L'escriure magnifica i set poemes més
01 Març, 2020 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes
L’escriure magnifica
Has de saber, bon amic,
que l’escriure magnifica,
revolta, porta a la pica
el millor dels enemics.
Quatre ratlles matusseres,
sense gràcia ni govern,
poden dur-te a l’infern
on reposen els profetes.
Les paraules volen vol,
allunyar-se d’aquest terra
tan esquerp i rancuniós.
El resultat és galdós
i mentre un ull s’esguerra
l’altre diu que fa poc sol.
Una vida sense fi
Hauria un xic de fe
si fos fruit del gran miracle,
dos profetes, tres o quatre
van dansant sense cap fre.
Hi ha un déu ben dissortat
emplenant les hores toves,
és la gana qui fa coses
que mai havien estat.
Una vida sense fi,
una empresa inacabada
per a un petit pagès.
Un deure de cada mes
per somiar on fer l’estada
un xic lluny del paradís.
Empreses vanes
M’encomano al agredolç,
al passat ben venturer,
al riure sense caler,
a cercar un amic o dos.
Parlem-ne d’empreses vanes,
estrafetes, diligents,
de penses en tot moment,
de perdre sense batalles.
I passar pel carreró
on dormien els pagesos
els dies freds de l’hivern.
Com la contalla es perd
tot enmig de malentesos
per acabar amb un sermó.
Es lleva el sol
Es lleva el sol,
amb to cansat,
per prendre part
del deure nou.
I marca el dia
amb to sorrut,
llarga atonia
ni vol ensurt.
De nou, li costa
el llarg viatge
anant pel món.
Mai sabrà com
canviar el paisatge
sense fer nosa.
Perdudes les places
Ni fred a l’estança
ni pau al castell,
voldria el poncell
haver bona traça.
Perdudes les places,
dolguts els guerrers,
ben lluny de saber
quan hauran vacances.
El terra els crida,
la lluna els mou
i volen estrelles.
Entre tombarelles,
com diuen que el jou
demana altra vida.
No em plau el vent
No em plau el vent
quan li agafa la pressa
i gronxa la finestra
de forma displicent.
Sento el seu frec,
la veu del tot incerta,
un sentiment de prec
que l’àvia manifesta.
I corre el vent,
carrer estret avant,
fins arribar a la plaça
inerta fullaraca
qui va del tot pregant
aplegar a dolça terra.
El poble clou
Ni brama el ruc
ni xiscla l’oreneta,
l’hivern és una festa
si aplega a l’aixopluc.
Un sol proper
ajorna el seu treball,
enmig dels encenalls,
albira el gran recer.
El poble clou
les festes i ambicions
abans d’anar a dormir,
dieu-me si
tornaran dies bons
amb un caire més nou.
A la porta de l’encís
A la porta de l’encís,
viu la promesa,
haurà una lluita encesa
per somiar si és precís.
Va ser gran cavaller
amb casc, escut i espasa
qui posà a l’enamorada
en el si del gran plaer.
I els dies, en passar,
van deixant arreu la joia
per si algú la vol tenir.
Aprendrem a ser i mentir
sense lluita, amb angoixa,
amb el fet de no aturar.