M'agrada el deure dolç i set poemes més
17 Gener, 2020 15:35
Publicat per jjroca,
Poemes
M’agrada el deure dolç
No vull ni en sé
ni empenyo els enemics,
sóc pobre i arrupit,
camino pel gran verd.
M’agrada el deure dolç,
el jaure enmig de l’ombra,
del viure, el seny em sobra,
em banyo en el record.
I si em voleu trobar
garlant amb les estrelles
d’aquest dur combat,
deixeu-me prendre part
de minses meravelles
per si he de finar.
Estimo les garrofes
Estimo les garrofes,
les herbes del camí,
com garlo amb el veí
de deures i penyores.
El carro és, dels d’abans,
bastit amb fusta i ferro,
pels vespres és quan prego
un amo ben cansat.
L’anada cap al tros
és prou llarga i feixuga
sobretot a l’hivern.
Entre presses es perd
el record de la mula
qui volia el darrer mos.
A la mar de la fermesa
A la mar de la fermesa
poc que vull anar a nedar,
és l’angoixa qui em refreda
tot vivint sense pensar.
Els peixos seran orfebres,
els pops seran els cabdills
i nosaltres, els més febles,
no volem joia ni fills.
A la mar de la fermesa,
com s’amaguen els gegants
fins que arribi primavera.
En el llit, no haig cap queixa,
però em sento ben estrany
si la nit és fugissera.
No vull hores ni camins
No vull hores ni camins
puix el meu temps ha fugit,
he perdut: joia i abric
i la pena d’ésser ric.
Les paraules s’han fet toves,
els espais ben definits,
no vull pressa ni embolic,
he guanyat massa cabòries.
Sentiments, del tot estèrils,
hauran tots de prendre’n part
i oblidar on va l’enyor.
Sóc esclau del meu senyor
qui demana, en ser al prat,
acostar-me al impertèrrit.
No porten sabates
No riuen els bens
ni ploren les vaques
ni porten sabates
ni estimen els nens.
Enmig la natura
no troben raons,
pobres, pobrissons,
guanyen en cordura.
La mort ni fa por,
el cel ni se’ls mira
i viuen al recer.
Com vull ser primer
en saber com criden
allunyats de pors.
En ma pobra solitud
En ma pobra solitud,
com escampen les tenebres,
van vestides de poncelles,
carregades de virtut.
I els afanys, Déu meu on són,
on han restat de la casa,
a les golfes, a l’entrada
o al bell mig del meu rebost.
Per a beure i cantar
n’hauria les ganes plenes,
però s’han esmicolat.
En el foc, vora del gat,
anem coent dues cebes
qui no deixen de plorar.
Enmig la calma
Si aprendre és consirós
i va tornant el cor agre
vaig posant els peus de marbre,
vaig endinsant-me en el foc.
A la vora de la llar,
els castells com decandeixen,
les mirades ja no tenen
aquell deure d’esbrinar.
I el sol puja amatent
i davalla quan es cansa
de veure ingrata gent.
Però hi ha un arbre encara
qui el mira somrient
i somia enmig la calma.
Si algun dia aplega el fred
Si algun dia aplega el fred,
vull que em trobi a la casa
tapadet amb una manta
mig somiant i tot bevent.
He de viatjar a la llengua
per contrades lluminoses,
vull anar entre les coses
amb una mel mentidera.
Si algun dia aplega el fred
que no entri a la cambra
sense demanar permís.
No vull fe ni compromís
puix la tebiesa m’espanta
i ja tinc el camí fet.