A casa el fred i set poemes més

01 Abril, 2020 06:59
Publicat per jjroca, Poemes

A casa el fred


És quan sóc a casa el fred

quan cerco la xemeneia,

viu un nan prou desllibert,

tot perdent, cercant la teia.

De bon matí, el foc encès,

la paella i l’arengada,

un va fent més bona cara

quan aplega a aquest recés.

És quan sóc a casa el fred

quan aplega el desconcert

i el llum vol viatjar.

Em convida poder anar

a cercar el gran tresor

per si l’angúnia em perd.


Amb un llapis i un paper


Amb un llapis i un paper,

vull una llarga follia,

m’agrada encetar, també,

el camí de l’alegria.

Massa somnis, pocs diners,

una panxa amb massa gana,

he de posar una baldana

un parell de cops al mes.

Una ratlla lleugera,

estreta com l’averany

i el tresor de la saviesa.

Vull la pensa ben estesa

per si aplega un bon any

que no porti a la feblesa.


On va el vent?


En la pausa

de l’hivern,

no hi ha rauxa

ni diners.

Com voldria

assaborir

la fugida

i el gaudir,

però passa

aquest temps

interminable.

Qui és culpable?

On va el vent?

De segur que a casa.


Caminar, caminaria


Caminar,

caminaria

i, més tard,

descansaria.

És la vida

llarg passar

si convida

a recordar.

Amb els reptes

de la sort,

vull parar taula.

Necessito una escala

per a aplegar fins al sol

i oblidar les males penses.


A la casa dels valents


A la casa

dels valents,

hi ha qui mana

i va dient:

Són els vents

massa covards,

de cada cent,

vint se’n van!

A la casa

de la mar

no hi ha resposta,

fins diria que fa nosa

aquell qui no vol plorar

o parla massa.


Anar més lluny


En el llarg esdevenir,

no hi ha coratge

ni el senyor aplega a patge

ni el dia és la nit.

A la pena allargassada,

li posaré un tancat,

com vola, vol prendre part,

però torna estorada.

Massa rauxa, poca llum

i un cor que va a la brega

per a viure i avançar.

Hem perdut el tarannà,

la corriola i l’esquella

per la por d’anar més lluny.


Quan una porta no s’obre


Quan una porta no s’obre,

tot i havent frontissa i pany,

un pensa que tal parany

el fa un déu que es torna ogre.

Amb ulls, seny i caparró,

hauríem d’anar servits,

però hi ha massa enemics

qui ens regalen el llautó.

Quan una porta no s’obre,

cal deturar i insistir

per a veure si fingeix.

La pensa em diverteix

fins que aplega al glatir

i deixa el seu caire noble.


No voldria arribar


No voldria arribar

al gran regne del dubtar,

però haig perdut el seny.

La solitud em restreny

i no em deixa acabar

perquè s’enfada i em reny.

Camino per conquerir

la més gran de les lloances,

però em trobo, en el mentir,

mig envoltat de fantasmes.

Com avanço a cor obert

per carrerons i per places,

es fan velles les sabates,

només volen ser al desert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El segon mes de l'any: