La idea va endavant i set poemes més

09 Abril, 2020 07:06
Publicat per jjroca, Poemes

La idea va endavant


En un món tan tafaner,

com m’acosto a hores baixes,

el viure no vol rebaixes,

el cervell no vol no ser.

Amb els deures, vull comprar

una pensa menys feixuga,

de ben poc, es fa poruga,

no demana ni aixovar.

I la idea va endavant,

travessant les valls i planes

i dormint sota d’un arbre.

Deixaré el cos al marbre

per lliurar-me de batalles,

per a fer-me un xic més gran.


Manta estris i diners


Demanar per demanar,

demanaré solitud

puix m’acosta a la virtut

sense deixar de somiar.

Manta estris i diners

van al regne dels porucs,

massa homes són eixuts

tot pensant amb interès.

El cavall del cavaller

no goso dir el que pensa

quan es lliura al nou combat.

Fa prou temps que l’ha deixat,

l’ha canviat per herba tendra

i un futur més rialler.


Matalàs de palla


A les llargues nits,

matalàs de palla,

hi ha massa canalla

per no sentir crits.

El pare s’ho beu,

el vi de taverna,

cerca la lluerna

fugint de la neu.

I la mare està

cercant el condol

per passar la vida.

Ben sovint, ens crida

i demana, al sol,

que escalfi la llar.


Serà mon cor


Serà mon cor esquerp i matusser,

petit heroi farcit de pensa vana,

llevar-se d’hora és pura filigrana,

obrir els ulls és fruit del dolç saber.

Endinsar el cos per les nobles despulles,

sentir el sotrac amable de la por.

Retre, als humans, la part del sacrifici

perquè cal ésser egregi vilatà

mig capficat en profitós ofici.

Res he de dir, només el claudicar

ens farà anar seguint el gran seguici

i perdre el temps fins aplegar al demà.

 

I no queden restes


Portarà, avui,

la deessa fortuna

un tron ben daurat

per a seure sol.

Posarà el consol

clos i ben lligat,

dessota una engruna,

per veure si fuig.

I no queden restes

d’amics tafaners

viatjant per murades,

tancades les cases,

perduts els cellers,

oblidem les penses.


Vull trobar on nia


Amb la pau de Déu,

he deixat les velles,

pregant al rosari,

des de bon matí.

Sóc nou arlequí,

sense calendari,

enmig les ovelles,

i un polsim ateu.

Després del migdia,

xerro amb el sol

d’amables contalles,

cansat de batalles,

cercaré el condol,

vull trobar on nia.


Estimada olivera


I vós sabeu, estimada olivera,

que em plau l’amor i l'enorme desencís,

com he pecat eixint del paradís

per adorar-la i considerar-la meva.

Car he perdut la força i el senderi

per regalar-li un collar vestit amb or,

feu-vos conscient de la meva dissort

i recordeu que m’ha tornat més tebi.

Potser us vendré i endollaré el somni

de fer-la meva, bastir-la amb brodats

i parament de noble porcellana.

Vós anireu a terra ben llunyana

on trobareu els éssers estimats

enmig de dies i nits sense desori.


L’olivera està cansada


A l’hivern, les fredorades

amb el carro trontollant,

dorm a casa el benestant

sense planys i amb moltes ganes.

Les olives en el tros

prop la roca de la mare,

en el carro, borda el gos,

hi ha jovent i dues mantes.

L’olivera està cansada

després de donar el seu fruit

i oblidar les hores baixes.

A la plaça, en seran quatre,

els cabassos i el neguit

d’encetar nova jornada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: