L'olivera no vol llei i set poemes més
12 Abril, 2020 06:53
Publicat per jjroca,
Poemes
L’olivera no vol llei
Els valents, qui la van plantar,
diria que ja no hi són,
el terra se’ls endrapà,
ara, resten en el sot.
L’olivera els recorda
a les albades de fred,
un, que era més despert,
va endevinar la resposta:
Quan passi un miler d’anys,
algun amo et trairà
i et vendrà sense remei!
L’olivera no vol llei
i, si toca el viatjar,
es lliurarà als estranys.
Com els Reis
Com els Reis hauran de dir,
després de nova jornada,
que quan aplego a la casa,
haig poques ganes de dormir.
Em llevo de bon matí,
em disposo a treballar,
la feblesa vol restar,
compungida, dalt del llit.
Però un profeta m’escriu
el destí damunt la roca,
dirà que sóc un tanoca
puix només penso amb mi.
Com els Reis m’han deixat:
decebut, bocabadat.
I agafem un constipat
A l’escola, a mig hivern,
passa l’estona amb més fred.
Sempre hi ha un terrabastall
que convida de seguida
a fugir d’aquest estrall:
prou matusser, sense mida.
Com bateguen velles portes,
els envans i les finestres,
tot sovint les trobo obertes,
són petites malifetes.
I agafem un constipat,
mitja grip i mal de panxa,
després vindrà la rebaixa,
el gran deure d’oblidar.
És a l’hora de somiar
És a l’hora de somiar
quan apleguen les estrelles,
les petites, les més tendres,
arriben un xic més tard.
Viatjant per l’univers,
he vist paratges llunyans,
la meitat eren profans,
l’altra meitat eren vers.
És a l’hora de somiar
quan s’enceten noves cares,
més amables, un xic rares.
Després, vindrà el passar
de les tardes, una a una,
fins que aterri la lluna.
El monstre saberut
El monstre saberut,
fugint de la tendresa,
vol encetar escomesa
per mostrar-se rabiüt,
però, com no li escau,
s’enfada i se n’adona,
on resta la marona?,
on queda el seu catau?
I plora com un més
dels pobres pidolaires
que per aquest món transiten,
millor que s’organitzen
i, vestits de drapaires,
empaiten en Llucifer.
Vora la llar encesa
Vora la llar encesa,
com vénen les melangies
a cercar l’avinentesa,
el somiar esquiu dels dies.
Hem venut els oponents
en una guerra ferrenya,
sense casc, sense espardenya,
malvestits, prou deslliberts.
Amb tres o quatre fantasmes,
haurem de passar la nit
tot conversant amb la lluna.
Com prendria una engruna
d’aquell dolç pa de pessic
que restava en moltes cases.
Amb les ombres de l’envà
Amb les ombres de l’envà,
hauré de fer una juguesca,
és una ràbia prou encesa
qui no em deixa ni el somiar.
Els amigots de batalla,
aquell córrer les cireres,
aquelles mosses rialleres
qui em feien venir gana.
Escuder sense remei
mai hauré un bon cavall
per conèixer aventures.
A la vida, ni haig mudes
i em queixo, sense estralls,
per no estimar ni en escreix.
Em plau el beure
Em plau el beure
quan el raïm regalima
i anar desfent
castells de melangia.
Puix sóc poruc
i fujo d’escomeses,
com vaig vençut
enmig de grans promeses.
Riure m’escau
quan demano saviesa
i em trobo fosc.
Deixeu-me el bosc
quan m’empaiti la pressa
prou lluny del cau.