Poc després arriba el plor i set poemes més

01 Novembre, 2019 09:14
Publicat per jjroca, Poemes

Poc després, arriba el plor


En comptades ocasions:

Un i un poden ser dos!

Voldríem ser a l’altura

d’aquells núvols dissortats

que engreixen de vanitat

i van perdent compostura.

Poc després, arriba el plor

i davallen fins al terra,

una ombra matussera

com demana trobar el sol.

És una lluita ferrenya

entre infern i paradís,

on s’ha perdut el precís

avançar per la tenebra?


Allà lluny


Allà lluny, ni sé el perquè,

les joguines són de sucre,

el somiar seria luxe,

el lluitar anava bé.

Però vet aquí que un dia

aparegué el benestant

i manà, per endavant,

treballar la poesia.

Quatre versos van al sac

d’aquelles ganes de viure

per a aprendre de debò.

La meitat diran que no,

no volen pensar ni escriure

mentre riuen i se’n van.


Quan aplega la fatiga


Mariner, barca feixuga

i massa llarga la mar,

el glatir no s’ha acabat,

cada vespre no té cura.

És el vent qui ressorgeix

quan semblava adormit,

cadascú cerca l’oblit

en una menja de peix.

Com torna la nova albada,

truca a la porta del seny,

però, gairebé, ni crida.

Trobarà la mà amiga,

la qui pena, a deshora,

quan aplega la fatiga.


Passaran les orenetes


Passaran les orenetes

pel carrer del ample sol,

ben lleugeres, vestit de dol,

sense son a les parpelles.

Tenen el camí marcat

i el guia és a punt,

han de tornar al seu tancat

quan el fred, de nou, s’esmuny.

Les fulles ploren també

abans del nou davallar

tot comentant que s’acaba.

Hi haurà repòs, sense paga,

prop la font del comellar

on mai enganya l’hivern.


Parla la poncella


Parla la poncella

de l’amor joiós,

del son de l’estrella,

del vestit com d’or.

A cada vesprada,

quan s’amaga el sol,

sent l’enamorada

com batega el cor.

Preciós cavaller,

ben blanc el cavall

i un neguit etern.

Em sento proper

i convido a un ball

llarg i prou lleuger.


Les animetes amb pena


I caminen per la plana

les animetes amb pena,

com odien la campana

i aquella gent tan propera.

Com la nit és freda i llarga,

voldrien trobar un palau

per a passar la jornada

esperant la dolça nau.

Mariners sense taverna,

amatents del negre vi

i entremaliats pidolaires.

Prop de la costa, una flaire

que ens acosta al diví

quan la paor espetega.


Potser dimarts o dilluns


Potser dimarts o dilluns,

aplegaran els difunts!

Han abandonat el terra,

la foscúria dels esclaus;

de vius, semblaven babaus

i, de morts, mitja lluerna.

A missa, toquen campanes

sense festa i processó,

qui oblida la raó

quan apleguen les febrades?

Nostres homes hauran gana

de moscatell i campanes,

d’ametlles potser torrades

per un agosarat fantasma.


Per una mossa galana


Escriuria si pogués

haver alegria,

és el pas de cada dia

qui em diu el que he de  fer.

Per una mossa galana

he perdut cavall i estreps,

cavaller sense cap gana,

com em perdo entre els estrets.

I la pausa m’acompanya

per camins insospitats

farcits de pena i ràbia.

He plorat quan perseguia

la moixaina en els tancats

tot eixint de gent estranya.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: