I sento venir el fred i set poemes més

01 Gener, 2020 07:59
Publicat per jjroca, Poemes

I sento venir el fred


I sento venir el fred,

davalla del Montsià,

trobant al rabadà

amb penses de l’hivern.

Les ovelles malparlen

de l’herba i l’entorn,

ni avancen ni badallen

ni creuen amb la sort.

I sento venir el fred

amb desig de quedar-se

a descansar a la vall.

Ni feina ni treball

han provat d’allunyar-se,

és un món estrafet.


Mancats de misteris


Com vaig travessant

les valls i les planes

pensant que m’agraden

els jorns més taujans.

Mancats de misteris,

gràcils emocions

amb capvespres bons

i matins estèrils.

El jaure, a la nit,

ni plany ni humilia

ni porta secret.

Com cerco l’encert,

parca companyia,

en ample desert.


Ben poca traça


Em sento dolgut,

a les hores toves,

quan creen les golfes

monstres eixerits.

Han vingut a menys

els grans sacrificis,

les joies i vici,

un retall de temps.

Voldria avançar

sempre a contracor,

saber quan és l’hora.

Un present m’estova

i perdo el tresor

amb ben poca traça.


De vegades, assoleixo


De vegades, assoleixo

que m’agrada l’aire dolç,

com em plau i l’avorreixo,

sóc un dubte a l’engròs.

Benvolgudes alegries

com s’allunyen de la ment,

ha de ser per compliment

que les trobo amanides.

És la tarda assossegada

qui avança pel record

per a tornar-se lleugera.

Sóc la vella passatgera

qui alenteix, mentre remoc,

per finir en gran fiblada.


Trobo boires


És a l’hora de somiar

quan apleguen les pensades,

qui les pogués estimar

mentre arriben, mentre passen?

Manta nits com regalimen

amb gotims de perdedors,

com me’n ric, com van i criden

ben pendents dels meus dolors.

No avanço per camins amples

puix el seny no fa per mi

ni enllesteixo les cabòries.

Cada vespre, trobo boires

qui s’acosten massa a mi

per reconèixer les nafres.


En el dubtar inconscient


En el dubtar inconscient,

han de raure els fantasmes,

avui, porten poques ganes

i de la feblesa es queixen.

Són fantasmes cridaners,

bastits amb poques despulles,

a l’estiu els veig com suen,

es tornen menys mentiders.

En encetar nou hivern,

cerquen llar i bona manta

i s’asseuen ben plegats.

Són fantasmes endreçats

qui s’amaguen quan es tanca

la gran porta de l’infern.


Pecadors ben cristians


Els miracles són així:

amatents i necessaris,

van davallant del calvari

abans que aplegui la nit.

Car nosaltres, els humans,

anem bastint les històries,

prou perdudes les memòries

de pecadors ben cristians.

En el sostre, el Creador

va teixint arbres i fulles

per tornar a començar.

També jo voldria anar,

però són massa despulles

per tornar i guanyar-ho tot.


He d’emplenar el meu temps


Si la nit porta temences

i mancances d’enrenou,

feu-me veure com un son

ha de finir quan aplegues.

És el viure entremaliat

lloc on deixar la virior,

ben vestit de perdedor

sense ganes de fracàs.

He d’emplenar el meu temps

en comandes lleugeres

qui demanen poca sort.

En el deure, hi ha paor

i hom cerca les dreceres

per provar d’arribar al ple.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: