Poemes curts (LXI)
14 Octubre, 2020 14:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el desert
dels malaguanyats,
veieu com es perd
el si del combat,
és el desesper.
Quan la tardor,
des de lluny em crida,
sento la fatiga,
el seny guanyador
anant per la vila.
Quan sigui guineu,
enmig de gallines,
les vull amanides
a morir dempeus,
lluny d'enganyifes.
Amb sis coves
de bon blat
menjo sopes
de bon grat,
les menjo totes.
Sentir-te pagès
darrere l'arada
quan el cos reclama:
Avui no puc més!,
poc i gens m'agrada.
Amb el cor rabent,
la cara inflamada,
sento com s'acaba
l'amor al moment,
sóc a la recança.
Voldria tardor
en sortir de casa,
tardor com m'agrada
quan és tebi el sol,
mai sé si s'enfada.
En el reialme
de la solitud,
ser un sapastre
és anar perdut
cada dissabte.
Sento, de l'ametlla,
aquest sabor dolç,
el sec de la closca,
el vent quan l'adorm
sense massa por.
A la tarda, com m'agrada
anar a seure prop de l'om,
com em diu que mena encara
massa dubtes i un bell son,
troba la pausa i la calma.
Cercaré la pausa
tot enmig del bosc,
quan es faci fosc
per cercar la calma,
com m'agrada el dolç.
Amb la nit, vindrà la calma,
mil captaires del bon son,
com serem de pobrissons
quan arribi la gran Parca,
mai fa tard per l'ocasió.
En el carreró
de les hores baixes
no sento com planyen
demanant perdó,
de segur que ho guarden.
Un to misteriós
arriba a la pensa
cercant la revenja
d'un déu poderós,
és un poca pena.
En el gran revolt
de la vella vida
com trobo amanida
la bossa de por,
quan parlo ni xiscla.
Mai seré el remei
del si de la fressa,
pel matí haig pressa,
però perdo el seny,
em manca saviesa.
Cerco al somni del matí
les empreses malfeineres,
aquells alls, aquelles cebes
aquell jorn on ser feliç
de mil maneres.
En el plor ni sento
el desig emprat,
el seny al terrat,
el goig del que prego,
mai serà donat.
Quan el cànter
va a la font
veu quants són,
uns i d'altres,
els més bons.
Van venir,
els pobrissons,
a glatir
els dies bons
fins a finir.