Pensaments festius (LVII)
14 Agost, 2020 15:13
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Per què sofrir, si ja sabem a què hem vingut?
Al regne de l'oblit, ni rei he trobat.
Venc el meu temps perquè no sé com aprofitar-lo.
Mai agrairem a les dones el que ens suporten.
Els homes parlen, lluiten, però no saben conservar.
Si una dona calla, no atorga, comprèn.
Darrere d'un gran home, una dona; darrere d'una gran dona, ningú.
Si elles parlen més deu ser que és necessari.
Tinc la clau de casa però la casa és seva.
No discuteixo amb dones perquè no sé perdre.
El poble el pot governar un home, però no el mou.
A la dona no li dol el temps d'ajudar.
Demano a Déu que les dones no vulguin ser homes.
Les dones van lluny, però necessiten tornar a casa.
L'home vol una dona muda i ella que parli.
El millor de no anar sol és que no deixes ningú enrere.
Em proposen la vida eterna, però tinc poca paciència.
Tot i no sent una cadira, passo molt temps acompanyant-la.
Parlava amb la paret i de poc que no em contesta.
El pitjor de ser vidu és que t'has de comprar els mitjons.
M'agradaria ser pobre i tenir més diners.
L'únic bo de ser vell és si tens poca pressa.
La sort és una cambra complaent.
Possiblement, si moro, sortiré guanyant.
Estimar una dona és ofendre'n una altra.
Per molt cansats que tingui els ulls, mai s'asseuen.
Si els diners es noten, és que estic perdent visió.
Només vaig veure una dona i de poc que em perdo.
Mireu si és modern el món que ni sap qui sóc.
Pujar escales és acomiadar-se del terra.
La pitjor de les pors és no tenir-ne.
Una ovella m'avantatja, ella m'escolta.
Vulguis que no, un acaba somiant.
Ens perd als homes, mantenir inútils secrets.
La felicitat és una pluja interior que t'estova.
Jesús no va jutjar el món, era harmoniosament correcte.
Tinc massa servents en el palau corporal.
La natura no es deixa seduir per les bones intencions.
Seria polític, però tinc el costum de pensar.
Sempre he venut el cos a un preu reduït.
Estic tan sol que ni em sento.
Si Jesús és la veritat, on ha parat casa?
Estic tan preocupat en menjar que només passo gana.
El paradís és el darrer lloc on penso anar.
Poemes curts (LVII)
14 Agost, 2020 15:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el vent de dalt
parla amb la campana,
sento la proclama
d'aquest foc pairal,
com enyoro casa.
Tardes sense ombra,
aplega l'agost,
parla d'un congost
on ni l'aigua plora
quan es va fent fosc.
Sempre, cal morir
quan la vida passa,
delera, es cansa
i no vol glatir,
benvinguda Parca.
En el si de la follia,
he bastit el meu castell,
no té regne ni poncell
ni demana l'alegria,
és com és.
Veniu-me a buscar
en terres altives,
sóc perdonavides,
no me'n puc estar,
bastit d'enganyifes.
Amb ben poca sort
i un amor barroer,
com m'agrada ser:
captaire del tot,
menjar m'està bé.
Com he demanat,
al meu déu proper,
pensar d'amagat,
somiar altres temps,
avui, m'ha deixat.
En ser a l'estiu,
m'agraden les nits
plenes d'esperits
qui cerquen caliu
i ser bons amics.
Tot per emplenar
a les hores baixes,
estem de rebaixes,
per tal de fruitar,
massa són estranyes.
Massa son
pel dematí
ve quan plou
i em torno gris,
sóc així.
A les tardes llargues
minses d'enrenou
és quan diu el bou
que estima les vaques,
no sé si està tot.
Per demà
no vull amics
que els més rics
volen viatjar
per gaudir.
He cantat
les cent cançons
he trobat
perduts els sons
de comiat.
Sense ganes
de menjar,
he aturat
per descansar,
m'he passat.
Hauré de cercar
en el si de l'infern
dies per a l'hivern
per si he de lluitar
amb grans infidels.
Quan el sol crema
i l'ombra arrauleix
cerco la figuera
que somia quan creix,
és tan venturera.
Amb misses i processó,
la pluja arriba
suposo que amb fatiga
i demanant el perdó,
dèries de la vida.
Quan sóc amatent
de bones paraules
em porten les baules
a un futur incert,
em planyo debades.
