Amb els deures regalats i set poemes més
09 Març, 2020 07:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb els deures regalats
Amb els deures regalats,
com em llevo cada dia,
vaig avant amb l’entrellat
fins que aplega l’agonia.
És la presó tan formosa,
tan estranya i amatent
que voldria ser altra cosa,
però no em deixa la ment.
Amb la força tan preada,
avanço a contracor
per a aconseguir el seny.
Suposo que vaig perdent,
vaig lliurant-me del tresor
per aplegar a la vesprada.
En el reialme nou
En el reialme nou,
no viuen els pobres
ni clou l’enrenou
ni res és mediocre.
Portarem els deures
enllà del desert
on el riu es perd
i arriben per seure.
Ni dubtes ni enginy
amb les grans malures
es van conformant.
Per ésser galant,
aniré on suren
els desitjos prims.
Seguim esperant
Segurament, estaré bé
quan torni la meravella,
un pessebre, una estrella
i un Nin del cel vinent.
Una taula amb ses pastors,
una cabra, una ovella,
un caminant o bé dos,
una nit amb sa revetlla.
I els Reis, un pèl distants,
cercant diligents el llum
qui s’acosta a Betlem.
Com aplega el gran hivern
on tots volem aixopluc
mentre seguim esperant.
Un de nou
És l’hora de tancar l’any
per a obrir-ne un de nou,
com demanarem un sou,
la salut, fugir del plany.
Petitons com els mortals
entre dubtes i promeses,
massa déus, força deesses
vivint entre capsigranys.
És l’hora de retornar
el més noble sentiment
evitant l’enraonar.
Ens caldria aturar
per tal de fer compliment,
tanta joia no ha de durar.
Com la vida em deleix
He de cercar la joguina
que abans no vaig tenir,
ha de ser sense enganyifa,
feta d’aquell or tan fi.
Com la vida em deleix
i el caminar ensopega,
millor pertànyer a l’escreix
que viatja per la quimera.
Els monstres són al carrer,
venent-nos, a tota festa,
la disbauxa i embolic.
Millor em miro el melic
per passar aquesta tempesta
i enceto el dolç plaer.
El gran viatge
Com he portat la pensa
al gran viatge
sense pena ni equipatge
i sortint del vell recer.
Som nosaltres els humans
els qui cerquen la promesa,
una estança sense pressa
on no hi ha demà ni abans.
Com aplega solitud
al deute greu sense encís
i a les noves esperances.
Diríem que són vacances,
visites al paradís
guiades per la virtut.
Emprem la mar
Poseu-me el pa,
la menja i la quimera
en una nau viatgera
que no es pot aturar.
Emprem la mar
quan governa el silenci,
aquest posat tan regi
enmig del gran gronxar.
Anem avant
a aconseguir altres terres
on res serà mesquí.
Deixat allí,
oblidaré les guerres
per a més endavant.
El rossinyol
El rossinyol
com canta i refila,
com cerca una amiga
per a trobar consol.
Són els humans:
mediocres, miserables,
amb lluita sense obstacles
per a saber-se grans.
El rossinyol
com cerca l’aventura
discreta al petit bosc.
Quan tot és fosc,
el crida la natura,
ell plora a poc a poc.