El futur incert i set poemes més

01 Desembre, 2019 08:58
Publicat per jjroca, Poemes

El futur incert


S’acosten els dies

del futur incert,

és el fons etern

de somnis i vides.

Tardor com avança

en el si del bosc,

pesat ja s’adorm,

recobra la calma.

El poble es recull,

el fum com singlota

i demana sol.

Em sento com vol

de l’au qui no hi toca

i pensa quan fuig.


A la vida, feinejava


I quan sigui enmig la pena

i traspassi, sense ensurt,

vull haver dies de festa

per gaudir-la tan com puc.

A la vida, feinejava

per carrers estrets i vells

i la vergonya que emprava

quan em veig entre la gent.

Dels quatre que se’n burlaven,

ara, en queden només tres

puix l’altre va traspassar.

No em cerqueu a un cel llunyà

ni a les portes de l’avern,

ara, estic entre les ànimes.


Cal tocar fins a l’endemà


Campanes del campanar

no paren de donar tombs,

deu fantasmes, en el pont,

estan a punt per a entrar.

Les joves posen castanyes

a la voreta del foc,

paren taula a poc a poc

mentre tremolen plegades.

Les campanes van al vol,

els fantasmes que les senten

i no es volen allunyar.

Cal tocar fins a l’endemà

i, quan els fantasmes pleguen,

ha de ser que apunta el sol.


Massa fred, l’amor


Sento, amb la pluja,

el batec del cor,

massa fred, l’amor

ni un mal jou dibuixa.

En perdudes sales,

cerco l’aixopluc,

no us diré si puc

prendre noves ales.

Dissortada mossa

que ni es vol casar

ni viure debades.

Li han fugit les fades

per a no tornar,

de segur que plora.


A la voreta del foc


Al capvespre, ve la joia

a la voreta del foc,

encenalls amb xerinola

es dibuixen amb colors.

La mare pregunta, ofesa:

Qui ha deixat la porta oberta?,

una jove porta pena,

ha de ser: pena d’amor.

La muntanya com somriu

i la fulla s’acoquina

amb un sol que es va apropant.

Com em sento mig bergant

tot pensant amb la boirina

qui conversa amb el riu.


Viatger sense riquesa


Amb el pas adelerat,

campanetes de la sort,

com aprenen, a poc a poc,

mentre penso i vaig somiant.

La saleta em regala

el millor del seu somrís,

home de buit compromís

qui trascola per la plana.

Viatger sense riquesa

amb més neguit que fermesa

com avança pel camí.

M’agrada trobar-lo allí

on diuen que el goig no pesa

ni comenta el seu sofrir.


He provat de somiar


He provat de somiar

sense fantasmes,

com diré que m’agraden

quan em deixen trescar.

Els camins seran amples,

ple de buits i desconcert,

travessant un desert,

sense cares amables.

És la vida constant

qui m’acull i s’enfada

mentre avança impacient.

Com hom creu que, anar fent,

ni avorreix ni ens enganya

ni vol raure endavant.


Pobrissons els herois


Pobrissons els herois

que, sovint, s’entrebanquen,

ben perduts quan demanen,

ben lluents i cofois.

En un terra planer,

van cercant l’aventura,

ben mancats de cordura,

ben tossuts per no ser.

Pobrissons els herois,

sense massa malures

per volar endavant.

Com els somnis diran

que, guanyar les altures,

és finir en el gran goig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital de Tarragona Província: