Voldria el blat d'abans i set poemes més
06 Octubre, 2023 18:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Voldria el blat d’abans
Caminant per dolç camí,
he vist garlar les roselles:
ben tendres, joves, vermelles,
són filles d’un goig diví.
Els pregunto si el blat
es porta fort i maldestre,
fa un temps era més feble
i plorava d’amagat.
Passa el temps i ve l’enyor
a recórrer tots els camps
on l’heroi es vesteix d’or.
Com voldria el blat d’abans
quan havia la il·lusió
que va perdre de ses mans.
Els vells somnis oblidats
Com la vida que traspassa,
carrer avant, pel carrer antic,
va dient que l’enemic
mai es troba lluny de casa.
Els vells somnis oblidats,
ben desfetes les promeses,
manta roses estrafetes
del silenci prenen part.
Les fades han convidat
a qui els lliuri les mentides,
atapeïdes, a l’engròs.
Com soc un tros de terròs,
n’engego de totes mides
sense haver-les de triar.
L’alegria de no ser
La deessa m’ha furtat
l’alegria de no ser;
com li agrada quedar bé
més amunt l’haurà deixat.
A la vora del camí,
veig guardant a les roselles,
duen les galtes vermelles
amb un cos esvelt i fi.
La deessa m’ha furtat
l’esperança de volar
fins a les portes del cim.
He demanat saber quin
lladregot vindrà a cercar
aquest deure tan nostrat.
Em costa dir
De la serra estant,
sento com trafega
una mar inquieta
qui es vol assecar.
Banyades amb el llum
punyent del matí,
voldria un veí
que no hagués costum.
Una mar cansada,
d’aquest vell gronxar,
voldria dormir.
Com em costa dir
que li vull garlar
per veure si calma.
He trobat la bruixa
A la plaça estant,
demanant la pluja;
he trobat la bruixa
gairebé plorant.
És que el malefici
no vol escoltar,
ha de ser un vici
d’aprendre a callar.
A la plaça vella,
juguen els infants
al dur traginar.
Des del campanar,
se senten les claus
per a anar a la seva.
Núvol gras
Al corriol del mas,
quan la pluja aplega,
el cargol com pensa
en anar a menjar.
Ha estat el temps,
sec i assolellat,
qui me l’ha portat
a aquell gran recés.
Al corriol del mas,
una rosa sola
prega per l’estiu.
El sol ni somriu,
veig com s’entafora
en un núvol gras.
Ha perdut la fe
Amb quaranta queixales
ni s’acaba l’esmorzar,
el pagès vell com està
sense eixir de les murades.
El carro li han venut,
han llogat la mula vella;
cada cop ve la tenebra
per tornar-lo trist i mut.
A la taula de cafè,
ja fan massa tombarelles
per acabar anant enlloc.
El vell pagès ja no pot
viatjar amb les estrelles
perquè ha perdut la fe.
Prou lluny, a la ciutat
Massa ric en melangies
per poder anar enlloc,
està demanant la mort,
ha les ganes amanides.
El seu viatge darrer
no hagué cap benefici,
va passar amb un seguici
de mirades sense fre.
Prou lluny, a la ciutat,
ha vist cotxes i carrers
enquitranats i massa amples.
Massa alçada a les cases,
un neguit, qui no té fre,
s’enlaira fins als terrats.