Per a ser bon bevedor
de garnatxa i de cervesa
cal aprendre sense pressa
i agafar ben prompte el son,
per als altres queda la resta.
Si un déu poruc
demana amnistia
que ho pensi de dia
mentre dormi begut,
m'agrada fer via.
Epigrames (LVII)
14 Agost, 2020 15:01
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la lluna
va a dormir
ni badalla
ni vol coixí.
Al carrer
on surt el sol
cal saber
quan fuig del tot.
Per fer menja
de deu plats,
cal aprendre
a no fer tard.
Quan em llevo
pel matí
passo els comptes
de la nit.
En ser a l'hort,
entre les cebes,
penso, prou tost,
de mil maneres.
Quan volia
ser més ric,
mai podia
haver amic.
La tarda passava
sense gran ensurt,
el roure mirava
com fer-me aixopluc.
Entre tantes
meravelles,
deu estrelles
ni fan rialles.
Vull ser tant petit
com somni d'abella,
com ou de mosquit
com el cor d'esquella.
Benvolguts amics
des de la infantesa,
cerco la promesa
entre jocs prohibits.
A la casa
del mai més,
ve la fada
i fuig després.
Tinc la por
a la saleta,
vora el foc,
mirant la llenya.
Com em plau
fer un saltiró,
sóc babau,
fet de cartró.
Entre palla
i garrofes,
la batalla
és a les fosques.
Em plau saber
que el món em procura
un xic de verdura
per a passar el mes.
Manta hores
sense son,
com es troben
amb la por.
I, tot d'una,
el candidat
vol fortuna
d'amagat.
Mai demano
per a mi:
ni un bon amo
ni el morir.
Manta hores,
de la nit,
són ben plenes
d'enemics.
Em diu el vent,
qui porta pressa,
que la fermesa
plany al moment.
Quatre rabadans
per a cent ovelles,
tips, fins a les celles,
d'anar a pasturar.
Al reialme
del meu cor,
diu l'amor
que no es pot valdre.
Em conta el vell ruc
quan som a l'arada:
Ja fa una mesada
que em trobo perdut!
L'ametller,
en sentir la neu,
no s'ho creu,
es deu fer vell.
Res de nou i set poemes més
07 Agost, 2020 15:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Res de nou
Us convido a saber
com em sento aquesta tarda:
haig una pensa que esclata
per lliurar-se un xic més.
D’aprenents al gran somiar,
n’he posat una vintena,
solen anar a la verema
a darreries de març.
Al dessota del vell sol,
la vida segueix planera
per a rics i benestants.
Només falta que els humans
es queixen d’una manera
que no porti res de nou.
Aquella mar
I ve llavors el monstre de follia
a caure al sot amable de la sort,
un cop allí, recerca companyia
d’algun gegant amable més bé poc.
Com van tots dos engegant rancúnies
i frases llargues amb els braços curts,
mai trobaran un regne d’aixopluc
i van, avant, entre llums i foscúries.
Llavors, m’assec al cim del gran Montsià
per a recórrer la mar dels pensaments
i aturar-me a la vora del port.
Barques de vela com van agafant por
d’aquella mar de caire intranscendent
quan, en un plor, les ones deixa anar.
Els nuvis riuen
Ni crec ni sóc amable convidat
a unes festes farcides de revetlles,
a plaça estant, s’asseuen les més velles
i parlotegen d’un temps d’avantpassats.
Els nuvis riuen i les núvies s’ofenen
perquè els troben immensament caps verds,
comença el ball dessota un cel seré
i un gran caliu s’acosta i el senten.
Milers d’estels i una lluna plena
com els conviden al lleure i al fruitar
d’aquella nit tan dolça i complaent.
Deixeu-me dir que, enmig de tanta gent,
hi haurà algú qui no pot evitar
aquell enyor de ser en altra festa.
Una guerra amagada
Era un llibre, que us diré,
amb menys penses que paraules,
tan cansat d’anar per taules
on s’asseuen els jovents.
Massa fulles per llegir
en una o dues setmanes,
passaran les seves planes
uns quants ulls per a gaudir.
Però l’empresa no és vana
i l’esforç és consistent,
ben profund i capficat.
No és llibre de primer plat
per lluitar i anar perdent
en una guerra amagada.
Munten embolics
Hem de complir, corpresos,
els riures maternals,
escriure ens farà mal,
amb massa malentesos.
Si la paraula puja
esquerpa per la ment,
atureu-la un moment
per a saber com dibuixa.
Amb la meitat dels amics,
hauré fet un destorb
en el gran si de casa,
però sovint em passa:
Em queixo de fer el sord
i muntem embolics!
El pare penava
El pare demana
un crostó de pa,
no li vull donar
puix perdrà la gana.
El pare volia
anar a la font,
però no fa via
i es queixa de tot.
El pare penava
per voler eixir
d’aquest encanteri.
L’he posat prou tebi
car tot ha de finir
si aplega la Parca.
A recitar
Per la nit,
o si fa sol,
dóna tombs
el trompitxol.
I navega
la gran barca
i espetega
la nissaga.
Per la nit,
vénen les ànimes
a recitar.
Més enllà,
volen les cases
haver més llits.
Encetar amb concert
Per demà, demanaria
del treball, fer un recés,
anar avant amb la família
i dormir un polsim menys.
Anar a prendre xocolata
i una pasta en esmorzar,
em privaré de feinejar
fins ben entrada la tarda.
Com m’agraden les vacances
a darreries d’hivern
o en ensumar primavera.
Cada carrer és una festa
i vull encetar un concert
de dubtes i de pensades.
Pensaments divins (LVI)
01 Agost, 2020 07:07
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Satanàs ha prohibit els aliments ecològics.
Demà, al cel, hi haurà ofertes d'aureoles.
Déu no escriu per les crítiques literàries.
Si vaig a l'infern, podré tornar a pecar.
He encomanat a sant Pere la pluja per al dilluns.
Haig només tres hores per a confessar-me.
Jesús, a l'estiu, convertirà l'aigua en sangria.
He repassat els manaments i me'n falten.
Satanàs necessita pecadors amb pedigrí.
El viatge, cap a l'infern, l'he trobat curt.
Mai sé quan Déu està content.
He venut l'ànima i he comprat un llapis.
Avui, no penso pecar, estic depressiu.
Déu i Satanàs discuteixen sobre el dia del Judici.
Satanàs fa servir oli reciclat per als pobres.
Satanàs ha por, li he dit que el malparlaré.
He demanat que em posin una jove a la caldera.
Si vaig al cel, puc malpensar?
En ser al cel, s'han acabat els discursos.
Aniré al l'infern després de la visita pasqual.
Satanàs va triar el primer i sempre guanyarà.
Sant Pere augmentarà les reserves d'aigua per a la tardor.
Es faran pecats en acabar l'horari infantil.
Les vinyes del cel no tenen pugons.
Ni penso en ser temptat a la migdiada.
Satanàs ampliarà les temptacions per internet.
Jesús necessita un mestre de suport.
Judes pensa en adquirir pomada per a cremades.
Si sóc al cel, què hi fa un metge?
Vull ser sant, però en horari reduït.
Després del Judici Final, s'abolirà el no mataràs.
Satanàs ha prohibit jugar a les cartes havent sopat.
Satanàs diu que la intel·ligència no vol anar a les processons.
Déu ha tancat la llista de suggeriments.
Jesús diu que, sense pobres, s'haurà d'augmentar el pressupost.
Judes no invertirà en carn els dies abans de la quaresma.
Sant Pere duu un embolic amb les dates d'ingrés.
Li vull demanar, al cos, permís per a morir-me.
Déu ja no confia ni en Satanàs.
Satanàs vol canviar les tonalitats del vermell.
He sentit a dir que el temps ha marxat a l'infern.
Jove, sense ambició, vol restar al cel.
Li he prohibit a Déu que em vingui a veure.
Al segon dia de cel, m'avorria.
En tot el cel, no es faran servir flors de plàstic.
Quan em van dir que m'havia salvat, vaig pensar: De què?
M'agrada pecar, però sense vici.
He anar a l'infern per a aprendre renecs nous.
Jesús ha tornat al desert per a retrobar la fe.
Dos apòstols han perdut el carnet de conduir.
Estic convençut: A les properes, em salvo!
A sant Pere no li agrada l'horari d'estiu.
Satanàs vol més hores de sol per a estalviar.
Déu ha descartat un sistema parlamentari.
Va ser: Arribar els Reis i desaparèixer els pastors.
Satanàs m'ha privat vestir-me de jove.
Pecaria més, però haig son.
M'han posat entre dos pecadors sense gràcia.
La serp diu que, l'altra vegada, temptarà la mostela.
Si el meu Pare és Déu, haig algun tiet?
Haig un dubte de fe, però no m’amoïna massa.
M'he fet un embolic amb els pecats.
Déu creà la mar per poder-se emmirallar.
Jesús demana al Pare una mort menys feixuga.
Déu fou home un cop i no ho ha tornat a provar.
Satanàs només em temptarà un dia cada mes.
Pensaments educatius (LVI)
01 Agost, 2020 07:02
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He canviat tres conceptes per una hipòtesi.
Dissortadament, tots ells tenen bones dents.
El silenci és la pitjor de les seves creus.
Els aconsello que el treball sigui lleuger i estàtic.
Si els ensenyo quelcom, igual ho entenen.
Cada dia escullo menys les errades.
Aprendre mai viu a la casa del temps.
L'ortografia hauria de ser una taula de la llei.
Necessito reactius sense contraindicacions.
Per a comptar, hem substituït pardals per orenetes.
He arribat d’hora per si hi havia pany nou.
En el regne del saber, el millor és ser primer.
He demanat el sumar per si algú se’n recorda.
Va ser entrar a classe i eixir un núvol.
Un cop al mes, demano ajut.
Comencem la classe tot esperant la primera sorpresa.
Procureu entrar a classe sense massa por.
He perdut batalles i no sé on resta la guerra.
Sortirem a les dues, necessito pista lliure.
Ara, ve quan dic que callin.
He comprat un manual per a obrir un llibre.
Dubto trobar una hora sencera.
Necessito un altre alumne que no parli.
Acostumo a parlar abans de temps.
De tant en tant, me’n penedeixo.
A l’escola, ja se sap, fem teatre d’amagat.
Necessito saber que es possible aprendre.
Fa una bona estona que no es mouen, han trobat un dubte.
Han sentit crític, però envileixen prompte.
Han ganes d’aprendre, només cal que trobin la porta.
Els ho dic cantant, però plou.
He de combatre la sequera amb poals petits.
Aprendre ha de ser un mal suportable.
Sempre trobareu un seny qui no escolta.
Admiro el desequilibri moderat.
Proveu de vestir sense destorb.
Al cap i a la fi, encara són innocents.
De vegades, necessito un altre cap més flexible.
Aquest curs porto un bon percentatge de derrotes.
Mai ensenyaré com la mare natura.
Quantes portes em cal obrir cada setmana?
Necessito algun alumne que em faci levitar.
Heu de saber que provo la sublimació.
Proveu de suportar bé aquest petit empresonament.
Cada dia apareixen nous jutges.
Procuro realitzar somnis curts.
Les matemàtiques són avorrides, sempre hi ha les mateixes xifres.
Necessito lliurar-me a les bones intencions.
En la darrera prova he eliminat el nom dels alumnes.
Proveu de posar un llop cada dues taules.
Cada dia augmento el número de solucions possibles.
Aprendre és senzill, només hi ha que insistir.
El preocupant en l’ensenyament és la inèrcia.
Mai hauríem d’arribar abans d’hora.
No em preocupa el que senten sinó el que escolten.
No faig massa cas dels dubtes, sempre els tinc a mà.
He triat tres conceptes i n’he perdut cinc.
He vist, en els seus ulls, joia i clemència.
De moment, milloren en el mentir.
M’agrada encetar els llibres abans dels nadals
No n’estic segur, però penso que se’n burlen.
Haig les piles, on se les han de posar?
La feina és gran, llarga i complicada.
És complicat barallar-se amb tantes lletres.
No saben quan l’hauran encertat.
Els resultats són bons, la resta no existeix.
Epitafis (LVI)
01 Agost, 2020 07:01
Publicat per jjroca,
Epitafis
Gairebé estic penedit.
Vull pecar de gola.
De segur, que estava malalt?
Necessito un cap de suport.
Ja estic a punt.
Demà, obriré més prompte.
Mai endevino qui demana.
No estic per ajudar ningú.
Veus com segueixo aquí.
Si vols, canviem?
Voldria saber qui sóc.
Endavant!
M'empolaino i surto!
Em faria il·lusió veure't!
Vols dir que no he engreixat?
Demà, porta'm torró!
No puc fer una menjada com cal.
Jo ja poso coberts i estovalles.
Vols dir que no plourà?
No comptéssiu amb mi!
Ara, resulta que no em vol.
No vull que et passi res de dolent.
És la segona vegada que surto a rebre.
Suposo que vens a passar uns dies?
No t'oblidis del regal!
Fins ahir, feia prou goig.
Descansem una estona.
Sense llengua, no xerro gaire.
Estic pendent de la loteria.
