Els nobles segadors i set poemes més

01 Octubre, 2023 04:31
Publicat per jjroca, Poemes

Els nobles segadors


Els nobles segadors,

vestits amb espardenya,

aniran a la grenya

per les nobles raons.

Amb la collita minsa,

un amo desplaent,

pendents de l’anar fent,

treballar si els convida.

Un d’ells es vol casar,

ha de comprar els estris,

ha de fer l’aixovar.

Li demano que pregui

per si cal esbrinar

com s’acaba el misteri.


Pendent de sa sort


La barca gronxa a port

endevinant la tempesta,

el pescador no és tot,

va bastint llur tenebra.

Mar endins, un núvol negre

com es va acostant;

de tant en tant, un llamp

il·lumina el capvespre.

La barca gronxa a port,

el llevant com la mou

i, ben sovint, singlota.

Algú diu: No hi és tota!,

com es posa l’enrenou

prou pendent de sa sort.


Amatent del compromís


El vell arbre em comenta

que, de fruitar, n’està tip;

no ha trobat cap amic

que el convidi a la festa.

Va créixer, farà massa anys,

per guanyar-se la mesada;

ha estat per la feinada

de guarir-se dels paranys.

Amatent del compromís,

retardant una mort certa,

va guarint branques i arrels.

Ha envejat, sense caler,

a una fulla gran i verda

que arribà del paradís.


Us faré sabedors


Us faré sabedors

d’aquestes noves misèries,

em perdo per les platxèries

que mai duen enlloc.

Quan era tafaner,

guaitava per la finestra;

era la meva festa:

callar i quedar bé.

Com em faig alegroi

en veure orenetes

amb aquell gran volar.

El somni, amb elles, va

i guaito, a les tenebres,

per a no aplegar a boig.


Sentint el vent de dalt


Sentint el vent de dalt,

com gronxa el vell arbre,

demano ésser un lladre

qui fuig sense aturar.

Déu meu, com corre el vent

per planes i muntanyes,

com gronxen noves branques

cercant la bona gent.

Ben dolç, el respirar

com emplena aquell buit

que l’aire ha deixat.

Tot sentint-ho, he restat

esperant aquest fruit

per poder continuar.


Li pregunto a l’alzina


És llavors quan em ve

a cercar solitud,

demano un temps eixut

per a anar si convé.

Arrapat als meus anys,

per la vida ensopego;

de vegades, em queixo

d’infortuni i paranys.

Però vet aquí que la flor

el meu rostre il·lumina

per donar-me la flaire.

Sent tossut i manaire,

li pregunto a l’alzina

on guarda el seu amor.


Fins a quan?


Haig manta per donar,

però m’he fet gasiu;

vull demanar altre niu

on poder-me aturar.

Cansat de ma feblesa,

espero per tenir:

un polsim de saviesa,

un altre de gaudir.

Els pobres som mediocres,

no podem esberlar

el somni dels més nobles

més refets al somiar.

La vida va endavant,

vull saber: Fins a quan?


Han vingut les hores


Han vingut les hores

a trobar-me al llit,

com n’eren ben poques,

de nou, m’he adormit.

Com em trobo, a soles,

a la casa d’un ric;

miro fins a les golfes,

penso i no dic.

Han vingut les hores

a trobar-me al port

per a veure com gronxen

barques sense por.

Ja se’n van les hores

a trobar altres homes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital de Tarragona Província: