Pensaments festius (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El millor de ser pobre és el fàcil que t'ho posen.
No comprenc perquè Déu no va fer els dimonis més rics.
Com si no ho tingués complicat, van i em posen consciència.
Si Neptú no fóra músic, no tindríem ones.
Què voleu de la mar, si li canvien tresors per deixalles?
El ric té por de la misèria dels pobres.
Mireu si és beneit el banquer que em vol oferir un bon negoci.
Els ulls del banquer només veuen percentatges.
L'únic segur de la vida és que te'n sortiràs.
De tots els camins només he recorregut el meu.
No he escrit un llibre perquè he tingut massa pressa.
Tot i tenint pecats, he estat sempre pobre.
La fosca és el dormitori de tots els colors.
En deixar de créixer, faig fer-me un balcó.
Un món sense salvadors podria ser el cel.
El metge només guarda les malalties que es poden curar.
Només odio els homes que no em necessiten.
Per molt que trieu, endevinaré el darrer vestit.
Si voleu conèixer la gent, pagueu-los un sopar.
Si pensar és difícil, arribar enlloc és impossible.
Despullar-se és bo, comentar-ho és poc intel·ligent.
Vaig pel carrer sense saludar més que els de casa.
L'home vol saber, no perdre el temps aprenent.
El pobre vol ser ric i el ric, què vol ser?
Perdo tan temps mirant-me el melic que no n'he vist cap altre.
Els savis passen, els altres s'instal·len.
Per què vol que em perfumi, si ja sé l'olor que faig?
Pensar és tan dolent que quasi no costa diners.
Com puc estimar els diners si se'n van.
He après dels altres a no aturar-me ni fer nosa.
Per molt que pugeu la muntanya és massa alta.
Per què vols anar amb avió si ni podràs respirar?
Ser feliç és plorar sense pressa i dormir sense somnis.
Arriba un punt on no saps qui et controla.
El destí d'un full blanc és omplir-se de desfetes.
Treballar crea una addicció prou permesa.
Parleu amb el meu amo que és qui us entabanarà.
Només el calendari pot endevinar el futur.
Refieu-vos de la pols, mai us abandonarà.
El darrer dels meus dies, no tinc massa compromisos.
Tinc massa jutges per tant pocs pecats.
Si pregunteu, els dimonis us diran que sóc mal negoci.
Estic tan sol que ni m'acompanyo.
Déu va posar el cervell on els ulls no el poguessin veure.
Val tan poc que passeja sense corbata.
Poemes curts (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al jardí d'enmig
parlaven les roses,
eren joves mosses
cercant bon amic,
les tallaran totes?
A casa del rei,
quan l'hivern arriba,
sento com em crida,
diu que té molt fred,
després, se n'oblida.
Quan pregona
tanta llei
és quan troba
que no en té,
després, plora.
Una reina
ha demanat
que vol feina,
però de grat,
és ben seva.
Estiuejo
en el bosc
i, si menjo,
ho tint tot,
ni em marejo.
Quan l'estiu em deixa
en el bosc proper,
ni goso la queixa
ni prego per res,
sóc de poca ciència.
En el regne, viu
aquest drac ferotge,
qui plora quan diu:
Deixeu-me ser noble,
almenys per la nit!
Ai, com plora el blat
quan fuig la rosella
i aplega la sega
a tot el sembrat,
em fa tanta pena!
Com demanaria,
en ser a l'infern,
haver una veïna
com la del primer,
de segur que crida.
Quan el cànter
va a la font,
les poncelles
ja no hi són,
van a festes.
En el bosc preat,
quan el sol se'n va,
van a passejar
totes les aranyes,
com ho són d'estranyes.
Mireu com les ones,
cansades d'anar,
es queden ben soles,
gronxant i gronxant,
esperen les tornes.
Amb els deu amics,
he fet la juguesca:
Sortirem de festa
fins a mitja nit!,
ha estat perversa.
Per a cercar
el gran amor,
caldrà vessar
un bocí de cor,
sense esperar.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els tres seran quatre,
beneit garbuix.
No haurà feina
per a fer
sense eina
i sense fe,
diu la veïna.
Al carrer
de l'embolic,
deixa fer
en Manelic,
és molt proper.
Paraules donades
vénen del mai més
on estols de fades
parlen d'interès,
són un xic pesades.
Amb ampla nit
i minsa la fortuna,
demano engruna
i em fan glatir,
mai hauré prou cura.
Porteu el vent
fins aplegar al molí,
digueu-li sí,
és prou conscient
per saber on visc.
Epigrames (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes
de tant en tant.
Per a ser
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
és de per vida.
Al corriol
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre
a ser i no ser.
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
Com a monstre
sense llar
ni haig sostre
ni entrellat.
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller
i perdí la dama.
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
Massa mantes
porten sort,
són amables
de bon cor.
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.
Volen quedar bé i set poemes més
20 Novembre, 2020 17:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Volen quedar bé
Ben poruc i matusser,
aplego a la llar de casa,
dormo un son altra vegada,
vull aprendre a voler.
Ensinistrat en empreses
orfes de gran pensament,
com li parlo a cada vent
encara que viu amb presses.
Camino, entre barrancs,
en congostos mentiders
qui estimen ser més grans.
Porten pressa els benestants
perquè volen quedar bé
com ho feien altres anys.
Joies amanides
Em faria il·lusió:
Somiar poc, però de debò!
Aixecar-me del dur llit,
ben feliç, com d’alegria
i sentir llarga atonia
fins entrada mitja nit.
La fortuna, ja se sap,
canvia casa per palau,
viu dessota d’un cel blau
i no atura mai al cap.
Amb un pa, cinc sardines,
qui no aspira arribar a rei,
com voldrà la bona llei
amb ses joies amanides.
Desencert dubtós
Com necessito encetar
aquesta nova aventura,
vaig camí de la cordura?,
algun cop l’he de trobar?
Som nosaltres, els humans
dignes fruits d’aquesta terra,
és quan la pensa s’esguerra
quan ens tracten de taujans.
I allà dalt, ben dalt de tot,
trobo la pensa amanida
per si algú la vol gaudir.
Acosteu-me al morir
puix vaig passant per la vida
amb un desencert dubtós.
És amic esfereïdor
Per la nit, cercant el sol
sense trobar-lo a ma casa,
ha de ser estrella nana
perquè aplega quan ell vol.
Com menteix algunes hores
i ens apropa la calor,
és amic esfereïdor,
ben posat en bones obres.
S’amistança amb la fulla
per a posar-li enrenou
i moviment a l’alçada.
Si s’apropa, torna a casa
aquell gegant de tardor
qui, al camp, deixa la calma.
Nostre riu
He passat les hores
ben a prop del riu,
somriu, a l’estiu,
a les herbes dolces.
Quan un rajolí
d’aigua el desperta,
veig que es manifesta:
joiós, sense fi.
Però el gran sol,
al de dalt, distant,
li fa la ganyota.
Nostre riu no hi toca
i va, tot plorant,
a cercar condol.
Altrament dic
Em plau el sol i dolça és la follia
quan la tardor enceta llur camí,
són benestants, d’aquells d’anar a la missa,
fer prou pecats i beure un bon vi.
A plaça estant, les converses lleugeres
van prenent caire agrós i atabalat,
algunes van refent-se mentideres
i s’entrebanquen quan són a mitja part.
Però el coratge encara està perdut
i les lliçons esdevenen prou minses
entre alumnes mig sords i geperuts.
Altrament dic que canvio les camises
quan els qui sento no apleguen al meu gust
i viatjo, al punt, perseguint altres vies.
Al castell, no hi ha comandes
Sentinelles del castell,
quan tardor és amanida,
com espero el flagell
i el regust d’una altra vida.
El senyor és dels de dalt
i dorm amb un ull obert,
quan el miro és un sidral,
és ben tebi quan no el veig.
Al castell, no hi ha comandes
puix els joves han fugit
a cercar lluita i tresor.
Ni portaran massa or
ni els podrem treure el neguit
fins aplegar a les pasqües.
La vida és...
No em plau el seny
quan vol tornar-me tebi,
el cor estreny,
com li prego que plegui.
La vida és:
un nou corriol proper,
mig safareig,
mig penses de cafè.
En l’aixopluc,
mai apleguen històries
havent dinat.
És l’entrellat
qui juga amb les memòries
sense retrucs.
Epitafis (LXIII)
15 Novembre, 2020 18:04
Publicat per jjroca,
Epitafis
Un dia d'aquests, et vindre a veure.
Necessito un pintor d'exteriors.
Mai vaig deixar perdre la salut.
De segur que has vingut a pagar-me!
No insisteixis, no sortiré.
He perdut fins la paciència.
Si no és molèstia, pots avisar el soterrador?
Ja som independents?
Algú, m'ha furtat el gerro.
La veïna diu que sóc un pocapena.
Torneu més tard, estic somiant.
Encara no sé a què he vingut.
Estic desmuntant el temps.
He anat a fer un tomb amb el dimoni.
He demanat uns altres mitjons.
Va ser: guanyar la loteria i entrar.
Ahir, vaig perdre l'enveja.
Estic deprimit, puc cridar?
Estic esperant que algú em mani.
No recordo la cara que fèieu.
Necessito un esteticista per a demà.
Encara et tinc present.
Estalvieu-vos els consells.
No estic per la feina.
Menteix-me, però amb cura.
M'he passat un mes sense fer res.
Si has de venir, decideix-te.
Acabo de sortir de comptes.
Quasi estic eufòric.
No és per res, però fas mala cara.
Et noto com a fugisser.
Encara no sé si m'han donat l'alta.
Vulgues que no, t'afectes.
Sempre amb presses.
Necessito una altra oportunitat.
Igual demà puc sortir.
De moment, no em moc.
Em preocupa no sentir-me el cor.
He aconseguit deixar de beure.
Espero que no et sàpiga greu.
M'han prohibit donar explicacions.
Ara, m'amoïno menys.
Estic en procés d'independència.
Acabo de perdre la salut.
Ets dels primers del llistat.
Ja li deia que no sabia nedar.
Endevina què estic fent.
Tens hora de visita?
Segueixen sense escoltar-me.
Ja fa tres nits que no dormo.
Estic perdent la identitat.
Suposo que saps on ets.
Vés a saber qui em crida!
Ja va!
Així, no es pot viure.
A mi, també em van enganyar.
No suporto els vius.
A saber on sóc?
De moment, he vist el túnel.
No surto per precaució.
Quasi em moro de riure.
Passat demà, tinc lleure.
Cada dia rebo comandes.
Algú sap la meva adreça?
Estic a la defensiva.
Enyoro anar al fer el vermut.
Pensaments divins
15 Novembre, 2020 17:57
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Em falten vint pecats per a pecador del mes.
He hagut de consolar el meu dimoni.
Si aneu a l'infern aquesta setmana, hi ha descomptes.
Al cel, renovaran els seients.
Volia ser sant, però el protocol no ho permeté.
Tres apòstols han anar a l'oficina de turisme.
Sant Pere regala estris de pescador.
Satanàs no deixarà entrar peix en tota la quaresma.
Judes escollirà un suïcidi menys aspre.
La Verge ha demanat detergents ecològics.
Déu deixarà de ser omnipresent tots els estius.
Satanàs promourà un concurs de miss infern.
El sindicat d'àngels vol custòdies amb horari reduït.
He canviat de déu, l'altre no m'escoltava.
Es recomana no pecar en dejuni.
Satanàs no entén: Anar lleuger!
A l'infern, per cada encert, toquen cent errades.
Per anar al cel, necessito el llibre de família?
He dinar al cel: pa sense llevat i vi de missa.
A l'infern es vivia millor abans dels ecologistes.
Vés a saber quan m'arribarà el diploma de sant!
Déu sempre es pensa que la collita ha estat dolenta.
Es fa saber que he perdut dues bosses de pecats.
Encara em queden tres miracles per a estrenar.
Va ser: sortir de l'infern i tornar a entrar.
Encara em queden dos segles de penitència.
Sortiria a pecar, però em guanya el son.
Déu vol saber quin manament està en hores baixes.
Satanàs s'ha de fer més controls de colesterol.
Judes diu que, sovint, somia dilluns negres.
Per no poder atendre, l'horari de miracles s'ha escurçat.
El sol ha demanat a Déu: reducció de jornada.
Demà, al cel, es celebrarà el dia sense mesures.
Déu m'ha fet saber que té una plaça de creador vacant.
Satanàs vol que els condemnats llegeixen un llibre a la setmana.
He descartat el cel pel menú dels dilluns.
Judes ja té preparades les targetes de crèdit.
Jesús diu que, si ha de tornar, demana el juliol.
Si vaig al cel, quant tinc per a despeses?
Per a ser sant, quins certificats necessito?
No sé si ve una altra creació, però Déu ha demanat molta argila.
Satanàs farà companya electoral cada mil anys.
Hauré d'anar al cel per compromís.
M'he presentat per a dimoni, però no tinc padrins.
He llogat a set fidels per a què preguin per mi.
He canviat set dimonis temptadors en quatre dies.
Déu no m'estima, però no em fa nosa.
He hagut de substituir a un profeta tres hores.
A les noves paràboles, Jesús adjuntarà aclariments.
Déu s'ha negat a fer d'extra en una superproducció.
Si baixa la natalitat s'abolirà el sisè manament.
Déu està preparant unes llargues vacances.
No puc anar al cel, manquen festes per les nits.
Quin preu té ser un sant de tercera?
M’han deixat un dimoni per al cap de setmana.
Sant Josep està mirant una somera nova.
Déu llogarà la sala gran per a començar el Judici.
Satanàs necessita més aigua contaminant.
He tornat tres pecats passats de data.
He demanat anar a l’infern els dies senars.
A partir de deu pecats, rebaixes.
Déu està programant un home sense cap.
La Verge vol canviar la somera per un cavall blanc.
Jesús pensa que és millor que els cecs siguin bornis.
Déu regalà el temps i encara no s’ha penedit.
Judes ja li va demanar a Jesús més d’una bestreta.
Pensaments educatius (LXIII)
15 Novembre, 2020 17:49
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
És un gos savi, està a primer de B.U.P.
Al febrer, ja ensumen la mar.
Un dia d’aquests igual m’estimen.
Amb persianes baixades, resten les idees.
Qui ensenya més: El llop o l’ovella?
Ja porto deu minuts sense enganyar-los.
Fa tres dies que els recordo les preguntes de l’examen.
Han fet una pluja d’idees i no s’ha mullat ningú.
Estic desconcertat, dos alumnes escoltaven.
No podran fer l’examen sense barra de desodorant.
Solen confondre: príncep i galleta.
Jove, sense estudis, coordinarà els campus.
Tres alumnes han aprovat i el quart ho ha provat.
Els he fet saber que ja sóc a taula.
No me’n surto, però experimento.
Suposo que ja saben on m’amago.
Com no hi ha diners, farem una altra llei d’educació.
Saben llegir, però els fa vergonya.
El net és un geni, ja sap escriure: Hi ha, hi ha!
Ja en tinc set que saben més que jo.
Saben perfectament com m’enfado.
De moment, he aprovat a la mare.
Haig un dubte existencial: Existeixo?
El mestre s’ha oblidat de posar les respostes.
He repartit notes, m’han sobrat excel·lents.
Aprenen tant que ja els he dut al psicopedagog.
Arribo el primer, però ni se n’adonen.
Ja podeu recollir les notes, les he llençat per la finestra.
He posat l’examen a les nou, no a les nous.
Quan li dic: Coma!, es treu l’entrepà.
Quan els dic: All!, algú respon: Ai?
L’he espantat per si es posa a volar.
Crec que no em fa cas per vici.
Han agafat el llapis, gairebé, tremolo.
He resumit el control amb un interrogant.
Poseu les preguntes i ja us respondré.
És el tercer llibre que sento plorar.
La classe va ser una llarga pausa.
Estem saltant els dubtes de tres en tres.
La be alta l’ensenyaré als més treballadors.
Pensaven que ortografia era dibuixar un hort.
He aconseguit que la meitat facin el sord.
Avancem cap a la mar de la indiferència.
Com saben tant, els deixo somiar.
Superar el nivell, no haurà sanció.
El millor de corregir l’examen és que pots grimpar.
Per a corregir més ràpid els he encerclat nou respostes.
Estic dubtant entre fugir o plorar.
M’agrada fer classes passejant, però sol.
Prefereixo els alumnes vells als antics.
Va ser: acomiadar-me i començar a respirar.
He aconseguit que pensin, hauran paga?
A partir de la segona república, anem perduts.
He fet sis exàmens i encara no han emmalaltit.
Si treballo un mes de mestre, m’obriran les portes del cel?
Per a fer càlcul, no cal anar a l’hospital.
Els alumnes savis, els poso en capses de sis.
Volíem fer una regla de tres, però n’érem cinc.
El ruc té dificultats per a comptar amb les mans.
Hem fet una escriptura sense fer servir les lletres mudes.
Haig un dubte, però ja he comprar la capseta.
Ja escriu tres paraules sense descansar.
Menys mal que l’avia no em coneix.
Necessito una altra aula, em falten catorze finestres.
No estan distrets, estan llunyans.
Perduda son i set poemes més
15 Novembre, 2020 17:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Perduda son
Perduda son
i nova avinentesa,
una mà estesa
per saber com.
Als alturons,
les hores són lleugeres,
van per desfetes
enmig raons.
El dubte és clar,
avança ensems
que la penúria.
El temps com cura
mentre es perd
lluny d’aturar.
Per no pensar
En el regne de la por,
hi ha cases sense teulada
i carrers sense fanals.
Sempre bufa el vent de dalt
i passen manta mirades
per si algú en vol emprar.
La resta, sabeu, diré
és un miracle ensopit,
he notat mosca i mosquit
en sortir amb poca fe.
Les empreses mentideres,
cap al cel, han de volar,
cadascuna vol les seves
solucions per no pensar.
Cansades fulles
Cansades fulles
esperen la tardor,
es fan porugues
i van prenent colors.
Un groc estèril
que esdevé marró,
les fulles ploren
en el gran si del bosc.
Cansades fulles
com van, al daltabaix,
una vesprada.
Potser els agrada
posar-se, en un calaix,
a l’entremig d’un llibre.
No haig res més
No haig res més
que vana solitud,
un pobre aixopluc
i un arbre prou espès.
Allí, m’assec
quan vénen les calors,
el vent abrusador,
el temps furiós i sec.
Com he de tornar,
a les hores lleugeres,
en fer-se fosc.
Cerco algun lloc
on oblidar les penes
i el mal anar.
Sabran els déus
Sabran els déus,
en hores ferotges,
com són tan mediocres
voltats per les creus.
És un infern
fet a nostra mida,
amb dèria infinita,
l’estiu i l’hivern.
Un poc complicat
confiar amb un cos
que s’haurà desfet.
En tal desconcert,
qui trobarà el goig
d’ésser estimat?
Deures de penyores
En tal embolic,
com m’hauré posat
si vaig pel tancat
cercant bon eixir?
Amb les forces minses,
trobo l’enrenou,
quasi tot es mou
per trobar els somriures.
Ben parques les hores
i pocs els amics
per poder lluitar.
Deixeu-me anar
a cercar els antics
deures de penyores.
En anar pendent avall
En anar pendent avall,
sento el tren com xiuxiueja,
avança prenent la pressa
sense massa escarafalls.
Un cop aplega al pla,
sento com bufa i fumeja,
la màquina va a la seva
i el desig la deixa anar.
Dolces hores de la tarda
quan tragina, a l’estiu,
per encetar la tardor.
El tren no ha aturador,
sembla ben fort i prou viu,
disposat a trobar casa.
Hauria de ser un gegant
Al racó de la dissort,
he passat les hores baixes,
unes seran de rebaixes,
les altres hauran preu d’or.
És el noble pensament
qui em porta a la misèria,
estic pendent de la platxèria
per si l’enveja em veu.
Com m’empasso, al dematí,
els secrets de la fortuna
mentre estic esmorzant.
Hauria de ser un gegant
enamorat de la lluna
per haver joia i amic.
Pensaments festius (LXIII)
15 Novembre, 2020 17:36
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Enganyeu-me, però no em féssiu pagar.
He perdut tota la vida buscant la porta de sortida.
Si voleu trobar-me, seguiu el meu cos.
El pitjor d'estimar és si surts del temps.
Mentre em vestia per fer la guerra, l'enemic m'ha guanyat.
Al dimoni li he dit: No et posis ruc que em salvaré!
El pitjor de llegir és pensar que tens la vista cansada.
Em sap greu que la meva núvia festegi tan sola.
Proveu de vendre-li a Déu un apartament.
El que perd a la religió és el passatge de la segona túnica.
Els anys fan que al cos li sobrin massa peces.
L'home arribarà a persona quan deixi de classificar.
Si he de morir, vull ser-hi.
La vida ens convida a perdre els sentits per aprendre.
Sembla mentida la munió de paraules que es fan servir per no dir res.
El lector es complau del sofriment de l'escriptor.
Un mal llibre és una revenja.
Jugaria si no em deixessin perdre.
Si fos més ambiciós, festejaria amb els diners.
No tinc més anys dels que em volen posar.
Em va mirar una noia, però s' havia equivocat.
La mort és segura, però poc entenedora.
Mireu si dubto, que no.
Diu que em vol i se'n riu.
Tot i aprenent, continuo tenint els mateixos amics.
La mar voldria viure dintre d'un bosc.
L'aigua serà trista mentre n'hi hagi més que de vi.
Altra feina té el camí que saludar els vianants.
L'ampolla de licor té un fetge de ferro.
El que queda quan mors, és millor no comentar-ho.
Viure seria millor si se n'anés la gana.
M'allunya dels déus, el satisfer el cos.
Només es pot comprar el que no és imprescindible.
La música és el perfum de les orelles.
La saviesa és la complaença del temps que passa.
Tinc mig amic i encara m'entrebanca.
Si no us saluden, evitareu els salvadors.
He perdut tant temps que només he après a creure.
La mort arriba quan el darrer soldat es rendeix.
Sempre, hi ha qui demana la darrera paraula.
La vida és un discurs sense massa sentit.
Diré tan poc, que no cal que aplaudiu.
He vingut, visc i no em trobareu a faltar.
Déu existeix i, si és mentida, quin enginy!
Déu parla, però què diu?
Poemes curts (LXIII)
15 Novembre, 2020 17:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el si
petit de l'hort,
he cercat
el meu tresor,
l'he amagat.
Massa nits
sense matí,
he bastit
somnis amables,
lluny d'aquí.
Parlant per parlar,
pujaré en el cim,
sols per davallar,
per aplegar fins
que pugui somiar.
Massa noies,
es capfiquen
en haver promès,
després, parlen
del mai més.
En el regne clar
on fugen les ombres,
és on viuen homes
sense cap demà
ni baguls amb hores.
Doneu-me el vers,
la ratlla viatgera,
la gran pau severa,
un camí al desert,
la nit per si crema.
Els somnis no volen
anar a dormir,
allà, els dimonis
no saben ni troben
el goig del glatir.
Assegut a barca,
mentre plora el peix,
sento com esclata
la força del bleix,
poc després, es cansa.
Com la lluna nova
grimpa la muntanya
i conta, a l'aranya,
una història fosca
amb ben poca manya.
Portaré la nit,
sempre de tentines,
fins arribar al llit,
allí, les fadrines
ni voldran dormir.
Paraules al vent
emprenen viatge,
lleuger l'equipatge,
quan ningú les sent,
és el seu bagatge.
Arribà el son
quan era dormint,
quan lluitava fins
que arribava el sol,
un combat mai vist.
Ni la feina
la demano
ni proclamo:
Vull una eina!,
després, callo.
Amb quaranta
canelobres,
mai es guanya
a la gent noble
i ben lliurada.
El llapis dibuixa:
fetes i valors,
els petits amors,
color de maduixa
i tèbia escalfor.
En l'avenir
de les hores toves,
servo les penyores
des de bon matí,
la meitat són bones.
Massa hores
del dematí
diuen totes:
Millor és dormir
que haver cabòries!
Quaranta rialles
des de bon matí
diuen que les palles
quasi són aquí:
dorades, tallades.
En el regne
de la son
al capvespre
surt tothom,
vol entendre.
Una ratlla
viatgera
quan s'espatlla
diu que pena,
és ben canalla.