A casa el fred i set poemes més
01 Abril, 2020 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes
A casa el fred
És quan sóc a casa el fred
quan cerco la xemeneia,
viu un nan prou desllibert,
tot perdent, cercant la teia.
De bon matí, el foc encès,
la paella i l’arengada,
un va fent més bona cara
quan aplega a aquest recés.
És quan sóc a casa el fred
quan aplega el desconcert
i el llum vol viatjar.
Em convida poder anar
a cercar el gran tresor
per si l’angúnia em perd.
Amb un llapis i un paper
Amb un llapis i un paper,
vull una llarga follia,
m’agrada encetar, també,
el camí de l’alegria.
Massa somnis, pocs diners,
una panxa amb massa gana,
he de posar una baldana
un parell de cops al mes.
Una ratlla lleugera,
estreta com l’averany
i el tresor de la saviesa.
Vull la pensa ben estesa
per si aplega un bon any
que no porti a la feblesa.
On va el vent?
En la pausa
de l’hivern,
no hi ha rauxa
ni diners.
Com voldria
assaborir
la fugida
i el gaudir,
però passa
aquest temps
interminable.
Qui és culpable?
On va el vent?
De segur que a casa.
Caminar, caminaria
Caminar,
caminaria
i, més tard,
descansaria.
És la vida
llarg passar
si convida
a recordar.
Amb els reptes
de la sort,
vull parar taula.
Necessito una escala
per a aplegar fins al sol
i oblidar les males penses.
A la casa dels valents
A la casa
dels valents,
hi ha qui mana
i va dient:
Són els vents
massa covards,
de cada cent,
vint se’n van!
A la casa
de la mar
no hi ha resposta,
fins diria que fa nosa
aquell qui no vol plorar
o parla massa.
Anar més lluny
En el llarg esdevenir,
no hi ha coratge
ni el senyor aplega a patge
ni el dia és la nit.
A la pena allargassada,
li posaré un tancat,
com vola, vol prendre part,
però torna estorada.
Massa rauxa, poca llum
i un cor que va a la brega
per a viure i avançar.
Hem perdut el tarannà,
la corriola i l’esquella
per la por d’anar més lluny.
Quan una porta no s’obre
Quan una porta no s’obre,
tot i havent frontissa i pany,
un pensa que tal parany
el fa un déu que es torna ogre.
Amb ulls, seny i caparró,
hauríem d’anar servits,
però hi ha massa enemics
qui ens regalen el llautó.
Quan una porta no s’obre,
cal deturar i insistir
per a veure si fingeix.
La pensa em diverteix
fins que aplega al glatir
i deixa el seu caire noble.
No voldria arribar
No voldria arribar
al gran regne del dubtar,
però haig perdut el seny.
La solitud em restreny
i no em deixa acabar
perquè s’enfada i em reny.
Camino per conquerir
la més gran de les lloances,
però em trobo, en el mentir,
mig envoltat de fantasmes.
Com avanço a cor obert
per carrerons i per places,
es fan velles les sabates,
només volen ser al desert.