És la gran porfídia i set poemes més
01 Maig, 2020 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
És la gran porfídia
En el reialme del país incert
on mai recorden les velles històries,
he de compondre els dies i hores
per si em deixen enmig del desert.
Car home sóc i només reclamo:
un tros de terra on poder fruitar,
monstres estèrils volen el demà
on hi hagi servents per endolcir l’amo.
I tot és repte a la llunyania,
estem tancats en gàbies planeres
bastides de fils amb cotó i or.
A una finestreta, he trobat la por,
ben escanyolida, amb penses severes,
demanant ajut, és la gran porfídia.
Aparteu-me de la gent
Papallones, és hivern,
cal romandre dintre l’ou
fins que el sol ens digui prou
i retorni el color verd.
És llavors quan volarem
per ribes i per jardins,
de segur que ens trobarem,
mig somiant, entre vells pins.
I, allí, a la pineda,
la conversa serà llarga,
prou amable i escaient.
Aparteu-me de la gent
que, quan em fan bona cara,
és senyal que vaig perdent.
Na Mariona es riu de mi
Na Mariona es riu de mi
perquè la trobo bufona,
són penses d’aquesta dona
a qui empaita el neguit.
Com encara és al temps
del dubte i la incertesa,
somia que és princesa
i sobrada en pretendents.
Na Mariona es riu de mi,
em va fent la gara-gara
amb un to ben fonedís.
Com em poso malaltís,
diria que em vol encara,
però ho oblida sovint.
Estic despert
Escriure un vers
rere llarga atonia,
sentir el camp com crida,
ens diu que no pot més.
I tot s’escau:
amarg i miserable,
hem de trobar culpable
mentre l’angoixa rau.
Pregar al bon sol
un xic de gran paciència
que ens porti un curt hivern.
Estic despert,
espero trobar ciència:
concisa, de consol.
Són pocs els fums
Deures vindran
al país de les hores,
potser no hi seran totes,
algunes com se’n van.
Poseu-me dies
sense llevar-me d’hora,
dolces històries,
properes, a la bossa.
En mon fugir,
no preciso sarró
ni embalum.
Són pocs els fums
i curt el caparró
per a glatir.
Les cadires de fusta
Avanço com la terra
a pesar del despit,
cada dia, ha sa guerra,
cada pau, ha sa nit.
Som guerrers d’enganyifa
asseguts al cafè,
algun cop, ha de ser
que guanyem la cobdícia.
Les cadires de fusta,
un vi negre de cos,
el desig de guanyar.
Quan la força se’n va
fem un xiscle o dos
per si aplega la tusta.
Fóra capritx
Em porta hivern
al si de l’hort
amb el record
de la figuera.
Com ella espera,
sense més por,
amb el tresor
d’empaitar el verd.
Al petit poble,
tot és coïssor
i gran desig.
Fóra capritx:
ésser un senyor
constant i noble.
Cavall vell i nou camí
Cavall vell i nou camí
per empaitar les aventures,
caldrà somiar altres pastures
per trepitjar, joiós, el llit.
Quantes poncelles desenfeinades
cercant amors més consistents?
Hauran uns dies prou exigents
on el lluitar serà debades.
I, de ben pobres, un cove ple,
de mentiders, un disbarat
per a obtenir nou sacrifici.
És salvador de bon ofici
qui dormisqueja dalt del terrat
tot esperant lliurar-se al bé.