És un deure entremaliat i set poemes més

09 Febrer, 2020 17:28
Publicat per jjroca, Poemes

És un deure entremaliat


És un deure entremaliat,

en el vent, cercar resposta,

cada dia anar a un mercat

on demanar el que no es troba.

Massa empreses dissortades,

massa deures per a fer:

feinejar fins al dissabte,

el diumenge anar al cafè.

Si vénen hores i presses,

procurar accelerar el pas

i fugir cercant remei.

Ni hi penso en ser rei

puix hauria un bordegàs

que em duria a les tenebres.


Mare natura


I en el lloc de la saviesa,

altra cosa he de posar:

unes ganes de lluitar

per no perdre la fermesa.

És el cos qui entossudeix

en demanda d’ésser viu,

com de prop, cerca el caliu,

com de lluny, el persegueix.

Però viure entre lloances

és la feina principal

i un va perdent la cordura.

Menys mal que mare natura

reconeix qui és un sidral

i li va prenent les passes.


A la font del gran desig


Entre foc i encenalls,

cerco la pau viatgera,

no sé dir d’altra manera

on apleguen els miralls.

Avancem per avançar

fins aplegar al no res,

no hi ha pressa ni interès

ni cap fosca ens fa aturar.

A la font del gran desig,

he posat goig i catau

per si vull romandre allí.

Després de cercar l’abric

he de dir que sóc babau

i vençut pel meu capritx.


He trobat les ombres


No han de conquerir

les més nobles donzelles

somiades meravelles

que empro per no dir.

Sóc rei del meu tornar

al sentiment pausat,

és tot un regne ingrat

feixuc de governar.

Com he trobat les ombres

on em sento segur

i oblido les mancances.

Amb una o dues passes,

aplego allí on puc

trobar vestits de pobres.


Viatjo sol


Amb el vent,

de la virtut,

viatjo sol,

allí trobo

el meu condol,

ma senectut.

Com proclama

llibertat

la seva essència,

només demana

paciència,

diligència

i anar perdent

cada setmana.


Hauré de dir


En el lliure esdevenir,

hauré de dir

qui demana emprendre el vol.

És quan surt el tebi sol

qui de sobte em fa sentir:

perdut mussol.

A la casa del mai més,

no hi ha alegria,

és llavors quan la por crida

sense massa interès.

Benvinguts al caire trist

on el riure s’atreveix

a lliurar-se en escreix

fins que ens arribi la nit.


Manta de vegades


Em lliuro a l’absència

sense res a dir

qui em demana enveja

quan em trobo allí.

Manta de vegades

no espero més

que dolces les tardes

i un garbuix de fe.

Pujaré al Montsià

per trobar el redós

entre les abelles.

Són amigues elles

de viure a l’engròs

fins que el temps se’n va.


El gran treballar


Hauria de dir

que, amb noves temences,

vaig com puc a empentes

només per complir.

M’agraden els deures:

parcs i pobrissons,

les dolces cançons,

les hores de lleure.

I el gran treballar

ho deixo als homes

salvadors del món.

És dubte pregon

que cau, a les tornes,

en voler marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: