Pensaments festius (XIII)

12 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Saber tanca les portes d'aprendre.

Quan surt una idea, costa fer-la entrar de nou.

Sempre he après quan tot era oblidat.

Quan vaig cap al nord, el sol es pensa que no l'estimo.

Sabré com tornar si arribo enlloc.

Quan xipolleges l'aigua, trenques el tel del silenci.

Sempre he cregut que Déu s'ha tornat sord.

Que m'ofereixin el cel, demostra que sóc a l'infern.

Sempre he estimat, mai he aconseguit res més.

Sembla inútil tornar a ser.

Sempre que ella vol ser bona mare jo desitjo ser mal fill.

Qui informa, deforma els altres.

Sembla que Déu en set dies ja en va tenir prou.

Sempre que torna la mort, la troba a la perruqueria.

Qui li diu als meus peus que encara no som a casa.

Sembla que Déu, en un món, ja en va tenir suficient.

Sempre, m'enganyes mostrant-me guspires de claror.

Qui no coneix a la dona no sap perquè porta tacons.

Sempre, tinc l'esperança de ser un ric desgraciat.

Sembla que el caragol va inventar les antenes.

Reconec de tot cor que el dimoni és un venedor de mancances.

Sempre, hi ha qui cerca el meu buit.

Regalar roba interior és marcar el domini.

Saber escriure és saber col·locar les lletres sense que es barallin.

Sempre, hi ha una mà que ignora on es troben els diners.

Sabré potser demà com es va fer l'ahir.

Sempre, hi ha una veu que ningú escolta.

Sabria parlar, però val la pena?

Sempre, trobo tancada la porta del demà.

Sap l'enveja que només tenim dues mans.

Sé que el meu dubte em pertany.

Sense mi el món seria un altre.

Se'n van els anys i queden les joies.

Segurament l'amo pensa bé encara que jo ho ignori.

Si Déu ens volgués plantats faria els peus més grossos.

Sembla estrany que les rodes no es maregin.

Seure és connectar amb la realitat.

Sempre, el pensament lliure viu en un cos esclau.

Sense col·leccionistes ens creuríem que sempre tenim el mateix bitllet.

Sempre us queda el consol de poder tenir gos.

Si Déu no volgués l'home caigut llevaria les pedres.

Sense disfresses no hi hauria pau.

Ser amable és saber amagar la fera tafanera.

Si Déu volgués ajudar gairebé no sabria com fer-ho.

Seure és el replà de l'escala.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XII)

05 Abril, 2019 06:02
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Podria ser déu però necessito el meu cos.

Per què hi ha dones que s'obstinen en posar-se pells i més pells?

Podeu venir amb mi però no us apropeu.

Per un camí estret, només passen peus petits.

Poc estima qui no perd.

Potser el mar va ser el plor de Déu per crear l'home?

Per veure-ho clar, he de posar pau entre els ulls.

Perdoneu les meves mancances que la plenitud ja la perdono jo.

Per què és mal rebut un pet després de tan llarga travessia?

Plorar és eixir del mar de la feblesa.

Potser al mariner li fa por arribar a terra?

Pobres n'ha d'haver, però lluny del meu camí.

Poc ensenya qui no tanca les portes dolentes.

Poder fer el mal és signe d'aprenentatge.

Puc triar una vida si accepto el fet de morir.

Podeu criticar-me en silenci.

Quan Déu creà l'home, se'n descuidà de la boina.

Podria anar més lluny si el camí hagués estat meu.

Posar lletres al cervell, és feina feixuga i dolça.

Posar-se maco, és fer-se guerxo per una estona.

Posem llum a la claror i tenebres a la foscor.

Potser és la porta del dubte.

Pregar és una necessitat humiliant.

Preguntes inútils, mitja vida; respostes estúpides, l' altra meitat.

Prendré cada dia camins guarnits de fosca.

Puc oblidar-me si el temps em deixa.

Puja la nit a la casa del silenci.

Quan canto, el meu alè viatja al damunt d'ones dolces.

Quan Déu creà l'home, oblidà fer-li una bossa per als diners.

Quan dormo es fan realitat els meus somnis.

Quan el bon Déu va fer el cap de l' home, creà el primer embolic d' idees.

Quan el sol se'n va, vol emportar-se les malifetes.

Quan els sants donaven la seva túnica, no sabien que existia la revenda.

Quan em parla l'amo, aprofito per mirar-li les sabates.

Quan estimo de veritat, deixo un buit a l'univers.

Quan intel·ligent deu ser el gat que només té set vides.

Quan l'aigua s'enfada, me'n recordo de la cara que fan els peixos.

Quan la mestressa no hi és, el terra vol acostar-se al sostre.

Quan les dones s'estiren els cabells, sembla que ho fan per convèncer.

Saber embrutar és més negoci que saber netejar.

Quan les dones tornen de la compra, sembla que van de promesa.

Quan més amics són els meus peus, més malament camino jo.

Saber morir és la darrera saviesa.

Quan parlem d'amor, és quan les dones ens deixen volar.

Quan podran els rics, regalar anys als pobres.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XI)

27 Març, 2019 21:27
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Només aprenc a les hores baixes i cares.

Pensar és posar les lletres on cal.

Núvia de divuit anys i rica, quelcom no rima.

Empleno amb diners els buits de mancances.

Pensar es trobar la mesura exacta d'allunyament.

On es pot recollir el temps perdut?

Pago el psiquiatre perquè em sembla més barat que el mossèn.

Parlar del temps és tenir pensament de rellotge.

Pensar es tirar l'ham al mar de la saviesa.

Parlar va fer l'home trair el pensament.

Passar comptes és feina de desvalguts.

Pensar, més que vestir, és despullar.

Pecar és l'únic estimulant que ens queda.

Pel calb, el crani és una ungla de més.

Per què el temps no té el doctorat ?

Pel camí, sempre trobareu el temps que passa.

Pel Nadal, amago les dents i escurço la llengua.

Pensament desat, idea perduda.

Pequeu mentre no us faltin forces pel penediment.

Per a l'home, la dona és el desig que no s'acaba d'aconseguir mai.

Pensar és només posar idees en renglera.

Per a la mosca, tot són ombres de por.

Per què dius que m'estimes si emplenes el meu lloc.

Per a què tinc tantes cambres si només puc estar en una?

Penso perquè no sé on vaig.

Per què les paraules m'empresonen?

Poc que saben les xifres per a què les fem servir.

Per a ser un senyor cal agafar-se a la corbata.

Per a tornar necessitaràs moltes ganes.

Per què quan em fereixes no sono com un violí?

Poc sap el viatger que viu sobre una bola viatgera.

Per a veure-ho clar, em sobren els plecs del cervell.

Per als núvols, els pobles són vestits de quadres que han de mullar.

Podria ensenyar-vos més però seria perillós.

Per què els banquers guarden diners si només són papers?

Per ara, vaig emmagatzemant sospirs i desitjos.

Podria passar el dia cercant el meu destí.

Poc sap la pluja l'enrenou que fa en caure.

Perdoneu la poca fe que us confereixo.

Per l' ull, se'n va el desig espatllat.

Per manca de cadenats, van crear els diners.

Per molt que la minvin, la meva presó és més petita.

Podeu escriure encara que ignoréssim el veritable motiu.

Poc puc ensenyar el que m'amagueu.

Per què Déu castigà els arbres a restar drets i amb braços en creu?


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (X)

20 Març, 2019 06:39
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Mentre poso els dos ulls d'acord ja he fet tard per aprendre.

Menys mal que el llapis no veu el que escric.

Ningú sap ocupar el meu lloc a l’hora de perdre.

Més val que només sabéssiu el que us vull mostrar.

Mirar cap a l'orient es veure passar el canvi.

Mireu si és petit l'univers que es pot posar entre dos números.

Morir és el darrer dels enganys.

Necessito escriure per alleugerir el pensament.

Ni al millor de vosaltres li confio la meva salvació.

Ni la nit se'n refia d'ella.

Ningú demana al ruc que sigui un home.

No apagava el llum per por de ferit algun electró.

No busqueu en mi la part que us falta.

No cal que poséssiu dimonis, apagueu els llums.

No conec altra cosa sinó la mancança.

No em fa por l'abundància sinó la tibantor.

No és casualitat buscar als papers els camins desconeguts del paisatge.

No és casualitat que els ulls s'obren a l'inrevés de la boca.

No és el cervell poc intel·ligent, els seus servents són ineptes.

No és estrany que els dits dels dormilegues semblen avorrits.

No és que la nit sigui fosca sinó els ulls incompetents.

No fer res és símbol d'equilibri.

No he de deixar néixer la por.

No he pogut escoltar-me mai sense pressa.

No hem d'oblidar mai que un solter és un home desaprofitat.

No hi ha dubte que intento parlar amb mi.

No li cal a la dona fer tantes coses per fruitar.

No m'atreveixo a emmirallar-me cada dia.

No passes llistat als amics si no vols perdre'ls amb el recompte.

No patiu per la mort, ella sempre us trobarà.

No penso prou però empento cent portes.

No ploro per mi, ploro pel què em passa.

No portava a sobre ni la càrrega del passat.

Només es fan vells el noranta-nou per cent dels homes.

No es buida el plat de l'amor sense emplenar-lo d'odi.

Passar fulls d'un diari és ventar les notícies.

No sé on deixar els meus problemes.

Passaré avui el desert de cada dia.

No sé on deixar els pensaments que em destorben.

No sé on vaig, d'on vinc ni qui sóc però els veïns em coneixen.

Passen els anys pels més estrets viaranys.

No tinc pressa en morir perquè és un tren que no perd ningú.

Passo per la vida i només veig gent que va a morir-se.

No va ser bona idea dibuixar l'infern amb colors tan càlids.

Pecar serveix per aprendre a penedir-se.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (IX)

12 Març, 2019 19:23
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Les fulles són llibres de sis mesos.

Les grans ciutats demostren la poca saviesa dels homes.

Les hores són els deixebles dels dies.

Les idees hi són, el que costa és treure-les.

Les lletres fereixen però també curen.

Les mans són el llibre obert de mil lluites i desitjos.

Les muntanyes són els bonys de la terra.

Llegir un llibre és solcar camps amb els ulls.

Les ombres no suporten la foscor.

Les ombres són records poc perillosos.

M'agrada esperar al carrer on no viu ningú.

Les paraules dormen al palau de la boca.

Les parets han d'acompanyar per sempre el cos de l'home.

Les portes de la casa marquen l'inseguretat humana.

Les tisores fan camí per a trobar-se.

M'estimes perquè no te’ns cap motiu per no fer-ho.

Les ulleres ensenyen als ulls com dibuixar.

Les ungles són les cuirasses i reben els cops del treball i de la por.

Les velles cerquen la gràcia de Déu, de les altres en queden poques.

Li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.

Li vaig donar tot i no va saber on posar-s'ho.

Llegir és la manera més culta de realitzar una negació.

Llença el ric el que no li pertanyia.

M'agrada el silenci etern del palau de la saviesa.

M'agrada perdre el temps, em sento una mica déu.

M'atipo de no saber i em sento buit.

M'avergonyeix el pensar que sempre seré el mateix.

M'estima tant que ni me n'adono.

M'han dit que al cel la cua dels practicants és la més curta.

M'han robat les alegries a poc a poc.

M'heu vestit el cos i heu oblidat l'ànima.

Mai ha viscut Déu en el cos de l'altre.

Mai heu de trobar en mi la part que us falta.

Mai li diguéssiu a una dona que el temps és un poca-vergonya.

Ningú em desconeix tant com jo.

Mai posar-se roba ha estat un art.

Morir és volar sense por de caure.

Mai poso a la veu el risc de saber.

Mai sabreu amb qui parleu ni per què ho feu.

Mai tants déus com ara viuen entre nosaltres.

Ningú dóna el que no fa nosa.

Mal ven qui viu al país del somnis.

Mesureu l'enemic amb diners i allunyeu-vos.

Ningú ha de parlar tant mal de mi com jo.

Menjo massa per mantenir el cos enfeinat.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (VIII)

05 Març, 2019 18:19
Publicat per jjroca, Pensaments festius

La tarda vol trencar l'alegria del sol.

La veritat és senyora que no obre mai la porta.

La televisió és el palau dels salvadors i desvalguts.

La Terra amaga en el seu si l'escalfor de marona.

La vida és un habitable buit ple de mancances.

La tolerància és la declaració pública del nostre fracàs.

La Terra és la presó i la societat ens vol omplir de cadenes.

Els homes perden més temps en aparentar que en ser.

La tolerància és una illa d'aire enmig de l' huracà.

La vida és un mareig suportable.

La veritat no es casa però vol ser festejada.

Els homes que no viuen enmig del camp se l' emporten a casa.

La tronada és una discussió terrible entre núvols.

La vida és una línia senzilla de mitges parts complicades.

La virtut del sucre és oferir dolcesa sense fer nosa.

La vella s'acluca per cercar el temps que va perdre.

La venjança de l'home es veure com el mirall es fa vell.

La vida és un viatge entre dues clarors.

La vergonya no és un tros de carn.

La veritat és el camí que no sé prendre.

La vergonya s'amaga darrera la cuirassa dels diners.

Les esglésies van ser fetes per anar amb el cap ben alt.

La veritat no es posa mai a la casa de ningú.

La vida passa al carrer de l'esperar.

La virtut del ric és un fet, la del pobre un dubte.

La xocolata és l'escut dels insatisfets i porucs.

Les parets podran mirar-se però no apropar-se.

Les abelles són ebenistes sense mans.

Les bombetes són la part amb més caràcter de la casa.

Les paraules són els pinzells bruts de la saviesa.

Les butxaques em fan caure els pantalons.

Les cases tampoc saben digerir el temps.

Les mans són els missatgers muts del cos.

Les catifes són els mitjons de les sabates.

Les hores són malfeineres empipadores.

