15 Juny, 2023 05:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sempre passa
pel carrer,
la recança
quan fa fred.
Quan li dono
un tros de pa,
com el trobo
a l'endemà.
Sota l'ombra
d'aquest bosc
mai ens sobra:
trobar enyor.
Li escriuria
mil cançons,
li diria
on va l'amor.
Com estava
amatent,
ho menjava
lentament.
Quan l'aranya
va al teler,
com treballa
sense fe.
En el riure
de les flors,
els queviures
mai hi són.
Quan el núvol
ja està ple,
com la pluja
esdevé.
Posaré al rebost
manta xocolata
per si ve un gelós
a passar la tarda.
Les més joves
del carrer
quan em troben
ni les veig.
Quan apunta
el nou dia,
un recerca
companyia.
Mai demano
per a mi
ni encomano
provar el vi.
És el goig
dels saberuts:
els qui parlen
quan són muts.
No hi ha cases
al carrer
on, quan planyen,
hagi fe.
El vent em portava,
volant, cap al bosc,
mentre ell cantava,
era tot un goig.
Una ratlla blanca
dominava el cel,
la gent la mirava
sense dir res més.
Com em plau saber
que, a la llunyania,
s'amaga el plaer
més dolç de la vida.
No hi ha mosses
al camí,
hi són totes
al coixí.
He de demanar,
no sé si és gran cosa,
ben plena la golfa
de palla i de gra.
A la casa
del mai més
qui no sopa
no sap res.
Manta gana
per la nit,
com reclama
l'esperit.
A la casa
del poruc,
la nit passa
a ull cluc.
Qui no plora
per l'amor
o no hi toca
o ja és mort.
Per a ser
bon manador,
cal aprendre
sense por.
La Mariona
del meu cor
diu que és boja
perquè em vol.
Vull la pensa
en un cabàs
per si vessa
fer-li cas.
Quan la lluna
va pel cel,
hi ha qui dubta
amb recel.
Afegeix un comentari
