En el petit corriolet i set poemes més
10 Novembre, 2019 16:07
Publicat per jjroca,
Poemes
En el petit corriolet
Entre la pensa i l’oblit,
he de bastir les empreses,
sóc un heroi afeblit,
vianant de velles terres.
En el petit corriolet,
he de posar manta ganes,
m’agraden tardes pausades
esperant un nou hivern.
Amb una menja de cebes,
torradetes sense pressa,
he de parar minsa taula.
Deixeu-me obrir la baula
d’una cadena sencera
qui sorgeix de les tenebres.
He tallat tota la llenya
Dolça neu a les muntanyes,
al balcó, s’amaga el fred,
com demano un hivern
amb gran taula i estovalles.
He tallat tota la llenya,
haig a punt els encenalls,
la cacera ha de fer plat,
he deixat, al carrer, la pressa.
Haig un llibre per encetar,
la gandula és a punt,
m’acompanya el meu gat.
Posaré el món de part
dels qui viuen en ensurt
per si troben el guanyar.
En cada carrer
Com es tanca el poble
al si de l’oblit,
mig estabornit,
cansat i mediocre.
Han estat els anys
sempiterns maldestres,
demanant ser mestres
en el saber tant.
En cada carrer,
hi ha monotonia
i un pagès planyent.
Donem-li al vent
parlar de follia,
potser ho sabrà fer?
Galliner sense gallines
Tantes cases per guarir
volen les portes obertes,
al carrer de les finestres,
dormia el desig d’ahir.
Ni minyones a la plaça
ni orenetes al balcó,
és la tardor, poca traça,
la qui empeny sempre que pot.
Galliner sense gallines
i porquera sense porc
es preparen per a l’hivern.
Cada carrer és un infern
on demanen un xic d’or
i polseres de les fines.
Quan aplega al cafè
Aprenent de saberut,
mestre reial del no fer,
com em torno ben eixut
quan aplego al cafè.
Homes de les grans empreses,
profetes sense retorn,
ho enllesteixen, tot d’un cop,
desballestant mil promeses.
Cantaria les temences
si hagués més bona veu
i rebés llums a bescanvi.
Algun dia, he de ser savi
per poder garlar amb Déu
i carregar-li les penes.
No demano el mai més
No demano el mai més
puix la natura treballa,
poc es cansa i badalla,
mai s’acosta a l’interès.
Venim d’enlloc i sabem
que hi ha una porta oberta,
on ningú la veu completa
ni tant sols la comprenem.
Caminants sense camí,
a poc a poc, avancem
cap a unes noves contrades.
Necessitem velles fades
per a oblidar, en un moment,
la feblesa del destí.
Ens han vestit de temença
Sense amor ni providència,
passa la vida sobtada,
aprendre és una ciència
que dura tota l’estada.
Hem de venir a la vida
quan mai ningú vol marxar,
no hi ha pressa ni enganyifa,
no hi ha lloc on retornar.
Ens han vestit de temença
amb una mica de sort
per a avançar endavant.
Estic pensant en ser gran
abans de caure en el sot
on diuen que rau vida eterna.
Si he de ser una formiga
Si he de ser una formiga,
triaré un mes d’hivern,
prefereixo el formiguer
a un treballar sense mida.
La força la tinc donada
en un racó del cervell,
no penso ni de gairell,
el sestejar com m’agrada.
El pagès posarà el gra,
la pluja el despertarà
i el vent com l’esbatussa.
Poc m’agrada aquesta tusta,
però un déu, massa llunyà,
em diu que faci comanda.