Estic a la cua dels passerells.
Em demanà que fes el mort unes hores!
Estic esperant un peu per a anar-me'n.
No entenc perquè mires així.
No senyora, el rosari no és aquí!
Què havíeu vingut abans?
Si voleu, us faig lloc!
Vull menjar tranquil!
Encara estic enfadat!
Crida una mica més.
Passo dels maldecaps.
Menys mal que em van ajudar a entrar.
Demà, torna més prompte!
Estic enllestint la herència.
Hem de ser més positius.
No em llevo, tinc maldecap.
A quina hora tanquen avui?
Gairebé levito.
He anat al servei.
Avui, no estic per ningú.
Ara, sí que estic sord!
Gràcies, però no puc venir!
Estava malament, però no s'ho creien.
No m'han convidat a sortir.
Acabo de rebre l'alta.
Ni descanso ni estic content.
A veure qui ve ara?
A la llarga, s'hi està bé.
Vols dir que ets tu?
Acabo de pagar l'enterrament.
Demà, m'hi posaré!
Vull tornar a veremar!
Una mica més de verí, si us plau!
Permeteu-me un consell…
D'ànimes, vaig servit.
Entreu i passarem comptes.
Normalment, no canto.
Hi ha mil estrelles i set poemes més
01 Agost, 2020 06:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Hi ha mil estrelles
Dieu-me amor
si tot són meravelles,
hi ha mil estrelles
viatjant amb coixí,
escric així:
voltat de grans tenebres,
massa temences
riuen de mi,
he de portar:
desig entre silencis,
és un bell somni
per a somiar,
deixeu que vessi
no he de marxar.
Després, em deixa anar
En comptades ocasions,
els dolents seran els bons,
dissortats els enrenous
en una nau que navega,
la vida és vela estesa
barallant-se per un sou.
I, després, es deixa anar
puix ni pensa en aturar.
Entre pau i enteniment,
el cos pesa llur moment.
Benvingut al nou infern
de tenir sense gaudir,
altra cosa no he de dir
puix xerrant la por es perd.
Desconec els nouvinguts
Poca son i molt xivarri
va endinsant-se en el carrer,
és el passar matusser
de la gent d’un altre barri.
Desconec els nouvinguts
a gaudir una festa grassa,
veig l’alegria com passa
entre entrebancs ben eixuts.
Sortosament, els més vells
prou es queixen de la sort
i escolten mentre sojornen.
Com demano que no tornen,
les disbauxes d’altre lloc,
a posar nous cascavells.
Potser no hi són totes
És en somiar
on passo més hores,
potser no hi són totes,
però tant em fa.
Com cada matí,
demano al meu sol
un xic de consol,
un raig d’esperit.
Anem travessant
carrerons i places
fins aplegar al migdia.
La tarda m’obliga
a fer les pensades
que m’agraden tant.
És el regne dolç
És el regne dolç
on dormo a la nit,
ben sol, arrupit,
topant amb la por.
Poncelles airoses
prenen els terrats
per deixar, a les golfes,
vi fort, ensucrat.
Parlen de promeses
des de bon matí
i esperen l’infern,
però massa es perd
i he de conquerir
les noves fronteres.
La rosella riu
La rosella riu
i és la primavera
qui cerca el caliu
prop de casa seva.
Allà, un xic lluny
dormen orenetes
esperant l’estiu
de les grans promeses.
Amb milers de mosques,
vivia un mosquit
pensant en menjar.
Com es va posar
a passar la nit
entre mosses joves.
Al carrer, fa sol
A la casa estant,
sense massa ofici,
vaig prenent el vici
de pobre estadant.
Al carrer, fa sol
i pixen els gossos,
quatre grans mandrosos
es queixen de tot.
I va la misèria
ocupant l’espai
de la fantasia.
No haig alegria
enmig d’un esglai
capficat de mena.
Molta feina i poc més
A la casa del pagès,
molta feina i poc més.
A la plaça, riallades
de pobres i benestants,
a l’església, pocs cristians
van enllestint les comandes.
En el port dels mariners,
hi ha mosques fent la revetlla,
sota un fanal, la parella
va somiant en el recés.
Com m’agrada aquesta terra
tan feta a claudicar,
un bon dia, vull anar
a fer una tombarella.
Pensaments festius (LVI)
01 Agost, 2020 06:55
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Carregada de diners, la faig més eixerida.
Vaig patir més que la pell d'una artista vella.
No vull entrevistes per si perdo un ull.
Em va tocar la grossa i m'hi vaig casar.
Si Déu m' excomunica, on aniré a viure.
Cap dona és vella sense el seu permís.
Si un home oneja és millor seure.
Era un home tant net que va arribar a ser lleixiu.
Festejar és només feina per a un.
Tenia tants pecats que no es va poder morir.
Enganyo tan bé que m'hauré de casar.
Arribar a vell i a ruc, és qüestió de mesos.
M'estima tant que dubto si és a mi.
He tardat massa per saber tan poc.
Només l'altre em vol més que jo.
Prego i demano no saber volar.
Us he de confessar que quasi ja sé caminar.
La roda del saber no té cap ni peus.
Déu és tan senzill que quasi ofèn.
Us ho diré, però ni jo m'escolto.
Seria ric si deixés de demanar.
Em sobta, trobar-me de tant en tant.
He estimat, però no he aterrat.
Podeu fer, però us omplireu de buits.
El meu infern són les paraules perdudes.
Cada cop, el cistell de la por és més gran.
Els anys són lladregots descarats.
El vent s'emporta els desitjos de pau.
He seguit els camins i no he trobat on vaig.
Per a ser boig s'ha d'aprendre prompte.
Podeu amagar-me la fermesa, però no la feblesa.
Dalt d'un turó és complicat viure.
La vida és un seguit de presons inevitables.
Sempre és d'hora per demanar perdó.
La llibertat és un buit indescriptible.
Pensar és arribar a conclusions tardanes.
Ballar és descriure moviments agradables.
Només el temps sap ferir incansablement.
Prefereixo un mal confessor que un bon periodista.
Despullar-se és la més suau de les confessions.
Sóc un ésser brut i desequilibrat.
Perdo més temps en disculpar-me que en ignorar.
Si llegiu, el problema és vostre.
El cel es perd al segon soci.
Mai un cap sol et portarà enlloc.
Poemes curts (LVI)
01 Agost, 2020 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La vella campana,
vivint al cloquer,
diu que no pot ser
viure amb la galvana,
de segur que és cert.
Per haver parents
en totes les cases,
pertanyo al moment
de dir quant m'agrades,
quina dolça ment.
He emprat el tren
tranquil de la tarda
quan la vall repassa,
de nou, suaument,
sense massa gana.
La tarda plana
dessota del sol,
un eixerit núvol
diu que cerca casa,
li ensenyo un corriol.
Vora de la platja,
ben cremat del tot,
endevino com m'agrada
l'ombra beneïda de l'om,
deu ser raó de nissaga.
En el temps florit
de la primavera,
la pluja enceta
el si del jardí,
serà tot promesa.
Les paraules toves,
en el trist passar,
voldrien anar
a dormir amb les ones,
deleixen pel mar.
Massa joves,
al jardí,
em fan gaudir
de sentir seves:
tardes i nits.
Quan la rosa troba
l'orgullós clavell,
mai li diu quan bell
és l'amor de dona,
li produeix rampell.
Sempre arriben
a la mort
els qui escriuen
sense por,
després riuen.
Aplega la nit
quan li diu al sol:
Deixa'm un bocí,
d'aquest menjar dolç!,
com se'n va a dormir.
M'haurà vestit el dimoni,
a la voreta del foc,
amb camisa de cotó
per si hi ha qui se n'adoni
que a migdia era llop.
Viatjo, volant com toca,
fins a l'aldea global,
diria que sóc pardal
encara que parlo mal
i avanço com un tanoca.
He segellat la porta
ingrata de la paciència,
escriure és agra ciència
que sovint esclata tota,
cal demanar providència.
Hauria de dir,
si em permetés la follia,
que gaudir de l'avarícia
és inestable gaudir,
prefereixo la cobdícia.
Per a ser bon perdedor,
caldrà ser dels matiners,
dels que callen quan es verd,
dels que cerquen grans amors,
no cal dir com fineix tot.
Quan la papallona
gronxa pel meu hort,
sento la coïssor,
el rec mentre plora,
és mon petit cor.
Estimar, estimaria
si em volguessis d'amagat,
dormiríem en el prat
fins aplegar a migdia
quan és l'hora de dinar.
Malgrat que treballo,
un cop cada segle,
mai parlo del mestre,
del rei o de l'amo,
es veu que badallo.
Per tal de mentir,
parlo amb les roselles
de terres més tendres
on no cal morir,
veig com no s'ho creuen.