Poemes curts (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:03
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer del mar,
on dormen les barques,
les ones són parques
ni volen menjar,
dormen per les tardes.
La rosella ha demanat,
en arribar a la sega,
que morir no ve de grat,
puix l'infern és poca festa
després, de sobte, ha plorat.
No voldria altre tresor
que la lluita ben encesa
entre el goig i la tenebra,
cansada de tanta por,
vull aprendre sense pressa.
Mireu la poncella,
cansada, com plora
ha passat l'estona
servant la dolcesa
i dormint alhora.
Un estel de foc
arriba a migdia,
gairebé diria
que no hi està tot,
el son l'humilia.
Amb seixanta
queixalades
menjar carn
mai és debades
són ben emprades.
Maria plorava
les cartes d'amor,
el seu lluitador
avui com descansa,
és malefactor.
Quan les fulles ploren
la nova tardor
les deixo ben soles
per si volen sol,
avui, ni tremolen.
La paciència
he de dir
que la porto
al coixí,
és molt seva.
Contaven les velles
corrandes de por,
sota un cel d'estrelles
en ser més bé fosc,
són massa tenebres.
La pluja clou
un sol ben feridor
cansat d'anar per tot
bastit per l'enrenou,
mai sé quin déu el mou.
Les feixugues barques,
quan el vent les mou,
en un plor esclaten
per deixar son jou,
es veu que s'espanten.
Doneu-me senyor
el regne dels sords
puix cansat del tot
no vull altre so
que el soroll del sol.
Manta hores de la nit
com demanaran el seny
sense hores de dormir,
és després quan, ja despert,
desitjo el déu de l'oblit.
La il·lusió primera,
en ser al vuit anys,
fou haver bestreta
per tal d'estalviar
mai hauré riquesa.
En la força
del seu goig,
endevino que sóc boig
sense ombra,
boig del tot.
Quan l'estiu demana
una mica més de sol
li dic que no vol
portar-me on descansa
la nit vora el foc.
Em caldrà saber,
des de la cordura,
com el sol procura
estimar un xic més,
és la tessitura.
Els amics proclamen,
des de mon infern,
el restar despert
mentre em demanen
el tornar a la fe.
No vull per mentir
les noves fal·làcies,
m'agraden les traces
d'aquest cor mesquí,
navega entre taules.
Epigrames (LVIII)
01 Setembre, 2020 06:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
És el sol
de mig hivern
qui no vol
parlar amb el fred.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
a no dir res.
Amb els coves
de ma son,
els tanoques
riuen molt.
Quan el sol se'n va,
esdevé la força,
s'acluca la mosca
vora de la llar.
Pobre, sense remei,
farcit de mancances,
demana esperances,
no hi haurà remei.
Quan sigui: gran,
valent, venturer,
vull ser cavaller
o, almenys, benestant.
Les passes perdudes
no porten remor
ni trist vencedor
de feines feixugues.
La més dolça
de les flors
vol ser esposa
amb seny i tot.
Les pedres remuguen,
xisclen, riu avall,
volen devessall
sense massa arrugues.
En entrar
al vell infern,
demaneu
per Llucifer.
Pare, el treballar,
ha de ser noble,
però, en el poble,
no sé com va.
Les paraules
volen noms,
mai hi són,
ben prompte fugen.
Quan la pluja mou
i el foc està encès,
el fer de pagès
és dolç enrenou.
Massa pedres,
del camí,
han de dir
les malifetes.
En fer-se vell,
el llarg camí,
es fa mesquí
quan parlo d'ell.
Amb les poques dents
i minsos queixals,
el menjar es fa llarg
i un xic insistent.
Haig la llarga malaltia
que aplega amb els anys,
poso tanques i paranys,
però fugen de seguida.
En el si de l'hort,
el pagès rumia,
com li passa el dia
cercant un tresor.
Li he dit al ruc,
en llarga conversa,
que, si va de pressa,
posaré més munt.
En un camp de blat,
viu una rosella,
encara és poncella,
festejar ni en sap.
Quan el vent s'enfila
per dalt dels terrats,
dormim a desgrat
i el plànyer convida.
Heus aquí el miracle
de l'anar perdent,
en comencen cent
i n'acaben quatre.
A la nit,
tot meravella:
lluna, estrella,
somiar i dormir.
A la casa
del mai més,
qui no pensa
no fa res.
Blanca vela
28 Agost, 2020 06:43
Publicat per jjroca,
Llibres
Poesia clàssica i contemporània
Joan Josep Roca Labèrnia (Ulldecona-Montsià)
Dia al castell
28 Agost, 2020 06:41
Publicat per jjroca,
Llibres
Poesia clàssica i contemporània
Joan Josep Roca Labèrnia (Ulldecona-Montsià)
Campanetes de l'encert i set poemes més
24 Agost, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Campanetes de l’encert
Campanetes, de l’encert,
sonen prou llunyanes,
massa llums sense caler,
massa ponts sense baranes.
Car anem cansats de cos,
entre riures i cançons,
davallen les il·lusions,
flueixen a poc a poc.
Caminarem, cap al cim,
per albirar nostra vall
i somiar cap al migdia.
Haig la joia amanida
puix no vol terrabastall
perquè fila: feble i prim.
Aniré per via
He passat pel son
tebi d’un moment,
quasi inconscient,
amable del tot.
A les hores dolces,
lluny de soledat,
algú m’ha deixat:
llum entre les ombres.
En el sempitern
paratge humà,
esdevé follia.
Aniré per via
per on vol anar
aquest món proper.
Jugant plegats
M’agrada escriure, amb caire desllibert,
mirant, cofoi, els jorns de ma tendresa,
sou nouvinguts a ma volguda festa
on reconec ma terra i l’indret.
Jugant, plegats, en les nits d’estiu
a parar el pot o a la corretgeta,
era, el nostre, un pensament altiu
i, córrer un xic, em feia agafar pressa.
Els amics grans marcant la seva llei
i l’agutzil posant el crit i l’ordre
en llargues tardes enmig de les vacances.
Amb verdes canyes, fèiem les noves llances
i manteníem aquell posat ferotge
per decandir quan aplegava un rei.
Batalles
És un deure
entremaliat:
Callar i creure
en el combat!
Amb pedres,
fustes i cordes,
com concebre
les derrotes.
Batalles
als alturons
i ferides.
Massa vides
entre records
i contalles.
Era un home
Era un home
traginer,
quasi pobre
i mentider.
Havia terres
riu enllà
i tenebres
per donar.
Els dissabtes,
ben begut
i malfeiner,
li va caler
tornar-se mut
amb tant diable.
Al noble terrat
Al noble terrat,
sento les converses
de joves princeses
qui volen sa part.
Amb un ric marit,
flairós, a la vora,
la poncella troba
pare pels seus fills.
Sense penitents
per bastir una caixa
on hi haurà cançons.
Uns pobres minyons,
gaire sense gràcia,
seran obedients.
Pedres de gegant
No hi ha pedres de gegant
amb un regust carabassa,
ha de ser la gent, quan passa,
qui me les anirà emprant.
En un racó del castell,
sento el senyor esvellegar-se,
diu que voldria guanyar-se:
un tresor i mig rampell.
Ha estat un mes sense guerra
ni traïdors ben assenyats,
disposat a fer història.
És llavors, quan la memòria
va passejant per uns prats
sense perdre massa terra.
Caminant de fer camí
Caminant de fer camí,
amb més passes que un cargol,
he provat de viure sol,
allunyat de tot mesquí.
He posat les meves penses
a la trista solitud,
he comprat i malvenut
la meitat de les promeses.
Com sóc un son esberlat,
dormo, en el si del bosc,
sense arbre ni terrat.
Ben vestit i atrafegat,
haig un bon polsim de sort
per fugir de l’entrellat.
Innocents i estèrils i sis poemes més
18 Agost, 2020 15:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Innocents i estèrils
A l’hora tardana,
quan el sol proclama
que es troba cansat,
sento la nostàlgia,
la força i la ràbia
pujar al meu terrat.
Innocents i estèrils
amb els riures tebis,
empenyent el temps,
vénen del passat
amb un to pausat
i tou el cervell.
Bona és l’ocasió
de pregar el perdó.
A l’hora del convit
És a l’hora del convit
quan s’acosta l’infinit.
Quatre peixos a la bassa,
tres roselles en el camp,
un pagès qui va menjant,
ple de fam i mala traça.
Primavera, a les golfes,
enllestint els somnis nous,
vull les sopes amb dos ous,
bona fruita a les postres.
El nostramo és prou valent
per a encetar la jornada,
però, a ulls d’enamorada,
pensa poc i va perdent.
Una mossa em pretén
És quan toca el treballar
quan, amb el son, ensopego,
en veure la feina, prego
i, després, l’he de deixar.
Una mossa em pretén
des de fa una setmana,
només li faig mala cara,
però riu i ni s’ofèn.
Diu que l’amor l’ha deixat:
deslliberta i esblaimada,
amb ganes de no fer res.
Com li he dit que estic sorprès,
però es tanta la feinada
que potser li'n faré part.
Esclau seré
Esclau seré
d’un deure desvalgut
i vaig passant
per terres isolades,
carrers i places
han de trobar-me eixut
i escric perquè
ho han manat les fades.
Mes tot és dolç,
hi ha llum a les murades
i vaig, perdut,
sota d’un temps serè.
He de lluitar,
però me’n sé estar.
Estrany el cos
Estrany el cos
em diu que l’he de creure
i vaig pensant:
un dia claudicar,
però, al redós,
com m’estalvio seure,
haig el gran deure
d’anar endavant.
No haig res més
que camí de pujada
i un alturó.
Tot un senyor
m’espera a la vesprada,
he de ser el pres.
En un no ser
En un no ser,
avanço per la vida,
empenyo el vent
per si no vol partir.
Sóc quasi un déu
enmig d’hores ben fosques,
entre les mosques,
porto ma creu.
He de lliurar
terres, al meu dimoni,
un cop o dos.
Vull haver gos,
petit i un xic borni,
per passejar.
Desigs amanits
Hauria de dir,
amics de fortuna,
que anirem a una
fins que sigui dit.
Empreses ferotges
al cap del carrer,
no són gaire dolces
sota un cel esquerp.
Car som amanits
a lliurar aquest cor
a empreses profanes.
Al carrer, hi ha flames
i, vora del foc,
desigs amanits.
Pensaments divins (LVII)
14 Agost, 2020 15:23
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Déu crea, però li costa administrar.
He provat d'anar a l'infern, però l'han amagat.
La Parca vingué a buscar-me, però portava pressa.
Si moro en diumenge, quin dia puc aplegar al cel?
No he pogut ser sant, em faltaven dues recomanacions.
Déu prohibirà al cel: vent i tempesta.
La Verge no vol més de dues processons per setmana.
Ara, peco en tirades de cinc.
Judes promourà els miracles de disseny.
Sant Pere vol canviar les claus per targetes.
Satanàs invertirà en màquines escurabutxaques.
Anava a pecar, però he perdut el llistat.
Jesús no sap trobar el seu poble.
Déu provarà: el canviar de terrissa.
El ca Cèrber ha decidit fer vaga de caps caiguts.
Caront vol que Déu dragui el riu.
Només vull aprendre a transformar aigua en vi.
Els nouvinguts al cel faran un màster d'obediència.
Voldria fer el traspàs entre àpats.
Estic esperant que sant Pere acabi d'enllestir.
Satanàs ha demanat que li porti dos padrins.
Satanàs prohibirà l'entrada d'ànimes irresponsables.
Déu provarà de fer homes sense cap.
Restarà prohibit fer miracles per encàrrec.
Satanàs està pendent que li talli el queixal del seny.
Demà, vull les temptacions en acabar de sopar.
Ja puc fer miracles senzills.
Cerco sant per a compartir aureola.
Déu amplia l'univers per a treure's sants de sobre.
Satanàs té por d'anar a l'atur.
Jesús necessita paràboles entenedores.
Jesús vol aprendre a tocar la guitarra abans de tornar.
Dos apòstols s'han oferit a predicar en rap.
La Verge no vol processons a l'hora de la novel·la.
Ni se m'acut entrar al cel en hora punta.
Satanàs ha decidit canviar de pintor.
Els pecadors de carn a la cua de la dreta.
Déu parlaria si no fes por.
A Judes encara li dura el mal al coll.
Satanàs ha abandonat l'infern per a fer amics.
No em fa cas ni l'àngel guardià.
Déu i Satanàs canviaran els papers.
Satanàs ensenyarà a mentir amb més gràcia.
Per anar a l'infern, línia 666.
I si peco més, em creixerà la cua?
Per la crisi, els cecs esdevindran bornis.
Necessito una ànima pecadora tot el cap de setmana.
Només els màrtirs, podran asseure's a les assemblees.
Suposo que el sol del cel es lleva més tard.
Déu era Un i es cansà d'estar sol.
No vull anar al cel, ja he conegut a prou gent.
Han repartit la gràcia, ha anat tota als rics.
No vull ser ric, però porta'm més gana.
Sant Josep es vol passar a l'alumini.
Déu encara no ha entès la línia recta.
He fet el primer quart d'hora del curset de creador.
La Verge somia amb un vestit més curt.
Jesús era feliç i vingué el pecat a fer-li la guitza.
Judes vol una barca per si no pot caminar al damunt de l'aigua.
Estic cercant el meu infern fet a mida.
Aprendre a ser sant, aprima?
Satanàs també vol deixebles illetrats.
L'infern és semblant al cel, però amb diners.
Li he demanat a Déu que es quedi el meu cos.
He comprat dues oracions més per si peco.
Necessito estoig per a guardar els pecats més bons.
Pensaments educatius (LVII)
14 Agost, 2020 15:20
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He aconseguit fugir deu segons.
En tinc dos a punt per pensar.
Solen escoltar-me uns vint segons.
M’agrada donar les lliçons a preu fet.
De segur que, un de tots, no dorm.
De segur que parlo a destemps.
Possiblement, un de tots, és de sucre.
Darrerament, els deixo somiar una estona.
He decidit completar els controls.
No poso deures perquè ens enfadem.
Sempre amplio les solucions.
Va ser, entrar a classe, i perdre els llums.
Els he fet saber que m’agrada perdre.
Hi havia un temps on només manava un.
És asseure’ns i sortir.
Fins ahir, vint no eren deu.
El que ens costa és sincronitzar els rellotges.
Cada cinc dubtes, obrirem una carpeta nova.
Encetem el curs: barca nova i tripulants vells.
Caminem, entre crits, cap al silenci.
He llençat una idea, deu ser la darrera del dia.
He decidit canviar vint criteris d’avaluació.
He decidit fer un control sorpresa sense preguntes.
He aconseguit que tres alumnes absents siguin intermitents.
He arribat al tercer nivell de concreció en apuntar la nit.
Va ser: començar la lliçó i arribar els terratrèmols.
Espero, en acabar la classe, veure l’arc de sant Martí.
Suposo que estudiar deu ser una sedimentació temperada.
He provat de reduir l’explicació fent servir mètodes mecànics.
Després de patir sis reformes educatives, hauré de pintar la pissarra.
Els alumnes tenen coneixements, però se’ls amaguen.
He aconseguit ser un dirigent un xic desorientat.
Els ensenyo conceptes, la classe és petita.
De moment, tres alumnes no em suporten.
Un dia d’aquests, de segur que escolten.
La saviesa sempre vol més llum.
A cada pregunta, els deixo dues sortides d’emergència.
Estan aprenent a perdre’m de vista.
Amb tres paraules més ja tinc una ratlla.
Aprenen poc, però sense ensurt.
M’escolten menys del que pensen.
És precís una bona barca per a anar per una mar de dubtes.
He aconseguit obrir un llibre sense provocar una tempesta.
N’he fet seure un terç, els altres dos ja estan esgotats.
He començat la lliçó encomanant-la a la saviesa.
Per a no perdre temps, faré preguntes concèntriques.
Hem començat la lliçó i l’hem deixat tres vegades.
Ara, els dic que callin cada trenta-set segons.
Fa dues setmanes que no em senten.
He parlat amb els dubtes per a què s’endrecin.
D’una classe de nou minuts me n’han sobrat cinc.
Per a aprendre, avui, he fet servir quatre replans.
Oficialment, cap alumne és massa complicat.
He deixat els alumnes al replà per a què agafin dubtes.
He treballat la memòria no record quant temps.
La capacitat d’esforç resta immaculada.
Assumeixo que sumen a l’engròs.
Aprenen tant que dubto ho puguin valorar.
He aprofitat que eren asseguts per a fer una becaina.
Necessito canviar massa baules al procès d’ensenyament.
He decidit eliminar dubtes raonables.
Una qüestió és haver ales i l’altra, volar.
Fa tres dies que llegim la mateixa ratlla.
Necessito un armari gran per a deixar les errades.
Hem aplegat a la tercera pàgina, he llençat un coet.
Estic desconcertat: ensenyo o aprenc?
Després de missa i vermut i set poemes més
14 Agost, 2020 15:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Després de missa i vermut
Després de missa i vermut,
com avancen els amors,
uns seran decebedors,
els altres ja són perduts.
Les poncelles, els vestits,
la joia sense mesures,
un sol Déu a les altures
i, al terra, pa de pessic.
Les festes assenyalades
fan, avui, de bon portar
si troben vi i taverna.
Posem que demà hi ha treva,
sense seny ni treballar,
més enllà de les murades.
Qui el voldrà matar?
És el drac ferotge
del tot complaent,
pensant amb la gent
pobra o mediocre.
Vora la ciutat,
ha un llogaret,
ventilat, discret
on fer mitja part.
I menja, si cal,
lletugues i cols
sense protestar.
Qui el voldrà matar
si cerca un bressol
vora el foc pairal?
Les preades meravelles
I llavors, han de venir
les preades meravelles,
en un cel ben ple d’estrelles,
perquè podéssim dormir.
Més enllà dels alturons,
hi ha una pausa galana,
és el seny qui m’acompanya
en comptades ocasions.
