Un nan perdut i set poemes més
12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Un nan perdut
Un nan perdut
en un reialme immens,
sol i abatut,
fill pròdig del seu temps.
No vol res més
ni res me l’alliçona,
cercà una dona
per fer-li un bes.
Maleït somni
qui porta enlloc
i que malmet.
Estar despert
porta paor
o un gran dimoni.
Guarir del mal d’amor
Caminant no vull res més
que seure una estona
per contar-li a la marona
com, avui, estic compromès.
La pubilla, he de dir
que m’estima de passada,
però sempre m’acompanya
a un paratge sense nit.
Li donaria el tresor
que plauria a una donzella
si sabés on ha d’anar.
Però prega per marxar,
ben prompte, a casa seva,
per guarir del mal d’amor.
Havem els ulls
I res es perd
i quasi s’encomana:
haver la gana
del gran saber.
Havem els ulls,
un nas, la boca
i els pertoca
lliurar els esculls.
Anem avant,
anem enrere
i de biaix.
Dintre el calaix
la pensa pena
i va sotjant.
En un terra tan preciós
Com la dolça soledat
em convida a prendre’n part.
En un seguit d’aventures,
dediquem un temps gasiu
massa hivern i poc estiu
per a viatjar a les altures.
En un terra tan preciós,
tan bastit per milers d’arbres
ens tornem ben miserables
sense trobar el gran tresor.
Caminants cercant camí
i bojos des de l’albada,
la feblesa és massa cara
per a un cos quasi mesquí.
Quan el terra és tou
Quan el terra és tou
i el vi és al cup,
cerco l’aixopluc
voreta del foc.
Com la xemeneia
porta tot l’encís
i conta la teia:
contes de gaudir.
Si la gana enceta,
i es buit el rebost,
vaig a la botiga.
Faig una amanida
amb bledes i col
que allunya la pena.
Llevar-se d’hora
En el sentit diví de la paraula
noto l’escletxa que em porta a l’hivern,
del tot sovint, la raó es perd
i es vol trobar asseguda a taula.
Som els mortals: punyents i envejosos,
anem pel món amb dèries incompreses,
volem trucar les ràbies en tendreses
i malvenem la carn per quatre ossos.
Del gran seguit, algú pren la fugida
i s’entafora en buits ben viatgers,
estimo els deures banyats amb sacrifici.
Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici
i passen dies, de cop, manifassers,
abans de la creu, un senyor fa la crida.
Una mena de refugi
Una mena de refugi
on poder posar els ous,
els més valents no són bons
per calmar dolors i vici.
Aconseguiré altre rei
en viatjar a terres llunyanes
i no pensar en aturar.
És, després, quan deixo anar
un camí on pledejar,
de pobre, me’n puc estar.
Negociant sense negoci
i ric esdevingut a menys,
dieu-me si puc, almenys,
esperar, de nou, altre soci.
Una rosa encisera
Una rosa encisera,
tot presidint el jardí,
em comenta que és allí
des de finir primavera.
No vol plaça ni mercat
ni senyor a qui enganyar,
tan sols, li he de demanar:
anar vivint sense esclat.
Les murades persisteixen
i no aturen a la nit
per a fer la vella estada.
De ben segur que m’agrada
menjar el pa de pessic
si els altres insisteixen.
Epitafis (LXV)
12 Desembre, 2020 06:40
Publicat per jjroca,
Epitafis
Procuro ésser discret.
No penso anar a la manifestació.
M’he donat d’alta al sindicat de morts.
Gairebé ja he canviat de sexe.
He de pensar: Què faré demà?
Em nego a fer-me a la idea que no mano.
Si mantinc el cap fred, igual haig premi.
He perdut el sentit d’assalariat.
Per hores, no he trobat feina.
Ahir em van llogar per a fer el mort.
Al darrer examen de consciència, va suspendre.
Només estaré fins a la tardor.
Gairebé, faig tard!
Per ara, no faig massa nosa.
Caront no m’ha tornat el canvi.
Sóc aquí per obedient.
Hauré d’espavilar, només em queden dos dits.
Necessito: pinta i desodorant.
Suar? Suo poc.
Procuro pensar sense presses.
Si has de venir, no arribis d’hora.
Us puc donar un consell, però caduquen prompte.
Estic sol, però no ploro.
Dos cops a l’any, faig inventari!
En un tres i no res, torno a casa.
Un dels meus veïns no sap cuinar.
Ara, que puc beure, no m’abelleix.
La propera setmana ja em toca manar.
He demanat un ull de suport.
Haig problemes de mobilitat.
Algú sap si fa sol?
Vull instal·lar una placa solar.
Jo era un dels que feien bona cara.
Si t’abelleix em pots tornar a matar.
Demà em donaran un altre punt.
He sortit a cercar queviures.
Gana, gana, no en tinc massa.
La dona diu que torni de seguida.
Procuro no fer massa nosa.
El veí sempre està demanant.
En fer-se fosc, fem bondat.
A pitjor, no puc anar.
Tampoc cal que portis pressa.
Pertanyo al comitè de rebuda.
No suporto els acudits.
Ja us podeu emportar la pau.
Demà, de segur que cobro.
Amb pocs diners ens abastim.
Va ser morir-me i anul·lar despeses.
He aconseguit dominar les presses.
Ara, penso, però menys.
Prova de ser menys crític.
Pagaria per no tornar.
Aprofitaré aquest temps per a propòsits nous.
No penso demanar un altre crèdit.
Potser demà em llevaré més prompte.
El dia de l’enterrament estava més seriós.
Des que sóc aquí he rebutjat dues propostes de festeig.
Ni me s’acut engegar la ràdio.
Em sap greu que no vulguis venir.
Per fi, m’he tret els diners de sobre.
Darrerament, em queixo menys.
Ofereixo nínxol sense mobles.
Estic perdent el sentit d’orientació.
He rebut una queixa per sorollós.
Mirant, des d’aquí, tot és prou fosc.
Pensaments festius (LXV)
12 Desembre, 2020 06:36
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
En el pitjor dels casos et salvaràs.
Estic tan bé que ni visc.
Era tan dolent el salari que m'hi posava sucre.
Escriure és planxar-se el cervell.
Si em coneixeu, sabeu més que jo.
La societat m'ajuda a destruir més de pressa.
Tenim tan bons governants que no els creu ningú.
Viure és la més pesada de les bromes.
La dona encara espera que l'home la porti al paradís.
Estic estudiant com emportar-me el que estimo d'aquest món.
És tan poca cosa l'home que no arriba a mal acudit.
Estic viu, però dubto que vagi enlloc.
L'arbre pensa que no paga la pena viatjar.
Tinc tants problemes que no tinc on deixar-los.
Estic observant que les pedres parlen poc.
Per molt que camini no aprendré a volar.
Aprenent a viure, aniràs perdent els veïns.
Tinc massa morts coneguts per anar-me'n de buit.
El millor de viure en un poble és que les cases et saluden.
Els sots viuen on hi ha eleccions.
La felicitat és el més equilibrat dels oblits.
No vull anar de festa, vull viure allí.
Parlaria, però estic escoltant.
Si moro, sempre hi haurà qui ho celebrarà.
Tinc tan pocs amics que en caben dintre el cor.
Em lloen tan poc que no m'enganyen.
Si us convé, tracteu-me de senyor.
Déu m'escolta tant que no em sent.
Si ja escric, què més voleu de mi?
Els intel·ligents tenen més feina en llegir-se el cervell.
La roba ens demostra que tenim presons de fils.
L'amor és un càlcul de percentatges.
El problema és que la figuera està plena de pensadors.
Festejaré, si no trobo res més.
Visc en un carrer on no passen més que dies.
La vida ens omple de voluntat els buits de les mancances.
He enganyat tan pocs que dormo tranquil.
Sóc tan ruc que no tinc ni tanques.
Dieu-li a Déu que un dia vaig pensar.
El pitjor de ser pagès és que els diners no es mengen.
Mai us presentaré el dimoni que em dicta.
L'home no dubta de l'home, se n'aprofita.
Sóc tan responsable que m'acomiado contínuament.
Sóc tan ruc que no tinc ni preu.
El millor negoci viu a la casa del futur.
Poemes curts (LXV)
12 Desembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La vella campana,
vivint al cloquer,
diu que no pot ser
viure amb la galvana,
de segur que és cert.
Per haver parents
en totes les cases,
pertanyo al moment
de dir quant m'agrades,
quina dolça ment.
He emprat el tren
tranquil de la tarda
quan la vall repassa,
de nou, suaument,
sense massa gana.
La tarda plana
dessota del sol,
un eixerit núvol
diu que cerca casa,
li ensenyo un corriol.
Vora de la platja,
ben cremat del tot,
endevino com m'agrada
l'ombra beneïda de l'om,
deu ser raó de nissaga.
En el temps florit
de la primavera,
la pluja enceta
el si del jardí,
serà tot promesa.
Les paraules toves,
en el trist passar,
voldrien anar
a dormir amb les ones,
deleixen pel mar.
Massa joves,
al jardí,
em fan gaudir
de sentir seves:
tardes i nits.
Quan la rosa troba
l'orgullós clavell,
mai li diu quan bell
és l'amor de dona,
li produeix rampell.
Sempre arriben
a la mort
els qui escriuen
sense por,
després riuen.
Aplega la nit
quan li diu al sol:
Deixa'm un bocí,
d'aquest menjar dolç!,
com se'n va a dormir.
M'haurà vestit el dimoni,
a la voreta del foc,
amb camisa de cotó
per si hi ha qui se n'adoni
que a migdia era llop.
Viatjo, volant com toca,
fins a l'aldea global,
diria que sóc pardal
encara que parlo mal
i avanço com un tanoca.
He segellat la porta
ingrata de la paciència,
escriure és agra ciència
que sovint esclata tota,
cal demanar providència.
Hauria de dir,
si em permetés la follia,
que gaudir de l'avarícia
és inestable gaudir,
prefereixo la cobdícia.
Per a ser bon perdedor,
caldrà ser dels matiners,
dels que callen quan es verd,
dels que cerquen grans amors,
no cal dir com fineix tot.
Quan la papallona
gronxa pel meu hort,
sento la coïssor,
el rec mentre plora,
és mon petit cor.
Estimar, estimaria
si em volguessis d'amagat,
dormiríem en el prat
fins aplegar a migdia
quan és l'hora de dinar.
Malgrat que treballo,
un cop cada segle,
mai parlo del mestre,
del rei o de l'amo,
es veu que badallo.
Per tal de mentir,
parlo amb les roselles
de terres més tendres
on no cal morir,
veig com no s'ho creuen.
Epigrames (LXV)
12 Desembre, 2020 06:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
Com posar-li
cascavell
si és tan vell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber
on deixar el cor.
En un prat,
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cercar un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
Si la jove
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.
Nova tardor i set poemes més
07 Desembre, 2020 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nova tardor
Parlant amb les fulles
de nova tardor,
les notes porugues,
pensant amb la mort.
Vindrà la temença
pel camí del mig,
es perdrà el desig,
la vella creença.
Però tot s’avé
al signe dels temps
i el cos confia.
Fins una altra vida
em tragina el vent
qui m’atansa el fred.
El paradís dels muts
Escric, avui, cansat de ma misèria
per a entreveure els minsos raigs de llum,
algú dirà que escriure és un costum
ben reservat a homes sense ciència.
I van les lletres, de sobte, avançant
per un blanc full poruc i prou estèril
on he deixat la força del pretèrit
posant llavors per a un futur pesant.
Però els milhomes no volen l’aixopluc
de quatre ratlles bastides sense sostre
qui van perdent enmig de la tempesta.
Com ells raonen el deure de la festa
per a guanyar el triple o el doble
mentre avancen pel paradís dels muts.
Estrets carrers
Van les ratlles, a l’engròs,
a cercar una lluerna,
les paraules porten queixa
i, aleshores, qui les vol?
Caminants sense camí
com ens porten a la lluna,
de la raó, vull engruna
puix, ben prompte, em sento tip.
Un pensament venturer
em posarà moll als ossos
per a aprendre a suportar.
No espero altre demà
per passejar, petits gossos,
per planes i estrets carrers.
Trist encert
En el garbuix de la ment,
com es perden els conceptes,
els paraments, les receptes
per a ensenyar el dolç moment.
Cavaller sense cuirassa
en una guerra perduda,
necessito altra muda
per a entendre el què passa.
El pensament va i es perd
enmig de planys i mesures
sense aplegar a cap port.
Innocent i prou capcot
avanço entre motllures
per a aplegar al trist encert.
Estic confós
Avui, diré: amics i vilatans
que estic confós i planyo pel futur,
hauré de rebre les passes i l’ensurt
enmig fantasmes qui volen pels envans.
Com tots serem propers i miserables
amb els cent dubtes anant pel gran corriol,
només els gats enceten els miols
potser per gana o per mostrar-se amables.
I passa el temps i enceten les converses,
a plaça estant, asseguts en el banc,
ben disposats a treure un xic de llum.
Però no puc, segueixo amb el costum
de salvar el món dels ennegrits taujans
qui no estan lluny de noves malifetes.
Quatre gats
Al reialme de l’oblit
com un pobre es torna ric.
Les muntanyes sota els núvols
no esperen massa clarianes,
és tardor, uns dies rúfols
porten manques i fantasmes.
La finestra tafanera
de segur que s’ha d’obrir,
el seu amo és mesquí,
és d’aquells d’anar a la seva.
Com trafego pel carrer
a despit de quatre gats,
mai, els he notat prou farts
i esgarrapen si convé.
Porteu-me el seny
Porteu-me el seny
en un pot petit,
minso d’esperit,
com el cos m’estreny.
Avanço quan puc,
callo i estossego
ni planto ni sego
ni trobo aixopluc.
Rere una finestra,
veig una carona,
ha de ser una estona
d’una festa incerta.
I poc més a dir
fins anar a dormir.
Escric a lloms
Escric a lloms d’un temps escanyolit
i, a cada ratlla, em sobren les paraules,
és llarga vida qui s’emplena de baules
i vaig perdut, esquerp i ensopit.
És al meu temps on s’acosten hores
prenyades, moltes, amb aires de mestral,
no em capfico, pensar em fa prou mal
i vaig passant tot enmig de les ombres.
Per si em voleu una història contar,
hauré de seure en un camp d’oliveres,
d’aquelles velles cansades de pregar.
No em donéssiu ni tomates ni cebes
puix us faig saber que fan de mal empassar
i em faran posar les galtes vermelles.
Pensaments divins (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:47
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Quan Déu m’allunyi del món, qui pagarà el transport?
Es veu que tinc una ànima que no s’atreveix a volar.
M’he equivocat i he tornat la vista a un mut.
Satanàs ha vingut d’hora, hem de passar comptes.
El bo del cel és que ajornen les factures.
Es fa saber que, a l’infern, només fan foc els dilluns.
Amb temperatures baixes, només funcionen un terç de les calderes.
Els divendres fan seminaris per recuperar la fe.
He hagut de comprar més vi per a poder-me salvar.
Aniré al cel quan els veïns facin vacances.
La pregunta és: Al cel, qui fabrica la mel?
Sant Pere, aquesta setmana, ha visitat tres deus.
Fins ara, havia confiat amb els profetes.
A partir d’ara, confessions per facebook.
Va ser: entrar al cel i refredar-me.
Li dec tres pecats a Satanàs per a pujar un esglaó.
Els dilluns acostumo a pecar menys.
