Epitafis (LXIX)
12 Febrer, 2021 22:08
Publicat per jjroca,
Epitafis
He comprat vi per a força misses.
Necessito taüt de competició.
Sóc aquí per obligació, no per ganes.
No sé si sóc: present o absent.
Entreu, haig ofertes.
Darrerament, haig sentiment de solitud.
Em costa entrar en calor.
Haig orelles, però no recordo per a què.
Si vull sortir, què em recomaneu?
Vaig arribar fa uns dies i ja m’he penedit.
Estic trist, em volen pujar el lloguer del nínxol.
En un principi, vaig tenir ensurt.
Ho sento, no et puc mirar als ulls.
Venc taüt amb bones condicions de pagament.
Només trobo a faltar el psicòleg.
Em costa molt tancar els ulls.
Caront ha pujat el preu de la travessia,
Menys condol i paga una missa!
He triat el paper de difunt per a sortir de gira.
No puc sortir, no he trobat el perruquer.
Ara, descanso bocaterrós.
En sentir el coet, tots a dormir.
Ara, menteixo amb els anys.
Encara estic recuperant-me de l’enterrament.
El millor del barri, són els jardins.
Vulgues que no, et vas fent a la idea.
Ho sento, tinc un mal dormir.
Ho sento, avui, no hi ha noves.
M’he fet un embolic amb l’ahir i el demà.
Avui, tampoc et toca.
Estic pensant en demanar pròrroga.
En entrar, comença el recolliment.
Hi ha dies que no dubto de quasi res.
Compartim el silenci.
Vols dir que no he vençut?
De fet, estic en temps de pausa.
No surto per a no molestar.
Vaig venir com si res.
He somiat que anava atabalat.
Estava pensant i he perdut una orella.
Ha estat un mal mes, no ha vingut ningú.
M’han pres el matalàs.
Estic que no visc.
He hagut de comprar un altre pany.
Si heu de sortir, no oblideu la clau.
Esguarda un moment, estic pensant.
El soterrador és sis nínxols més avall.
Llogo taüt, en bon estat,per als caps de setmana.
He sortit a la revetlla de Sant Joan.
Descanso amb pau, però hauré d’anar a revisió.
He demanat un dimoni coix per a què m’atabali.
En un tres i no res, començaré a volar.
En tres anys més, ja podré viatjar a la lluna.
Necessito trobar un company per a eixir els dissabtes.
Si em porteu un pastís, deixeu-me unes dents.
Si vols entrar, ho tens tot pagat.
Cada dia, em costa més restar callat.
No acabo d’entendre què faig aquí.
Tampoc voldria caminar massa.
Canvio nínxol o el venc.
Necessito un rellotge universal per si viatjo.
Algú sabia que estava malalt?
De moment, he llogat el nínxol de la senyora.
Sóc a dintre, feu-me cas!
El proper rellotge el demanaré amb llumetes.
Ja li deia que em deixés respirar.
Pensaments festius (LXIX)
12 Febrer, 2021 22:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Els diners són les ales que et deixen volar.
Aprenent, intentes oblidar d'on vens i on vas.
Enganyeu-me, però no porteu pressa.
Com el món no era prou complicat, van posar una munió de claus.
Els dimonis fan creure als homes que són quelcom més que quasi res.
Tot i sent el meu dimoni prou badoc, em fa pecar sovint.
Cerco religió sense taca per fer-la servir quan em plagui.
Si el cel ha de tenir portes, malament.
Li he demanat a Déu que faci un curset d'entreteniment.
L'advocat em fa veure que hi ha una raó que es pot pagar.
El que m'agrada dels metges és el bé que curen els altres.
Com més ric sereu, menys dones lletges us barraran el pas.
Déu posa les pedres i el dimoni les ensucra.
Tot i sent bruixa, no sap quan la cremaran.
Déu, com ja ens coneix, ens vesteix d'aquesta manera.
Jesús va venir, tornarà, però no va parar casa.
Cap home prudent li diu a l'enemic on viu.
Em promet la vida eterna i em pregunto per a què la vull.
Tinc un cos que dorm i un cor que batega.
Tot i anant a treballar, mai m'ha saludat la feina.
Com vull que aprengui un nen, si jo encara no ho he fet.
El pitjor de la vida és la manca d'apuntadors.
La vida és mudar-se de fulla a llenya.
Si us compreneu, tremoleu.
Mai, us vengueu massa estona.
Mai, massa paraules us portaran enlloc.
Sóc tan pobre que estic somiant.
El dubte és el més gran de tots els regnes.
Déu, que em coneix, sap que no li val la pena parlar.
He parlat amb Déu, però no he entès res.
La vida és un camí equivocat que et porta a saber on.
Mentre el fadrí dorm, la fadrina neguiteja.
Sabràs que és un home perquè es vesteix igual que els altres.
Quan Déu va crear la dona, se n'adonà que li faltaven colors.
L'home feliç ni corre ni aixeca pols.
Encara, no he conegut un cor massa dropo.
Com Déu coneixia l'home, va posar més aigua que ampolles.
Déu va posar el dimoni perquè no vol ampliar el cel.
La veritat és la més amarga de les mentides.
Estic perdent una guerra sense saber com.
Com pot ser que la seguretat sigui un espai tan petit i fosc?
Estic content perquè he trobat qui m' enveja.
Si algun dia em moro, ja us ho faré saber.
Aprendre és un camí massa pesat per a una sola vida.
Poemes curts (LXIX)
12 Febrer, 2021 22:00
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al mirall del fons,
on no hi ha tenebres,
no es miren les feres
ni se senten els sons
de les velles queixes.
Parlarem, avui,
si ve la tempesta
de la dolça festa
que ens porta al garbuix
de jorns de feblesa.
Quan el vent de dalt,
de sobte, s'enfada
m'entaforo a casa
i el veig passar,
és com més m'agrada.
A la tardor,
parlen les fulles,
com van perdudes,
plenes de por,
són prou porugues.
Quan els nans
parlen de mi,
els dic si
són prou cristians,
no ens avenim.
Una fulla plora
al jardí estant,
com diu que li van
els colors eixint,
com sent que s'enyora.
Al carrer dels corbs,
quan ve el setembre,
vénen eleccions
és llavors quan guanyen
els cuquets més bons.
Com he de demanar,
batalles més curtes,
quan no puc anar
a prendre, entre dubtes,
el vell raonar.
Com em plau saber,
després del migdia,
que la plaça és
on l'amor convida
a no fer res més.
Mai les fades
de la sort,
quan em parlen,
diuen molt,
són amables.
Si fos savi
et diria
que he venut,
sense interès,
tot el seny
i l'alegria.
Al racó del port,
quan la lluna aplega,
sento com es queixa
per no tenir sort,
és tota ella esquerpa.
Els fantasmes
de la nit
com em parlen
de neguit,
s'atabalen.
Portaré, al reclau
de la casa vella,
els vespres d'aquella
llarga i dolça pau,
mai hi haurà enveja.
Com em diu
en Manelic,
a l'estiu,
es fa petit
i gasiu.
En una muntanya,
he vist el meu llop,
és gran, negre, fort
i sempre ha gana,
com el somio i tot.
Amb el llapis nou,
la fulla ben blanca,
la pensa s'espanta
d'aquest enrenou,
mai farà amistança.
Amb el meu amic,
he de demanar,
un plat per menjar
i ampolla de vi,
ni caldrà pagar.
En el regne nou
de les hores toves,
mai hi ha enrenou
ni massa històries,
només neva i plou.
En el regust
de la gran menjada,
us dic com m'agrada
guanyar un bon sou,
mai hauré petjada.
Epigrames (LXIX)
12 Febrer, 2021 21:53
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.
Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.
Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.
Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.
Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.
Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.
En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.
Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.
Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.
La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol
i que molt li prega.
Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.
Quan hagi fred
i blanca la contrada,
és quan m'agrada
somiar despert.
No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.
Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.
Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.
Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.
La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.
Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.
He estar captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.
Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.
No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.
Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.
Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.
Cansat de ma misèria i set poemes més
08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Cansat de ma misèria
Vindré, a la nit,
cansat de ma misèria
a posar dèria
al meu neguit.
Sóc cavaller,
sense cavall,
petjant la vall
sense caler.
I ma dissort
és ma tendresa,
el saber estar.
