Poemes curts (LXV)

12 Desembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca, Poemes curts

La vella campana,

vivint al cloquer,

diu que no pot ser

viure amb la galvana,

de segur que és cert.


Per haver parents

en totes les cases,

pertanyo al moment

de dir quant m'agrades,

quina dolça ment.


He emprat el tren

tranquil de la tarda

quan la vall repassa,

de nou, suaument,

sense massa gana.


La tarda plana

dessota del sol,

un eixerit núvol

diu que cerca casa,

li ensenyo un corriol.


Vora de la platja,

ben cremat del tot,

endevino com m'agrada

l'ombra beneïda de l'om,

deu ser raó de nissaga.


En el temps florit

de la primavera,

la pluja enceta

el si del jardí,

serà tot promesa.


Les paraules toves,

en el trist passar,

voldrien anar

a dormir amb les ones,

deleixen pel mar.


Massa joves,

al jardí,

em fan gaudir

de sentir seves:

tardes i nits.


Quan la rosa troba

l'orgullós clavell,

mai li diu quan bell

és l'amor de dona,

li produeix rampell.


Sempre arriben

a la mort

els qui escriuen

sense por,

després riuen.


Aplega la nit

quan li diu al sol:

Deixa'm un bocí,

d'aquest menjar dolç!,

com se'n va a dormir.


M'haurà vestit el dimoni,

a la voreta del foc,

amb camisa de cotó

per si hi ha qui se n'adoni

que a migdia era llop.


Viatjo, volant com toca,

fins a l'aldea global,

diria que sóc pardal

encara que parlo mal

i avanço com un tanoca.


He segellat la porta

ingrata de la paciència,

escriure és agra ciència

que sovint esclata tota,

cal demanar providència.


Hauria de dir,

si em permetés la follia,

que gaudir de l'avarícia

és inestable gaudir,

prefereixo la cobdícia.


Per a ser bon perdedor,

caldrà ser dels matiners,

dels que callen quan es verd,

dels que cerquen grans amors,

no cal dir com fineix tot.


Quan la papallona

gronxa pel meu hort,

sento la coïssor,

el rec mentre plora,

és mon petit cor.


Estimar, estimaria

si em volguessis d'amagat,

dormiríem en el prat

fins aplegar a migdia

quan és l'hora de dinar.


Malgrat que treballo,

un cop cada segle,

mai parlo del mestre,

del rei o de l'amo,

es veu que badallo.


Per tal de mentir,

parlo amb les roselles

de terres més tendres

on no cal morir,

veig com no s'ho creuen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El segon mes de l'any: