La idea va endavant i set poemes més
09 Abril, 2020 07:06
Publicat per jjroca,
Poemes
La idea va endavant
En un món tan tafaner,
com m’acosto a hores baixes,
el viure no vol rebaixes,
el cervell no vol no ser.
Amb els deures, vull comprar
una pensa menys feixuga,
de ben poc, es fa poruga,
no demana ni aixovar.
I la idea va endavant,
travessant les valls i planes
i dormint sota d’un arbre.
Deixaré el cos al marbre
per lliurar-me de batalles,
per a fer-me un xic més gran.
Manta estris i diners
Demanar per demanar,
demanaré solitud
puix m’acosta a la virtut
sense deixar de somiar.
Manta estris i diners
van al regne dels porucs,
massa homes són eixuts
tot pensant amb interès.
El cavall del cavaller
no goso dir el que pensa
quan es lliura al nou combat.
Fa prou temps que l’ha deixat,
l’ha canviat per herba tendra
i un futur més rialler.
Matalàs de palla
A les llargues nits,
matalàs de palla,
hi ha massa canalla
per no sentir crits.
El pare s’ho beu,
el vi de taverna,
cerca la lluerna
fugint de la neu.
I la mare està
cercant el condol
per passar la vida.
Ben sovint, ens crida
i demana, al sol,
que escalfi la llar.
Serà mon cor
Serà mon cor esquerp i matusser,
petit heroi farcit de pensa vana,
llevar-se d’hora és pura filigrana,
obrir els ulls és fruit del dolç saber.
Endinsar el cos per les nobles despulles,
sentir el sotrac amable de la por.
Retre, als humans, la part del sacrifici
perquè cal ésser egregi vilatà
mig capficat en profitós ofici.
Res he de dir, només el claudicar
ens farà anar seguint el gran seguici
i perdre el temps fins aplegar al demà.
I no queden restes
Portarà, avui,
la deessa fortuna
un tron ben daurat
per a seure sol.
Posarà el consol
clos i ben lligat,
dessota una engruna,
per veure si fuig.
I no queden restes
d’amics tafaners
viatjant per murades,
tancades les cases,
perduts els cellers,
oblidem les penses.
Vull trobar on nia
Amb la pau de Déu,
he deixat les velles,
pregant al rosari,
des de bon matí.
Sóc nou arlequí,
sense calendari,
enmig les ovelles,
i un polsim ateu.
Després del migdia,
xerro amb el sol
d’amables contalles,
cansat de batalles,
cercaré el condol,
vull trobar on nia.
Estimada olivera
I vós sabeu, estimada olivera,
que em plau l’amor i l'enorme desencís,
com he pecat eixint del paradís
per adorar-la i considerar-la meva.
Car he perdut la força i el senderi
per regalar-li un collar vestit amb or,
feu-vos conscient de la meva dissort
i recordeu que m’ha tornat més tebi.
Potser us vendré i endollaré el somni
de fer-la meva, bastir-la amb brodats
i parament de noble porcellana.
Vós anireu a terra ben llunyana
on trobareu els éssers estimats
enmig de dies i nits sense desori.
L’olivera està cansada
A l’hivern, les fredorades
amb el carro trontollant,
dorm a casa el benestant
sense planys i amb moltes ganes.
Les olives en el tros
prop la roca de la mare,
en el carro, borda el gos,
hi ha jovent i dues mantes.
L’olivera està cansada
després de donar el seu fruit
i oblidar les hores baixes.
A la plaça, en seran quatre,
els cabassos i el neguit
d’encetar nova jornada.