Rauen estesos i set poemes més
13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Rauen estesos
Pendent del sacrifici,
per sentir-me humiliat,
escric en un tancat
per a gaudir del vici.
Enceto la poesia
qui vol el davallar;
com no me’n sé estar,
punyent em passa el dia.
Les nobles intencions
s’enlairen al castell
dels pobres malentesos.
Allí, rauen estesos
per omplir bon cistell
uns assecats cigrons.
És lluny el paradís
Suposo que sabeu,
estimats vilatans,
que viviu, com germans,
suportant nostres creus
És lluny el paradís
i llarga la nissaga;
de vegades, m’agrada
eixir del compromís.
Però l’ésser humà
em duu a aquestes penses
cansades d’enrenou.
Haig ben minso aquest sou
i planyo per les presses
que em porten al demà.
Ensinistrar el dimoni
Els monstres del desert,
pujats a les altures,
em parlen com són fuses
les ganes d’haver encert.
Havien la il·lusió
d’aconseguir el vell somni:
Ensinistrar el dimoni
per tal de fer-lo bo!
El Déu no ho ha permès,
no vol posar a judici,
la gran obra que ha fet.
Sols hi ha un dimoniet
qui, fugint de l’ofici,
es fa el desentès.
El núvol espera
El núvol espera
diu que no ha pressa
en baixar del cim.
Mentre anem glatint,
una planta pensa
que aplega la fi.
El núvol demana:
baixar a la plana
per tal de mullar.
És son tarannà
i vindrà si clama
un pagès irat.
De sobte, es queixa
i la pluja enceta.
L’hostal
Caminant per fer camí,
aplego d’hora a l’hostal;
no haig carro ni animal,
només la gana ve amb mi.
A la llar, del tot encesa,
la mestressa fa el sopar:
patates amb bacallà
i, mig nedant, una ceba.
La taula està parada;
aquesta nit, en som set,
no fa falta un porronet
ni pa tou en una plata.
La menja va sense crit
i, després, anem al llit.
Són els d’abans
Suposo que endevineu,
dolça fada dels meus somnis,
com han de venir els dimonis
per tal de temptar els ateus.
Els cristians seran lliurats
puix eren tots a la missa,
han fet prega sense mida,
cap d’ells serà condemnat.
Però els altres, ja se sap,
han d’emplenar la caldera
i començar crits i clams.
Els pecats són els d’abans,
ningú cap novetat enceta,
tots mengen del mateix plat.
S’ha fet vell
El passejar va ser curt,
em va prendre la rialla,
ella ni volia palla
ni aplegar a casa del ruc.
Li daria un parell de mossos
i va córrer com un llamp,
és un sentiment estrany:
no haver ni mal als ossos.
Com m’agrada aquesta userda,
cada dia faig bon mos
abans d’entrar a la quadra.
A l’amo, veieu, li encanta
arribar més tard al tros;
s’ha fet vell i un xic bleda.
No mareja
L’angoixa de la nit
m’apropa a les tenebres,
el monstre va a les seves
i pensa amb el què dic.
És un heroi maldestre,
cansat de viatjar,
un déu el va deixar
puix no volia aprendre.
De tant en tant, renega
i munta un embolic
per tal de deslliurar-se.
Si el sentiu queixar-se,
digueu-li que és bonic;
llavors, ja no mareja.