Car vaig passant les promeses,
les mancances i els neguits
sense massa aldarulls.
A la platja, ni llaguts
ni un mariner ensopit
mig pensant amb les poncelles.
Hi ha els dos moltons
Poseu-me la pensa
al dedins del sac,
el vull ben lligat
amb corda ferrenya.
Com em plau volar
cercant el remei
ni palau ni rei
em voldran guanyar.
Entre manta cabres
hi ha els dos moltons
empassant-se l’herba.
Ha de ser temença
viure als alturons
els vespres i tardes.
He de viure com senyor
Na Mariona del meu cor
no m’escolta ni s’espanta,
encara no en té seixanta,
però ja es queixa de tot.
Em demana per casar
una albada a l’ermita,
encara no tinc camisa
ni parament de la llar.
Però el sogre és matiner,
ha deu finques i tractor,
la feina sense aturar.
Entre vinya i oliverar
he de viure com senyor
ple de presses i diners.
Una ràbia estesa
Hauria de dir,
dintre la pobresa,
que una ràbia estesa
s’apropa a mi.
Em duu atabalat
un bon enemic
qui s’ha tornat ric
des que s’ha casat.
La núvia n’era dolça,
entrada en edat
i filla d’un metge.
Ell no té ni fetge,
però fa bondat
i ha bona bossa.
Caminoi del mar
Caminoi del mar
ni compto les hores,
allí, no hi ha ombres
ni res per guanyar.
Els peixos se’n riuen
quan ve el pescar,
després, com es lliuren
al fet de pensar.
Dofins i daurades,
destres en nedar,
avancen i somien.
Orenetes nien
i un temps se’n va
a altres contrades.
Un drac quasi gegant
I sant Jordi endevina,
quan s’acosta a Montblanc,
que hi ha un drac quasi gegant
qui, a la por, a tots convida.
És així la mala fera,
feta al deure d’espantar,
el vell rei va demanar:
un cavaller en primavera.
Com el drac ja s’ho pensa,
puix s’acosta el combat,
vol començar a tocar el dos,
però ha un deure massa gros
i retorna a fer costat
al passat d’una llegenda.
Epitafis (LVII)
14 Agost, 2020 15:15
Publicat per jjroca,
Epitafis
Veniu quan us convingui.
Avui, no puc fer més miracles.
Fa dies que no sento ningú.
Passat un temps, fins te n'alegres.
Ahir, em van dir de tot.
Heu de saber que estic tranquil.
Avui, no faré de fantasma.
La veïna encara té por.
Demà, em saltaré el règim.
Dues lletres més i el taüt serà meu.
Estic pels seus ossets.
Odio el xivarri!
Descansi en pau, on és Pau?
Ni sé el què dir-te.
He oblidat el PIN del telèfon.
He demanat l'ajut de la dependència.
M'he tret un bon pes de sobre.
El mes vinent acabo el règim.
N'estic tip de promeses.
Si us plau, respecteu el torn.
No hi sóc, la senyora està enllestint.
Porta'm cafè i paga'l!
L'altra vegada, l'enterrament em sortirà de franc.
Fa cinc nits que no dormo.
Ahir, vaig passar força por.
Dubto de la immortalitat.
Necessito rentar el cap i tallar.
Només vaig pagar la primera nit.
Algú ha vist el carter?
Veig que no estàs preparat.
Necessito un altre coixí.
Quasi estic a les tornes.
De moment, no guanyo res.
No em demanis cap favor.
Darrerament, ni em constipo.
Què vols que et digui?
Igual si que estava malalt.
Estic aquí per compromís.
Necessito un salvador.
Ahir, no vaig aprendre massa.
Com l'estimo, l'esperaré.
Us puc assegurar que sóc a dintre.
Algú em pot donar el canvi?
Fa dies que no tinc gana.
Veniu sol o acompanyat?
Avui, em bull el cap.
Penso, però malament.
He de sortir a renovar el carnet.
Prova de tocar el dos.
Només escoltaré els recomanats.
Pel preu del lloguer, no discutirem.
Vulgues que no, et duc avantatge.
He descobert que em faig nosa.
Ensenya'm el carnet!
Han posat un control d'alcoholèmia a la porta.
Cada dia compto menys.
M'alegro de no veure't.
Demà, toca «spa».
He descobert que m'enyoro.
Ja passaré a pagar.
A reveure fins a la nit.
Tinc la sort d'esquena.
No vaig encertar l'hora.
Gairebé m'he perdut.
No sé ben bé on he d'anar.
He comprat el bitllet amb descompte.