El futur incert i set poemes més
01 Desembre, 2019 08:58
Publicat per jjroca,
Poemes
El futur incert
S’acosten els dies
del futur incert,
és el fons etern
de somnis i vides.
Tardor com avança
en el si del bosc,
pesat ja s’adorm,
recobra la calma.
El poble es recull,
el fum com singlota
i demana sol.
Em sento com vol
de l’au qui no hi toca
i pensa quan fuig.
A la vida, feinejava
I quan sigui enmig la pena
i traspassi, sense ensurt,
vull haver dies de festa
per gaudir-la tan com puc.
A la vida, feinejava
per carrers estrets i vells
i la vergonya que emprava
quan em veig entre la gent.
Dels quatre que se’n burlaven,
ara, en queden només tres
puix l’altre va traspassar.
No em cerqueu a un cel llunyà
ni a les portes de l’avern,
ara, estic entre les ànimes.
Cal tocar fins a l’endemà
Campanes del campanar
no paren de donar tombs,
deu fantasmes, en el pont,
estan a punt per a entrar.
Les joves posen castanyes
a la voreta del foc,
paren taula a poc a poc
mentre tremolen plegades.
Les campanes van al vol,
els fantasmes que les senten
i no es volen allunyar.
Cal tocar fins a l’endemà
i, quan els fantasmes pleguen,
ha de ser que apunta el sol.
Massa fred, l’amor
Sento, amb la pluja,
el batec del cor,
massa fred, l’amor
ni un mal jou dibuixa.
En perdudes sales,
cerco l’aixopluc,
no us diré si puc
prendre noves ales.
Dissortada mossa
que ni es vol casar
ni viure debades.
Li han fugit les fades
per a no tornar,
de segur que plora.
A la voreta del foc
Al capvespre, ve la joia
a la voreta del foc,
encenalls amb xerinola
es dibuixen amb colors.
La mare pregunta, ofesa:
Qui ha deixat la porta oberta?,
una jove porta pena,
ha de ser: pena d’amor.
La muntanya com somriu
i la fulla s’acoquina
amb un sol que es va apropant.
Com em sento mig bergant
tot pensant amb la boirina
qui conversa amb el riu.
Viatger sense riquesa
Amb el pas adelerat,
campanetes de la sort,
com aprenen, a poc a poc,
mentre penso i vaig somiant.
La saleta em regala
el millor del seu somrís,
home de buit compromís
qui trascola per la plana.
Viatger sense riquesa
amb més neguit que fermesa
com avança pel camí.
M’agrada trobar-lo allí
on diuen que el goig no pesa
ni comenta el seu sofrir.
He provat de somiar
He provat de somiar
sense fantasmes,
com diré que m’agraden
quan em deixen trescar.
Els camins seran amples,
ple de buits i desconcert,
travessant un desert,
sense cares amables.
És la vida constant
qui m’acull i s’enfada
mentre avança impacient.
Com hom creu que, anar fent,
ni avorreix ni ens enganya
ni vol raure endavant.
Pobrissons els herois
Pobrissons els herois
que, sovint, s’entrebanquen,
ben perduts quan demanen,
ben lluents i cofois.
En un terra planer,
van cercant l’aventura,
ben mancats de cordura,
ben tossuts per no ser.
Pobrissons els herois,
sense massa malures
per volar endavant.
Com els somnis diran
que, guanyar les altures,
és finir en el gran goig.