Epigrames (LXXI)

13 Març, 2021 19:30
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.


Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.


Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.


Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.


Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.


Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.


Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.


Passeig del dolor
tot pujant al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.


La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi la febrada,
voldria dormir.


En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.


A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.


Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.


Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.


Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.


Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.


Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.


Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.


Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.


En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.


Quan li parlo al vent
de jorns de tardor,
em porta escalfor
per si agafo fred.


Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.


El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.


Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
 

No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: