És un deure entremaliat i set poemes més
09 Febrer, 2020 17:28
Publicat per jjroca,
Poemes
És un deure entremaliat
És un deure entremaliat,
en el vent, cercar resposta,
cada dia anar a un mercat
on demanar el que no es troba.
Massa empreses dissortades,
massa deures per a fer:
feinejar fins al dissabte,
el diumenge anar al cafè.
Si vénen hores i presses,
procurar accelerar el pas
i fugir cercant remei.
Ni hi penso en ser rei
puix hauria un bordegàs
que em duria a les tenebres.
Mare natura
I en el lloc de la saviesa,
altra cosa he de posar:
unes ganes de lluitar
per no perdre la fermesa.
És el cos qui entossudeix
en demanda d’ésser viu,
com de prop, cerca el caliu,
com de lluny, el persegueix.
Però viure entre lloances
és la feina principal
i un va perdent la cordura.
Menys mal que mare natura
reconeix qui és un sidral
i li va prenent les passes.
A la font del gran desig
Entre foc i encenalls,
cerco la pau viatgera,
no sé dir d’altra manera
on apleguen els miralls.
Avancem per avançar
fins aplegar al no res,
no hi ha pressa ni interès
ni cap fosca ens fa aturar.
A la font del gran desig,
he posat goig i catau
per si vull romandre allí.
Després de cercar l’abric
he de dir que sóc babau
i vençut pel meu capritx.
He trobat les ombres
No han de conquerir
les més nobles donzelles
somiades meravelles
que empro per no dir.
Sóc rei del meu tornar
al sentiment pausat,
és tot un regne ingrat
feixuc de governar.
Com he trobat les ombres
on em sento segur
i oblido les mancances.
Amb una o dues passes,
aplego allí on puc
trobar vestits de pobres.
Viatjo sol
Amb el vent,
de la virtut,
viatjo sol,
allí trobo
el meu condol,
ma senectut.
Com proclama
llibertat
la seva essència,
només demana
paciència,
diligència
i anar perdent
cada setmana.
Hauré de dir
En el lliure esdevenir,
hauré de dir
qui demana emprendre el vol.
És quan surt el tebi sol
qui de sobte em fa sentir:
perdut mussol.
A la casa del mai més,
no hi ha alegria,
és llavors quan la por crida
sense massa interès.
Benvinguts al caire trist
on el riure s’atreveix
a lliurar-se en escreix
fins que ens arribi la nit.
Manta de vegades
Em lliuro a l’absència
sense res a dir
qui em demana enveja
quan em trobo allí.
Manta de vegades
no espero més
que dolces les tardes
i un garbuix de fe.
Pujaré al Montsià
per trobar el redós
entre les abelles.
Són amigues elles
de viure a l’engròs
fins que el temps se’n va.
El gran treballar
Hauria de dir
que, amb noves temences,
vaig com puc a empentes
només per complir.
M’agraden els deures:
parcs i pobrissons,
les dolces cançons,
les hores de lleure.
I el gran treballar
ho deixo als homes
salvadors del món.
És dubte pregon
que cau, a les tornes,
en voler marxar.