En el petit corriolet i set poemes més

10 Novembre, 2019 16:07
Publicat per jjroca, Poemes

En el petit corriolet


Entre la pensa i l’oblit,

he de bastir les empreses,

sóc un heroi afeblit,

vianant de velles terres.

En el petit corriolet,

he de posar manta ganes,

m’agraden tardes pausades

esperant un nou hivern.

Amb una menja de cebes,

torradetes sense pressa,

he de parar minsa taula.

Deixeu-me obrir la baula

d’una cadena sencera

qui sorgeix de les tenebres.


He tallat tota la llenya


Dolça neu a les muntanyes,

al balcó, s’amaga el fred,

com demano un hivern

amb gran taula i estovalles.

He tallat tota la llenya,

haig a punt els encenalls,

la cacera ha de fer plat,

he deixat, al carrer, la pressa.

Haig un llibre per encetar,

la gandula és a punt,

m’acompanya el meu gat.

Posaré el món de part

dels qui viuen en ensurt

per si troben el guanyar.


En cada carrer


Com es tanca el poble

al si de l’oblit,

mig estabornit,

cansat i mediocre.

Han estat els anys

sempiterns maldestres,

demanant ser mestres

en el saber tant.

En cada carrer,

hi ha monotonia

i un pagès planyent.

Donem-li al vent

parlar de follia,

potser ho sabrà fer?


Galliner sense gallines


Tantes cases per guarir

volen les portes obertes,

al carrer de les finestres,

dormia el desig d’ahir.

Ni minyones a la plaça

ni orenetes al balcó,

és la tardor, poca traça,

la qui empeny sempre que pot.

Galliner sense gallines

i porquera sense porc

es preparen per a l’hivern.

Cada carrer és un infern

on demanen un xic d’or

i polseres de les fines.


Quan aplega al cafè


Aprenent de saberut,

mestre reial del no fer,

com em torno ben eixut

quan aplego al cafè.

Homes de les grans empreses,

profetes sense retorn,

ho enllesteixen, tot d’un cop,

desballestant mil promeses.

Cantaria les temences

si hagués més bona veu

i rebés llums a bescanvi.

Algun dia, he de ser savi

per poder garlar amb Déu

i carregar-li les penes.


No demano el mai més


No demano el mai més

puix la natura treballa,

poc es cansa i badalla,

mai s’acosta a l’interès.

Venim d’enlloc i sabem

que hi ha una porta oberta,

on ningú la veu completa

ni tant sols la comprenem.

Caminants sense camí,

a poc a poc, avancem

cap a unes noves contrades.

Necessitem velles fades

per a oblidar, en un moment,

la feblesa del destí.


Ens han vestit de temença


Sense amor ni providència,

passa la vida sobtada,

aprendre és una ciència

que dura tota l’estada.

Hem de venir a la vida

quan mai ningú vol marxar,

no hi ha pressa ni enganyifa,

no hi ha lloc on retornar.

Ens han vestit de temença

amb una mica de sort

per a avançar endavant.

Estic pensant en ser gran

abans de caure en el sot

on diuen que rau vida eterna.


Si he de ser una formiga


Si he de ser una formiga,

triaré un mes d’hivern,

prefereixo el formiguer

a un treballar sense mida.

La força la tinc donada

en un racó del cervell,

no penso ni de gairell,

el sestejar com m’agrada.

El pagès posarà el gra,

la pluja el despertarà

i el vent com l’esbatussa.

Poc m’agrada aquesta tusta,

però un déu, massa llunyà,

em diu que faci comanda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Un colom és un ocell o un mamífer?: