L'olivera no vol llei i set poemes més

12 Abril, 2020 06:53
Publicat per jjroca, Poemes

L’olivera no vol llei


Els valents, qui la van plantar,

diria que ja no hi són,

el terra se’ls endrapà,

ara, resten en el sot.

L’olivera els recorda

a les albades de fred,

un, que era més despert,

va endevinar la resposta:

Quan passi un miler d’anys,

algun amo et trairà

i et vendrà sense remei!

L’olivera no vol llei

i, si toca el viatjar,

es lliurarà als estranys.


Com els Reis


Com els Reis hauran de dir,

després de nova jornada,

que quan aplego a la casa,

haig poques ganes de dormir.

Em llevo de bon matí,

em disposo a treballar,

la feblesa vol restar,

compungida, dalt del llit.

Però un profeta m’escriu

el destí damunt la roca,

dirà que sóc un tanoca

puix només penso amb mi.

Com els Reis m’han deixat:

decebut, bocabadat.


I agafem un constipat


A l’escola, a mig hivern,

passa l’estona amb més fred.

Sempre hi ha un terrabastall

que convida de seguida

a fugir d’aquest estrall:

prou matusser, sense mida.

Com bateguen velles portes,

els envans i les finestres,

tot sovint les trobo obertes,

són petites malifetes.

I agafem un constipat,

mitja grip i mal de panxa,

després vindrà la rebaixa,

el gran deure d’oblidar.


És a l’hora de somiar


És a l’hora de somiar

quan apleguen les estrelles,

les petites, les més tendres,

arriben un xic més tard.

Viatjant per l’univers,

he vist paratges llunyans,

la meitat eren profans,

l’altra meitat eren vers.

És a l’hora de somiar

quan s’enceten noves cares,

més amables, un xic rares.

Després, vindrà el passar

de les tardes, una a una,

fins que aterri la lluna.


El monstre saberut


El monstre saberut,

fugint de la tendresa,

vol encetar escomesa

per mostrar-se rabiüt,

però, com no li escau,

s’enfada i se n’adona,

on resta la marona?,

on queda el seu catau?

I plora com un més

dels pobres pidolaires

que per aquest món transiten,

millor que s’organitzen

i, vestits de drapaires,

empaiten en Llucifer.


Vora la llar encesa


Vora la llar encesa,

com vénen les melangies

a cercar l’avinentesa,

el somiar esquiu dels dies.

Hem venut els oponents

en una guerra ferrenya,

sense casc, sense espardenya,

malvestits, prou deslliberts.

Amb tres o quatre fantasmes,

haurem de passar la nit

tot conversant amb la lluna.

Com prendria una engruna

d’aquell dolç pa de pessic

que restava en moltes cases.


Amb les ombres de l’envà


Amb les ombres de l’envà,

hauré de fer una juguesca,

és una ràbia prou encesa

qui no em deixa ni el somiar.

Els amigots de batalla,

aquell córrer les cireres,

aquelles mosses rialleres

qui em feien venir gana.

Escuder sense remei

mai hauré un bon cavall

per conèixer aventures.

A la vida, ni haig mudes

i em queixo, sense estralls,

per no estimar ni en escreix.


Em plau el beure


Em plau el beure

quan el raïm regalima

i anar desfent

castells de melangia.

Puix sóc poruc

i fujo d’escomeses,

com vaig vençut

enmig de grans promeses.

Riure m’escau

quan demano saviesa

i em trobo fosc.

Deixeu-me el bosc

quan m’empaiti la pressa

prou lluny del cau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: