Poc després arriba el plor i set poemes més
01 Novembre, 2019 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Poc després, arriba el plor
En comptades ocasions:
Un i un poden ser dos!
Voldríem ser a l’altura
d’aquells núvols dissortats
que engreixen de vanitat
i van perdent compostura.
Poc després, arriba el plor
i davallen fins al terra,
una ombra matussera
com demana trobar el sol.
És una lluita ferrenya
entre infern i paradís,
on s’ha perdut el precís
avançar per la tenebra?
Allà lluny
Allà lluny, ni sé el perquè,
les joguines són de sucre,
el somiar seria luxe,
el lluitar anava bé.
Però vet aquí que un dia
aparegué el benestant
i manà, per endavant,
treballar la poesia.
Quatre versos van al sac
d’aquelles ganes de viure
per a aprendre de debò.
La meitat diran que no,
no volen pensar ni escriure
mentre riuen i se’n van.
Quan aplega la fatiga
Mariner, barca feixuga
i massa llarga la mar,
el glatir no s’ha acabat,
cada vespre no té cura.
És el vent qui ressorgeix
quan semblava adormit,
cadascú cerca l’oblit
en una menja de peix.
Com torna la nova albada,
truca a la porta del seny,
però, gairebé, ni crida.
Trobarà la mà amiga,
la qui pena, a deshora,
quan aplega la fatiga.
Passaran les orenetes
Passaran les orenetes
pel carrer del ample sol,
ben lleugeres, vestit de dol,
sense son a les parpelles.
Tenen el camí marcat
i el guia és a punt,
han de tornar al seu tancat
quan el fred, de nou, s’esmuny.
Les fulles ploren també
abans del nou davallar
tot comentant que s’acaba.
Hi haurà repòs, sense paga,
prop la font del comellar
on mai enganya l’hivern.
Parla la poncella
Parla la poncella
de l’amor joiós,
del son de l’estrella,
del vestit com d’or.
A cada vesprada,
quan s’amaga el sol,
sent l’enamorada
com batega el cor.
Preciós cavaller,
ben blanc el cavall
i un neguit etern.
Em sento proper
i convido a un ball
llarg i prou lleuger.
Les animetes amb pena
I caminen per la plana
les animetes amb pena,
com odien la campana
i aquella gent tan propera.
Com la nit és freda i llarga,
voldrien trobar un palau
per a passar la jornada
esperant la dolça nau.
Mariners sense taverna,
amatents del negre vi
i entremaliats pidolaires.
Prop de la costa, una flaire
que ens acosta al diví
quan la paor espetega.
Potser dimarts o dilluns
Potser dimarts o dilluns,
aplegaran els difunts!
Han abandonat el terra,
la foscúria dels esclaus;
de vius, semblaven babaus
i, de morts, mitja lluerna.
A missa, toquen campanes
sense festa i processó,
qui oblida la raó
quan apleguen les febrades?
Nostres homes hauran gana
de moscatell i campanes,
d’ametlles potser torrades
per un agosarat fantasma.
Per una mossa galana
Escriuria si pogués
haver alegria,
és el pas de cada dia
qui em diu el que he de fer.
Per una mossa galana
he perdut cavall i estreps,
cavaller sense cap gana,
com em perdo entre els estrets.
I la pausa m’acompanya
per camins insospitats
farcits de pena i ràbia.
He plorat quan perseguia
la moixaina en els tancats
tot eixint de gent estranya.