I sento venir el fred i set poemes més
01 Gener, 2020 07:59
Publicat per jjroca,
Poemes
I sento venir el fred
I sento venir el fred,
davalla del Montsià,
trobant al rabadà
amb penses de l’hivern.
Les ovelles malparlen
de l’herba i l’entorn,
ni avancen ni badallen
ni creuen amb la sort.
I sento venir el fred
amb desig de quedar-se
a descansar a la vall.
Ni feina ni treball
han provat d’allunyar-se,
és un món estrafet.
Mancats de misteris
Com vaig travessant
les valls i les planes
pensant que m’agraden
els jorns més taujans.
Mancats de misteris,
gràcils emocions
amb capvespres bons
i matins estèrils.
El jaure, a la nit,
ni plany ni humilia
ni porta secret.
Com cerco l’encert,
parca companyia,
en ample desert.
Ben poca traça
Em sento dolgut,
a les hores toves,
quan creen les golfes
monstres eixerits.
Han vingut a menys
els grans sacrificis,
les joies i vici,
un retall de temps.
Voldria avançar
sempre a contracor,
saber quan és l’hora.
Un present m’estova
i perdo el tresor
amb ben poca traça.
De vegades, assoleixo
De vegades, assoleixo
que m’agrada l’aire dolç,
com em plau i l’avorreixo,
sóc un dubte a l’engròs.
Benvolgudes alegries
com s’allunyen de la ment,
ha de ser per compliment
que les trobo amanides.
És la tarda assossegada
qui avança pel record
per a tornar-se lleugera.
Sóc la vella passatgera
qui alenteix, mentre remoc,
per finir en gran fiblada.
Trobo boires
És a l’hora de somiar
quan apleguen les pensades,
qui les pogués estimar
mentre arriben, mentre passen?
Manta nits com regalimen
amb gotims de perdedors,
com me’n ric, com van i criden
ben pendents dels meus dolors.
No avanço per camins amples
puix el seny no fa per mi
ni enllesteixo les cabòries.
Cada vespre, trobo boires
qui s’acosten massa a mi
per reconèixer les nafres.
En el dubtar inconscient
En el dubtar inconscient,
han de raure els fantasmes,
avui, porten poques ganes
i de la feblesa es queixen.
Són fantasmes cridaners,
bastits amb poques despulles,
a l’estiu els veig com suen,
es tornen menys mentiders.
En encetar nou hivern,
cerquen llar i bona manta
i s’asseuen ben plegats.
Són fantasmes endreçats
qui s’amaguen quan es tanca
la gran porta de l’infern.
Pecadors ben cristians
Els miracles són així:
amatents i necessaris,
van davallant del calvari
abans que aplegui la nit.
Car nosaltres, els humans,
anem bastint les històries,
prou perdudes les memòries
de pecadors ben cristians.
En el sostre, el Creador
va teixint arbres i fulles
per tornar a començar.
També jo voldria anar,
però són massa despulles
per tornar i guanyar-ho tot.
He d’emplenar el meu temps
Si la nit porta temences
i mancances d’enrenou,
feu-me veure com un son
ha de finir quan aplegues.
És el viure entremaliat
lloc on deixar la virior,
ben vestit de perdedor
sense ganes de fracàs.
He d’emplenar el meu temps
en comandes lleugeres
qui demanen poca sort.
En el deure, hi ha paor
i hom cerca les dreceres
per provar d’arribar al ple.