Poemes curts (LXII)
01 Novembre, 2020 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les poncelles diuen
que volen ballar,
els vailets sospiren,
no volen anar,
els altres, els miren.
Una jove mossa
no n'està per mi,
diu que no gosa
venir a dormir,
aquest jou li sobra.
Assegut al banc,
demanant tardor,
com s'omple el cor
de secrets estranys,
es veu que té por.
Sentiré partir,
des de les finestres,
noves orenetes
qui cerquen gaudir
del suau d'altres terres.
Quan el vent em crida,
des de dalt estant,
passo entre barrancs
per trobar amanida:
la joia i la fam.
Onsevulga que m'assec,
apleguen totes les mosques,
discutim fins a les fosques,
tot parlant a tort i a dret,
mentre, ens tanquen les portes.
Quan la pluja cau,
dibuixa, en els vidres,
el camí marcat
per gotes que esbrinen
un lloc on anar.
Les roses contaven,
plorant al roser,
històries pensades
parlant de l'hivern,
després s'enfadaven.
I en ser ben mort
crideu el notari,
vull vendre el calvari
amb la creu i tot,
per fugir d'escarni.
La pluja arribava
al racó de l'hort,
dormia el pebrot,
dormia i somiava
amb un xic de sort.
Minses hores
de la nit
em demanen
per dormir,
no hi són totes.
Quan la masovera
parla d'amor,
em faig somiador
ben a prop de l'era,
de segur que és bo.
Quan el llop ferotge
em vingui a cercar,
dieu-li que hi ha
un corder més noble
i bo per menjar.
Una manta i poca sort
fan prou trist dormir en un banc,
als estius no em dol tant,
però ploro a la tardor,
deu ser que perdo l'encant.
A la casa del ric
mai sobra res
ni recança ni interès
ni un servent del tot amic
qui, a creure, s'ofereix.
Mireu-la com va
la noia formosa
a cercar qui gosa
oferir-li gras,
ser lleig no és gran cosa.
En el camí
de les dolces hores,
trobo aquell qui
no està per cabòries
ni sap com em dic.
Manta cases
per la nit
mai em parlen
perquè si,
són amables.
El dimoni,
quan em veu,
diu que passa
de portar creu,
és bandarra.
Quan em deixa
el meu amor,
vaig de pressa
sense pors
ni neciesa.