El meu diari i set poemes més
01 Gener, 2024 07:22
Publicat per jjroca,
Poemes
El meu diari
En el futur incert
ni enceto la fortuna,
em quedarà una engruna
per a poder somiar.
Allí, hauran d’anar
a romandre els monstres;
com són altius, mediocres,
els deixaré guanyar.
Al corriol solitari,
he de cercar el meu regne
on poder-me establir.
Res més hauré de dir
que vinc per tal d’aprendre
a escriure el meu diari.
Un pagès ha dit
Per muntar mon Betlem
a dalt, a la saleta,
com necessito arena
i vuit polsims de verd.
Passant pel caminoi,
anant cap al pessebre,
un pastor qui vol rebre
un ramat ben cofoi.
Amb quatre vilatans
i cases ben obertes,
hem de rebre la nit.
Com un pagès m’ha dit
que porta pomes verdes,
ben maques i brillants.
Els humans ha ser així
Sense pressa ni parany
com s’acosta la fi d’any.
Ha estat un temps ben ple
de promeses i ambicions,
passades les eleccions
han deixat el quedar bé.
Els humans han de ser així:
deslleials i profitosos,
prometen els quatre ossos
i quedant-se amb el botí.
El poble, ben decebut,
ha de rebre les escorrialles
mentre acaben les rialles
i reclamen el rebut.
Si guanyen els meus
I després d’anar a la missa
és bo canviar de camisa.
Reparats tots els pecats
i assolida la innocència,
com em demostra la ciència:
massa pobres, poca part.
He rebut, per afecció,
més de quatre fuetades,
he oblidat les ben dades
quan era bon perdedor.
Ara, si guanyen els meus,
repartirem la collita;
a la festa, em convida
el més petit dels bons déus.
En sentir el bon foc
El bon caragol
era dormilega;
cada nit, quan prega,
ni demana el sol.
En el si de l’arbre,
el trobo amagat;
seria un soldat
prou valent i amable.
Amb les passes curtes,
no espera res més
que dormir al rebost.
En sentir el bon foc
es queda corprès
i fa pampallugues.
La lluna tardana
La lluna tardana
no vol ni sortir,
diu que ha de glatir
tota una setmana.
I, després, com creix
tot mirant el sol,
com cerca el condol
i, a ell, s’ofereix.
La lluna tardana
veu, de sobte, un brau
qui, pel camí, avança.
Porta la recança
fins al seu catau
on el sol l’enganya.
Enmig la fosca
Estret l’amor i curta la paraula,
els dos a taula i no saben com dir;
són manta hores d’estar agafat a baula,
massa promeses que no s’han de complir.
Així aniran tombant per la drecera
d’aquell camí que mai portarà enlloc,
feu-me notar com l’home és un xic fosc,
passa la vida en demanar una treva.
I fuig l’enginy i el dubte el porta
a prendre part en lluites desiguals
per a restar segut a la vorera.
Enmig la fosca, passa la vida plena
i demanem trobar aquells verals
on descansar ben ajaguts a l’ombra.
Una mossa és al balcó
No haig res més que terres a l’Havana,
la filigrana d’ésser pagès,
com desvetllo, somiant cada setmana,
quan ve un ogre i dona res.
Els aldarulls s’allunyen de la festa
i una mossa és al balcó;
potser espero que arribi la sort plena
vestida amb or, seda i cotó.
Els nuvi és d’aquells d’anar a la fira
on tot ho venen a ral i mig;
a cada dia, creix un desig
i un crit poruc, al cel, s’enfila.
El sol retorna a ser radiant
mentre les fulles venen i van.