Satanàs promocionarà les pluges àcides.
Es fa saber que, al cel, hi ha demanda de pagesos.
Satanàs ha entrat en una crisi d’identitat.
Déu no pensa posar rellotges a la sala del tro.
He proposat a Satanàs fer un infern de portes obertes.
Seré dimoni temptador si lliuro els caps de setmana.
Si he de morir en diumenge, vull pròrroga.
M’he apuntat al llistat de salvadors.
Necessito que sant Pere em faci costat a la barca.
Déu necessita el benefici del dubte.
Podria ser àngel, però no em prova volar.
He hagut de rescindir l’assegurança de vida.
No vull anar al cel per a perdre diners.
A la vora del gran foc, el dimoni parla poc.
Déu va posar el dolor per a facilitar els nostres límits.
El primer càstig diví va ser el dubte.
La Verge enyora el temps de Natzaret.
Satanàs promocionarà un concurs de noves idees per a pecar.
Jesús considera que el paper de Judes ha millorat.
Sant Pere ha demanat a Jesús que posi més classes de peixos.
He demanat una parcel·la del paradís.
Quants dels meus àtoms estan disposats a anar al cel?
Satanàs nominarà el pecador del mes.
Sant Pere vol que entrin al cel només els vacunats.
He hagut d’acceptar un dimoni d’ofici.
La Verge no atendrà a l’hora de la sesta.
Abans d’entrar a l’infern, he d’endreçar els pecats.
Si faig tres pecats més entraré al sorteig.
Déu participarà en un seminari de relaxació.
Fa falta un Creador per als caps de setmana.
Estic trist, haig massa pecats repetits.
He anat a l’infern a cercar pecats nous.
Si em fan sant, podré viatjar de franc?
No vull anar al cel, em trauran l’àngel guardià.
Falten dimonis més responsables.
Necessitem un altre condemnat que sàpiga jugar a cartes.
He demanat un dimoni que entengui el català.
M’han condemnat a escoltar tres misses diàries.
Sant Joan Baptista només farà horari d’estiu.
No aniré a l’infern, no em deixen entrar el gos.
Al cel, han prohibit pensar més de trenta segons seguits.
Déu encara no ha aconseguit a l’home intel·ligent.
He decidit apuntar-me al cel dels rics.
Déu no entén perquè no mor.
Àngel, sense destí, es dedicarà a unflar globus.
M’ha tocat un dimoni que està sord.
Al cel, el Nadal dura mig any.
Llucifer està preocupat perquè no té pessigolles.
Al cel, el vi mai fa mal.
Pensaments educatius (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:44
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Encara no hem resol el problema del son.
Si acabo el curs, seré a la mar.
Els completaré l’examen, no vull que agafin estrès.
Els he dit que estudiïn, no ho han entès.
Si aixeco les persianes, fugen les idees.
Va ser tombar el full i refredar-me.
Els alumnes només volen fer examen de consciència.
Saben escriure, posen dilluns amb hac.
Cinc minuts de classe, ja perden les ganes.
Mentre no hi era, han provat de desnonar-me.
Provaré de fer una explicació llarga de dos-cents quaranta segons.
Si no sabeu què fer, proveu de volar.
He demanat, amb ganes, que aprendre sigui llaminer.
Els conceptes nous hauran de fer cua.
Va ser: Posar les notes i deixar de fer-me cas.
Si aprenen poc, el viatge serà curt.
No cal aprendre, llueix poc.
Treballeu les aproximacions a les veritats.
Porteu paraigua, per si apleguen les idees.
Alumnes sense neguit, n’he demanat almenys cinc.
Ja som a classe, aixequen el teló.
No recordo si entrem o sortim.
El llibre és a la caixa de Pandora.
Els posaré un rei a la panxa i un enze al cap.
Hauré de valorar l’avorriment.
La nova reforma: Aprendre català fent servir el castellà.
El millor de la prehistòria són les cròniques curtes.
He acordat, amb els alumnes, no parlar fins que m’enyoren.
El departament només vol classes de dos badalls.
Si aprenen anglès, on aniran?
He portat conceptes, però me’ls prenen de les mans.
Les converses intel·ligents duren menys.
Diuen que estudien, de segur que ho amaguen bé.
Alumne innocent, no troba la desesperació.
Els he donat dos conceptes i una carpeta on desar-los.
No vull anar a l’infern sense referències.
Ja fan bé de no escoltar massa.
Ensenyar és un carrer sense massa portes obertes.
El millor de l’escola és el redós.
Vénen tard perquè els dol esgotar-vos.
Ara, els ensenyaré les bucals.
Aprenen poc, però sense neguit.
Tampoc fan falta massa savis.
Les classes de deu minuts ja són llargues.
Cal passar dels conceptes a les receptes.
Haig problemes d’aprenentatge, però no es mouen.
El procès d’aprendre ha estat prou alentit.
No sé si ensenyaré res avui, no he vist la lluna.
Els resultats han estat bons, però una mica agres.
N’han encertat una, però era d’un altre control.
Els he convidat a pensar sense paga.
Començarem la classe en: tres, dos, un,...
Em conformo que respirin sense dificultat.
Em costa oblidar on sóc.
No entenc perquè no escolten.
Els regalaré un globus a mig unflar.
Encara no sé si pensen o respiren fluix.
He après que una lliçó és un dubte continuat.
Un dia d’aquests, de segur que ho entenen.
La meitat dels alumnes ni necessiten el doctorat.
No n’he suspès cap, he oblidat posar les preguntes.
Els dies de vent, fem servir els llibres més gruixuts.
Si aprenen més igual es malmeten.
He encomanat alumnes sincronitzats.
Quan sóc a classe, dubto millor.
Un dia d’aquests es posaran a treballar.
He estat home planer i set poemes més
01 Desembre, 2020 14:41
Publicat per jjroca,
Poemes
He estat home planer
Ni les vanes il·lusions
escolten quan les convido,
mentre vénen, com amido
les possibles solucions.
He estat home planer
vestit amb un cos poruc,
com demano ésser vençut
en batalles sense fer.
Però tot va on ha d’anar
al darrere de promeses
i lluites sense caler.
M’han tractat de mentider,
nobles galanes ofeses,
perquè no em plau somicar.
Les nogueres i ametllers
Llargues hores de no dir
van passant per la finestra,
la taula està mig deserta,
la recança no té fi.
De sobtades ocasions
n’ompliria una cistella,
m’agrada anar a la brega
quan aplega la tardor.
Les nogueres i ametllers
esperen trobar un pagès
poc amant de bastonades.
Com miren, a les alçades,
aquell sol proper qui es perd
sense ganes de dir res.
Un pastor eixelebrat
Un pastor eixelebrat
i una cabra mentidera
formen la bona parella
per caminar pel serrat.
És quan conta el Montsià
històries de vela i rem,
quasi el trobo innocent
amb prou ganes de restar.
El pastor prega i demana:
una tarda ben planera
i diades sense fred.
Allí, al de dalt, no es perd,
coneix el vent, la serra
i les aus qui fan volada.
Aniran els bens
Aniran els bens
un darrere l’altre,
no en són més de quatre,
el pastor és prou vell.
Avui, les mossades
fan de ben donar,
l’herba és bon menjar,
ben tendra, debades.
Aniran el bens
muntanya amunt
sense gaire pressa.
Prop de la finestra,
una olla com bull,
tot fugint del fred.
No hi ha flors en el jardí
No hi ha flors en el jardí
ni arbres a la pineda,
un conco viu, desespera
en un barri massa antic.
Hi ha carrers i carrerons,
una placeta encisada,
com els veig, tot de passada,
quan surto a prendre el sol.
Al de dalt de cent teulades
com esperen joves gats
i un mussol vell i tanoca.
A la fi, el que pertoca
és somiar entre entrellat
i avançar sense estrebades.
Pobrissó mon cor
Pobrissó mon cor
qui pensa, a l’albada,
que gran és la por
quan la feina avança.
Ell és amatent
de les hores baixes
perquè es va perdent
entre cel i ànimes.
Pobrissó mon cor,
sempre tan trapella
i bocabadat.
Avui, li he donat:
del son, la parpella
per dormir millor.
Han de passar
Han de passar: els dies i les hores
a prendre’n part d’aquest temps infinit,
he d’amagar les més nobles històries,
al gran calaix, voreta del meu llit.
Allí, rauran respostes inconnexes,
un reguitzell de pensaments flairosos,
seguiré anant perdut entre mil cossos
qui van cercant oblidades promeses.
I tot s’acosta, de nou, a la saviesa,
però la porta canvia el nou pany
per a espantar els pobres lladregots.
Deixeu-me veure en el profund d’un got
aquell secret qui porten els estranys
aprofitant els buits de ma feblesa.
Un home somiava
Un home somiava
amb terres llunyanes,
amb llunes estranyes
i temps de fermesa.
Volia saber
on rau la veritat:
Serà en un tancat?
Serà en un cloquer?
Un home somiava,
amb nous averanys,
una nit sencera.
Vingué primavera
i va tornar als camps
la feina oblidada.
Epitafis (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:39
Publicat per jjroca,
Epitafis
Anul·leu la visita al metge.
Es prega controlar els decibels.
He oblidat l'aniversari.
Al nínxol del costat, paguen millor.
En un parell de mesos, em recuperaré.
No recordo deure-li res!
Ara, m'he fet anarquista.
Estic pendent que em posin una campaneta.
Estic en un moment delicat.
Necessito un certificat de bona conducta.
Perill, la veïna necessita roba.
Procureu no aixecar pols.
Gairebé no haig compromisos.
Porteu-vos l'esmorzar.
Ahir, vaig agafar fred.
Gairebé, no encenem el foc.
Oblideu les presses.
He aconseguit lliurar-me del lleixiu.
Escriuria, però hi ha censura.
He provat de badallar i m’han caigut dues dents.
He fet vaga de ploma i tinter.
Haig menys ganes que diners.
He donat de baixa: sis neurones.
Darrerament, no em faig il·lusions.
Estic pendent d’un miracle.
De fet, no havia de venir.
Un cop aquí, tot són avantatges.
Haig la meitat dels àtoms en vaga.
Em noto com a desencantat.
Ja fa mesos que no m’arriba la paga.
Posa’t com vulguis, però no penso en tornar.
Estic endevinant gairebé poc.
Estic acostumant-me a no fer res.
No vull ni pensar com pagaré el lloguer.
Un dia d’aquests, passaré per casa.
No sortiré si no m’ho demanes.
Vaig pagar un taüt amb wi-fi.
Ahir, va venir un a fer-me por.
Estic disposat a canviar de creences.
He demanat el confessor de guàrdia.
Si vols entrar, ensenya’m el carnet d’identitat.
Porto setmanes dubtant de tot.
Demà no obriré, hi ha visites concertades.
Segueixo amb la idea de fugir.
Estic obert a crítiques constructives.
Vés a saber on seré demà?
Cada dia m’amoïno menys.
Si portes pressa, torna demà.
Necessito les dents, vull xerricar.
Darrerament, no llegeixo.
Demà, pensaré més tard.
En sentir la campana, ja pots pregar.
Va ser entrar i començar la vaga.
He aconseguit sortir en divendres.
El proper diumenge no hi seré.
Algun dia, he de passar pàgina.
Estic triant-te un bon dia per a venir.
M’han pres el pèl i un dit.
Abans de respondre, he de fer memòria.
Com demostro que no hi estic d’acord.
Compte, he sentit un gos.
Ara, parlo per mim.
Sembla que arribaràs prompte.
No puc ni veure el soterrador.
No penso lliurar-me al vici.
Em costa canviar d’idees.