He de curar,
en altra empresa,
a poc a poc.
El bon pastor
El bon pastor,
qui parla amb ses ovelles,
no haurà tenebres
ni vestits d’or.
Coneix les herbes,
la serra, el prat
i l’entrellat
de massa penses.
Però, a ciutat,
es perd pels carrerons
i per les places.
Hi ha massa cases
on viure, de records,
ben a desgrat.
Poseu-me ratlles
Poseu-me ratlles
i noves primaveres,
lluna i estrelles,
viure debades.
No em demaneu:
esquerpes aventures,
vull les altures
per pujar a peu.
Un llapis vell
amb una goma nova,
ben lluny la por.
Un llum de foc,
una cadira tova
i un cel proper.
Poca traça
Ni sé ni puc
trobar la meravella,
cerco, a l’estrella,
el son perdut.
Sense saviesa,
vaig endavant,
vaig confiant
amb la neciesa.
La vida passa,
s’emporta el temps
d’haver enrenou.
Com res es mou
trobo l’envers
amb poca traça.
Seria gall
Seria gall del galliner
per a gaudir la complaença,
la granja és gran, potser un xic vella
i hom deleix per ser el primer.
Sóc, a la vida, com un sidral,
guanyant les lluites de bon matí,
hi ha un gall jove, talment mesquí,
qui xerra massa i queda mal.
Tardor traspassa i ve l’hivern,
posa la neu a la muntanya
on envaneixen els vilatans.
Enmig del fred, com vull envans
i un noble foc per si es demana
cercar un bon amo poc tabaler.
La capsa era petita
Em contava la rosella,
en un hivern fredolic,
com cercaria marit
en eixir de la tenebra.
La capsa era petita
per a posar menjador,
era un fet aturador
que li amargava la vida.
Però aplegà primavera
i va fugir cap al camp
per a fer de sentinella.
No cal dir com la rosella
millorarà en endavant
sota un sol qui dóna empenta.
Adéu i avant
Adéu i avant i tot és meravella
veig una esquella del tot gronxant,
és el meu bou qui demana treva
mentre la vida li va avançant.
Enmig del verd, voldria triar el verd,
però, a l’estiu, ho va posant ben groc,
cerca company per viatjar enlloc,
sentir el vent i voler el fred.
És, a l’hivern, quan plora la muntanya
i una aranya somia en el sot,
miro els núvols a poc a poc.
Posaré el cap sota la banya
per a saber com déu escanya
i ens fa saber que no ha mort.
Sense fer nosa
Sincerament,
hauré de dir
que el meu glatir
és consistent.
Vingut a menys,
sense encanteri,
vull un senderi
enmig dels renys.
La nova escola
em parla, poc,
de noves penses.
Massa promeses
viuen al sot
sense fer nosa.
Pensaments divins (LXVIII)
01 Febrer, 2021 08:11
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Satanàs ha venut les portes de l’infern.
Els miracles de demà es faran després de la missa de dotze.
Judes farà un curset d’auto-ajut.
La Verge anirà a la processó si aplega el perruquer.
Jesús vol canviar la creu per un sofà.
Volia anar al cel, però estava viu.
Dia complicat, l’àngel de la guarda fa vaga.
Pecaria més, però no haig incentius.
Estic a una terna per a pecador del mes.
Sant Pere ha demanat més aigua per a atendre peticions.
La Verge dubta de treure’s el Fill de casa.
Al cel hi ha més dones, per això domina el color fred.
La Verge i Jesús no es posen d’acord en l’horari de misses.
Jesús mai es va decantar obertament per la cervesa.
Mai compartiria caldera amb savis incompresos.
M’agrada de l’infern el desordre constructiu.
Amb Satanàs, només jugo al tres amb ratlla.
Haig un dimoni innocent, li demano unes ratlles i em porta guix.
Vaig escapolir-me del cel per avorriment.
En trobar núvia, va començar l’infern.
Jesús ja és un expert en fusta.
Els estudis per a apòstol són prou senzills.
Sant implicat farà miracles per encàrrec.
He demanat el tron de Déu un cap de setmana.
Si m’agrada pecar, quins em recomaneu?
El meu dimoni s’ha excusat, ha d’anar al psicòleg.
Ara, em dedico a col·leccionar indulgències.
Judes no em parla, diu que sóc malfeiner.
Tomàs creu que les presències de Jesús són virtuals.
He concretat entrevista amb Llucifer per a l’any 3000.
Satanàs he demanat que allargui l’hivern.
Un cop mort, quina part del cos és més pecadora?
Satanàs cobrarà, als condemnats el manteniment de la caldera.
He demanat una guia espiritual amb piles.
Busco una oferta de misses de 3 per 2.
Estic al cel, però encara no tinc adreça.
Satanàs fa les vacances per Nadal.
Respirar massa fort pot ser pecat venial.
Dimonis en vaga, animeu-vos a pecar!
L’infern no pensa participar en les cantades de nadales.
Provaré d’anar a Betlem fora de temporada.
Satanàs està pensant en fer un canvi de discurs.
Cercant a Déu, trobà el dubte.
He demanat a Satanàs els divendres com a dia d’esbarjo.
Fan falta dimonis amb estudis diplomàtics.
Satanàs necessita condemnats amb pedigrí.
Vull viure a l’infern els dies senars.
Han expulsat tres dimonis del partit amb els àngels.
Llucifer porta anys sense confessar-se.
Pocs residents del cel han demanat música estrident.
Necessito un dimoni que em doni festa els dissabtes.
Porto deu voltes al cel cercant un rellotge.
Necessito un déu per al cap de setmana.
Jesús cerca un deixeble que sàpiga cuinar.
Sense dubtes no hi ha infern.
No vull pujar al cel, preferiria baixar.
Satanàs acceptaria un paper d’aventurer.
És millor pagar amb bons celestials.
Li he preguntat a Judes quant cobra per hora.
Si vaig al cel, a quina hora m’he de llevar?
Sembla que quan Déu va crear l’home ja estava cansat.
Necessito dimoni amb mentalitat constructiva.
Cansat de pecar, vull aprendre a pensar.
Anar a l’infern és un somni entremaliat.
Entre miracles, cal temps de reflexió.
Era un home tafaner i set poemes més
01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca,
Poemes
Era un home tafaner
Era un home tafaner
posat en contar històries,
havia perdut les memòries
de quan era gran guerrer.
Sense força ni cavall,
com s’adormia a la plaça,
deien que bevia massa
tot enmig d’escarafalls.
Va haver pobre castell
amb un servent mig gepic
qui li feia poca feina.
Sense honor i sense eina,
va morir d’un mal antic
sense joies ni atuells.
En ma dolça soledat
En ma dolça soledat,
he d’aplegar al capvespre,
la tardor no vol ni mestre
ni conviure amb gran esclat.
Amb un tronc per seient,
vaig trobant, a la muntanya,
el record d’aquella aranya
qui filava enmig del verd.
El sopar ha de ser a taula,
la mestressa l’ha bastit
amb una verdura fresca.
Com la nit el sol empenta
i ell se’n va, espaordit,
abans que arribi la lluna.
De dubtes i fantasia
Al racó de la incertesa,
no hi ha pausa ni enrenou,
poca feina, sense sou
i una lluita insatisfeta.
A la primera batalla,
ni demano haver ferits,
poca força, massa nits
sense poder fer contalla.
De dubtes i fantasia,
en porto un cove ple
per lliurar-los a l’oblit.
Com demano els embolics,
per a saber si estic bé,
mentre va passant la vida.
Us vull comentar
Us vull comentar
que, si passa un dia,
un demà vindrà
amb nova porfídia.
Servents d’aquest temps,
caminem de pressa,
esclaus sense rems
i mar del tot plena.
Us vull comentar
que pensava, un jorn,
en somiar despert:
Camps de color verd!,
voldria fer un lloc
on poder restar.
Noves penses
Caminoi d’hivern
ple d’una herba seca,
vull una finestra
per somiar despert.
A l’escola, van
les vanes promeses,
van, del tot, ofeses
per a trobar un clam.
Les nits, amb estrelles
i núvols més blancs,
van seguint la foia.
Montsià calla i plora
per haver entrebancs
dintre noves penses.
Tot prometent
En el record, he vist les meravelles
sense enyorança, sense despit,
el món em duu a fer les tombarelles
mentre em parla d’altre neguit.
Seré cofoi a mans de grans empreses
quan hagi terres amb nous tresors,
no vull el vi amb copes d’or
ni sentir el vent de les promeses.
Estic cansat de veure filigranes,
amb teles fines i inabastables,
car sóc un pobre sense remei.
No hauré, per cert, aquella llei
la qui governa als miserables
tot prometent les vaques grasses.
En el portal
En el portal,
he de posar una estrella,
petita ella, de bon paper.
Quatre pastors amb una ovella,
Betlem amable d’un sol carrer.
Un Nin petit, amb una Mare tendra,
un àngel bell i un Home ver.
Música dolça
que aparta la tenebra,
joiosa festa d’un manament.
Per regalar:
torró d’avellana
i l’esperança
ben a tocar.
El fred em duu
El fred em duu,
vora del foc,
on el record
fa aixopluc.
Els encenalls,
un xic de brasa
i una tomata
vora dels alls.
Cofoi com sóc,
no haig remei
al meu enginy.
Com vull ser nin
i regnar, enlloc,
sense cap llei.
Epitafis (LXVIII)
01 Febrer, 2021 08:04
Publicat per jjroca,
Epitafis
Tampoc cal tants escarafalls.
Em costa sortir a estirar les cames.
No recordo on volia anar.
Encara no he demanat tornar.
No tinc res entre somnis.
Si em voleu despertar, llenceu unes monedes.
No suportaria una altra setmana de pregàries.
Si et vols morir la propera setmana, hi ha ofertes.
M’han deixat un ull de cec.
Abans de sortir, demanaré les previsions del temps.
Necessito perruquer i sastre experimentats.
Vull votar per una mort digna.
Mai em pensava que pogués perdre la gana.
Sóc aquí per a recuperar la salut.
Porto tres nits sense somiar.
Odio fer inventari.
Haig la baixa de gairebé tot.
A l’hivern, sortiré menys.
Encara no he sortit del túnel.
En conto de mentides!
Estic fent un pressupost.
Ara, somio en blanc i negre.
La senyora vindrà en qualsevol moment.
Els diumenges em poso neguitós.
Gairebé, ja no dec res.
Cerco company amb empatia.
No practico cap esport.
Per fi, he deixat la beguda.
Aquí, anem de franc tot el dia.
Entreu si hi ha foc.
Darrerament, no em marejo.
No sé quan soparé.
Crec que tinc taquicàrdia.
No puc sortir, he begut.
Prepareu-me els colors.
No molesteu, estic pensant.
He venut el nínxol de fadrí.
Ho sento, he canviat el pany.
Pots pujar de peus que me’n sortiré.
Apagueu els ciris, estic indispost.
Si no hi ha remei, viatjaré a peu.
Porto una setmana sense fer res.
Ara, tampoc m’escolten.
No estic per a donar l’opinió.
Vaig venir per la feina.
M’enfado, però menys.
No tinc res per vendre.
No entenc perquè no em deixen sortir.
No estic per a rebre males notícies.
Restaré mort fins que pugui.
Qui m’ha pres l’orella esquerra?
va ser: plegar de treballar i venir.
El darrer en entrar que guardi la clau.
Em reservo el dret d’opinió.
Jo també portava pressa.
Avui, obriré al migdia.
Necessito ventilar el nínxol.
Els dies de vaga de fam es multipliquen.
Suposo que algú se n’haurà sortit.
En un mes, començo les reformes.
Ja tinc l’alta del tractament contra l’estrès.
Suposo que el silenci és saludable.
El millor, d’aquestes vacances, és el preu.
Sóc aquí, però guarda el secret.
Ja és el tercer matalàs que compro.
He sortir a comprar ossos.
Pensaments festius (LXVIII)
01 Febrer, 2021 07:59
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc un cos senyor i insuportable.
Mai tants miralls m'han fet anar endavant.
I Déu, en contar-nos els dits, va posar els manaments.
Déu no va deixar que el seu fill s'emportés el palau.
Segurament, Jesús no creà el pla de pensions.
Deixeu volar els rics, tindreu més lloc a la terra.
Sé que és estiu perquè no fujo de les ombres.
Tenim prohibit deixar de conduir els camells.
Ara, no sé ben bé si encara festejo.
Tinc tanta por que ni la guardo.
Seria treballador, però vaig néixer en diumenge.
Mai, li diguéssiu al cor que faci vacances.
Si treballar fos bo, valdria més diners.
El pitjor de tenir feina és si no pots acabar-la.
Em vol tant l'amo que ni em veu.
El pitjor de fer-te vell és si vols manar.
Tanta terra que té i no es vol morir.
Quan el dimoni creà els diners, sabia que no els compartirien.
Sempre he pensat que ser home és preocupant.
Vaig creure ser ric, però era un somni.
La dona somia amb homes que no han de somiar.
Els anys són les úniques pertinences que ningú vol.
M' he fet un embolic amb l'amor i els diners.
Si ella us vol, deixeu-la fer.
El pitjor de l'armari és que no suporta les compres.
Les busques del rellotge són les someres de la sínia del temps.
Em vol tan poc que ni em crida.
Vaig discutir amb una dona fins que en va venir una altra.
Segueixo treballant perquè segueixo fent nosa.
La millor menja és la que es compra per al marit.
Vaig estar de vacances, però me'n vaig sortir.
És un home de sort, no el coneix ningú.
Quan l'home va parlar, va acabar de perdre's.
La solitud és una cambra on només un et fa nosa.
El pitjor dels camins és el comença a les tenebres.
La porta de la vida acostuma a caure't al damunt.
Estic bé perquè no he après a treballar.
El millor d'escriure és que et vas buidant.
La pau mai dorm fora de la seva casa.
L'esperança és el més elàstic de tots els camins.
L'enveja posa preu a cadascun dels desitjos.
El vi fa el cor més gran i les passes més curtes.
Deixaré de treballar quan aplegui al país dels desenfeinats.
Tot i que ho provo, no sé ocupar el lloc del meu davant.
El temps és un pont que es desmunta mentre passes.
Poemes curts (LXVIII))
01 Febrer, 2021 07:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em cridi
em meu déu
de segur
que em posa creu,
haig gran vici.
Una rosa sola
demana per mi,
li hauré de dir si
encara s'envola
l'amor cap al cim.
La barca demana
anar a navegar,
qui la deixa anar
diu que no té gana
ni res per menjar.
Amb les poques meravelles
que he topat pel camí,
em vull fer un organdí
de tafetà amb roselles,
de segur que no és per a mi.
Cansada la nit
de trobar els ensurts,
sense ets ni uts,
no sento els remucs
rabents del meu llit.
Als capvespres
de tardor,
vénen molts
a fer de mestres,
ho saben tot.
En el trafegar
de les noves fades,
les noto enfadades,
sense gens fruitar,
són males pensades.
Porteu-me enciam
i aigua ben fresca,
vull fer neteja
dels maldecaps
i de l'enveja.
Malaguanyada,
l'aranya poruga
sempre està de muda,
sempre enfeinada,
sempre amb mala cara.
A les velles golfes,
sentiré xisclar
a aquelles joves
que van esclatar
i van fugir totes.
Quan l'amor demana
anar pel carrer,
com el deixo fer
fins que atura i calla,
és tan matusser.
A les voltes del migdia,
quan el sol és dalt de tot,
endevino que no es pot,
prendre l'ensurt de la vida,
quan davalla és altre món.
Sento com van les bruixes
pel carrer de la dissort,
unes baixen, d'altres pugen,
comenten la mala sort,
és del regne del que fugen.
A l'hora tardana
quan torna el pagès,
crida el ruc només,
ho fa amb mala gana,
és un ruc ofès.
En el regne dolç
de la gran temença
ens pesa la pressa,
quan sent la remor
de la complaença.
Manta llibres
al calaix
mai saben quan
els deixo lliures,
volen volar.
A la casa
del senyor,
mengen massa
i ploren molt,
són de mà lassa.
En aquestes
que la bruixa,
diu que puja
a fer les festes,
porta pluja.
En el petit joc
de l'amor planer,
és quan parla el cor
de l'amor primer,
fa tot un deler.
Les petites joies
sento com em planyen,
potser m'entabanen
sentint-se cofoies,
diuen que són nafres.