M'agrada el deure dolç i set poemes més

17 Gener, 2020 15:35
Publicat per jjroca, Poemes

M’agrada el deure dolç


No vull ni en sé

ni empenyo els enemics,

sóc pobre i arrupit,

camino pel gran verd.

M’agrada el deure dolç,

el jaure enmig de l’ombra,

del viure, el seny em sobra,

em banyo en el record.

I si em voleu trobar

garlant amb les estrelles

d’aquest dur combat,

deixeu-me prendre part

de minses meravelles

per si he de finar.


Estimo les garrofes


Estimo les garrofes,

les herbes del camí,

com garlo amb el veí

de deures i penyores.

El carro és, dels d’abans,

bastit amb fusta i ferro,

pels vespres és quan prego

un amo ben cansat.

L’anada cap al tros

és prou llarga i feixuga

sobretot a l’hivern.

Entre presses es perd

el record de la mula

qui volia el darrer mos.


A la mar de la fermesa


A la mar de la fermesa

poc que vull anar a nedar,

és l’angoixa qui em refreda

tot vivint sense pensar.

Els peixos seran orfebres,

els pops seran els cabdills

i nosaltres, els més febles,

no volem joia ni fills.

A la mar de la fermesa,

com s’amaguen els gegants

fins que arribi primavera.

En el llit, no haig cap queixa,

però em sento ben estrany

si la nit és fugissera.


No vull hores ni camins


No vull hores ni camins

puix el meu temps ha fugit,

he perdut: joia i abric

i la pena d’ésser ric.

Les paraules s’han fet toves,

els espais ben definits,

no vull pressa ni embolic,

he guanyat massa cabòries.

Sentiments, del tot estèrils,

hauran tots de prendre’n part

i oblidar on va l’enyor.

Sóc esclau del meu senyor

qui demana, en ser al prat,

acostar-me al impertèrrit.


No porten sabates


No riuen els bens

ni ploren les vaques

ni porten sabates

ni estimen els nens.

Enmig la natura

no troben raons,

pobres, pobrissons,

guanyen en cordura.

La mort ni fa por,

el cel ni se’ls mira

i viuen al recer.

Com vull ser primer

en saber com criden

allunyats de pors.


En ma pobra solitud


En ma pobra solitud,

com escampen les tenebres,

van vestides de poncelles,

carregades de virtut.

I els afanys, Déu meu on són,

on han restat de la casa,

a les golfes, a l’entrada

o al bell mig del meu rebost.

Per a beure i cantar

n’hauria les ganes plenes,

però s’han esmicolat.

En el foc, vora del gat,

anem coent dues cebes

qui no deixen de plorar.


Enmig la calma


Si aprendre és consirós

i va tornant el cor agre

vaig posant els peus de marbre,

vaig endinsant-me en el foc.

A la vora de la llar,

els castells com decandeixen,

les mirades ja no tenen

aquell deure d’esbrinar.

I el sol puja amatent

i davalla quan es cansa

de veure ingrata gent.

Però hi ha un arbre encara

qui el mira somrient

i somia enmig la calma.


Si algun dia aplega el fred


Si algun dia aplega el fred,

vull que em trobi a la casa

tapadet amb una manta

mig somiant i tot bevent.

He de viatjar a la llengua

per contrades lluminoses,

vull anar entre les coses

amb una mel mentidera.

Si algun dia aplega el fred

que no entri a la cambra

sense demanar permís.

No vull fe ni compromís

puix la tebiesa m’espanta

i ja tinc el camí fet.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: