Epigrames (LXXXIV)

01 Octubre, 2021 04:49
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del mai més,
qui no parla 
no fa res.


Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.


Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.


Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes?

							
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.


M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.


Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.


L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.


Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.


El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.


Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.


Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.


Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.


Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.


La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.


És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.


A la casa 
del vent,
si hi ha pausa,
ni se sent.


Li ofereixo
el meu esclat 
i deleixo
un xic més tard.


Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.


Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.


M'ha donat
la carabassa,
gens ni massa,
m'ha agradat.


Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol 
mai la importuna.


Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
 
Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: