, m’espera
la més dolça nit
sota una finestra.
Hi ha una deessa
qui, potser, m’ha dit
que no és cosa seva.
Un cop al mes
Estimar l’estimaria,
ben sovint, un cop al mes,
vinc del país del mai més
i com ploro d’alegria.
He començat a predir
tota mena d’aventures,
les tardes seran feixugues
quan demanin un migdia.
Avanço per avançar
a la casa del mai més
amb un monstre fredolic.
Espero que sigui amic
amb to pausat i sorprès
fins que li aplegui la nit.
Potser algú dirà
Hauré de morir
quan el cos demani,
canviaré de barri
sense enginy ni abric.
Sentiré com fuig
aquest pobre cos,
ho farà, a l’engròs,
per a ser rebuig.
Potser algú dirà,
a la taula estant,
que feia prou nosa.
El nou son em troba
i aniré provant
qui m’enyorarà.
Voldria anar
La més maca de les flors
ha la feina més preada:
Restar quieta, amb bona cara,
per seduir un abellot.
Per quina estranya raó,
l’arbre espera haver fruit?,
potser trobarà l’enuig
i demanarà perdó.
I els déus, de dalt estant,
com obliden les promeses
quan es posen a ballar.
Algun cop, voldria anar,
amb les ales ben esteses,
a trobar algun vianant.
Ploro més
Na Mariona em diu que sí
i comença el meu glatir.
Amb les penses d’un gegant,
passo el dia caminant,
però en arribar el migdia
cerco pausa de bona mida.
No em donéssiu altra llum
per si un dia goso perdre’m,
seria feliç d’entendre’m
amb la pensa d’un sabut.
Passa el temps des de l’alçada
que és on voldria restar,
però aplega l’endemà
i com ploro més encara.