Les celles marquen la frontera entre el pensament i la realitat.

Les cortines són les teranyines de la paret.

Les dents són guerreres empresonades.

Les paraules dormen dintre el llapis.

Les dones no tenen més plecs al cervell però els tenen més endreçats.

Els homes tenen més por al mirall que al confessor.

Les esglésies solen tenir una mamella al sostre.

Les formigues no necessiten ciris per anar a la processó.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (VII)

26 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Ella és i jo ho voldria.

Em deu estimar perquè m'ignora.

Em dóna força poder perdre la batalla de cada dia.

Em fan seure perquè no tenen tarima.

Em fastiguegen les adulacions mal presentades.

Em passo l'estona agradant-me i rebutjant-me.

Em preocupa el seriosos que són els que surten de l'església.

Em sentiria més lleuger si m'oblidessin.

Em sento estranger però desconec l' idioma.

Empresonar el temps no té preu.

Visc presoner d'un cos inservible i necessari.

En agafar-li la mà, va desfer la solitud dels déus.

Volen ser les lleis, les autopistes de peatge de la llibertat.

En algun lloc, hi ha el temps amuntegat.

En aprendre poc, decidí tancar la porta de la reflexió.

En baixar del cavall, va perdre dues potes.

En cada carta, em despullava sense treure'm tota la roba.

En cada casa, he trobat les restes d'una desfeta.

En cada full blanc, hi ha un futur incert.

En cada llàgrima, hi ha un silenci estrident.

En cada ratlla de paper, deixo una taca del meu pensament.

Viure és l'allunyament de la innocència.

En caure el mirall dels déus, va deixar el món ple de llacunes.

En comprar la desena anell, va assumir que no podia fer tanta feina.

En el cor de tot home, hi ha un racó de quietud.

En el meu cos, he escrit tot el passat.

En el món del golf, el final es trobar un forat negre.

En estimar-la, em vaig perdre en el fons dels seus ulls.

En fer-me gran, m'he adonat que aquest món no és el meu.

Viure és un temps inestable.

Volia ser savi, però no tenia lloc on guardar la saviesa.

Xerrar és donar tombs pel país de les mentides.

Vestit d'home, que puc fer sinó ensopegar.

Vindran dies i tornaran les fosques.

Visc en una vida on no he sabut trobar el meu lloc.

Viu molt poca gent de la meva fermesa.

Viure és anar notant que et vas morint.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (VI)

19 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El vi em treu les paraules que tenia amagades.

Els diners sempre tenen els mateixos amics.

El vidre és perillós, en sentir-se ferit.

El voler és la part important de la vida, el ser l'altra.

Els àngels treballen a la fàbrica de la neu.

Els homes intel·ligents deuen tenir ulls grossos i llengua curta.

Els diners són les guerres en la pau.

Els animals són el defecte de la natura.

Els diners se'ls emporta el vent de l'infortuni.

Els balcons són les bosses de les cases.

Els cabells són els parents de les idees.

Els homes de cap del demés no en deuen tenir gaire.

Els combats varien la guerra que sempre és la mateixa.

Els costums són els murs del manicomi.

Els déus mai estan ajupits.

Els rics es coneixen per la permeabilitat de la pell.

Els núvols solen ser els que l'amollen des de més alt.

Els rics potser no aniran al cel però el seu infern serà més còmode.

Els diners han deixar l'aire en segon pla.

Els fils de penjar roba són fils sense neguits.

Els ulls em tanquen la porta de la realitat.

Els rics s'allunyen i els pobres em volen fer la traveta.

Els homes de ciutat i els fulls d'un llibre són molts però no es coneixen.

Ella és l'últim principi i el primer fi.

Els núvols són els missatgers de la vida.

Els llamps recarreguen les cuques de llum.

Els metges només desitgen que els malalts no arribin a morts.

Ella és tot el què em dóna aixopluc.

Els meus encerts caben en una fiblada.

Els mitjons són guants avergonyits.

Els morts solen créixer abans d’esclatar.

Els núvols de pluja són els més tendres.

Els ossos del plat són les pedres del camí.

Els pagesos quan caven no saben que els diners volen.

Em diu que sóc ignorant com si jo no ho sabés.

Els passadissos solen ser els patíbuls de penjats il·lustres.

Els pastors pobres sempre tenen les ovelles amb més preu.

Em molesta el fred perquè fa el cos més petit.

Els pecats seran tan nombrosos com les pomes de la terra.

Els pèls són els arbres secs de la pell.

Els pobres envelleixen, els rics passen edats.

Els qui estiren el sol van fer vaga a la terra de Gabaó.

Els records són retalls de la pel·lícula humana agradable.

Els rics deuen ser més bruts, per això tenen més cambres de bany.

Els somnis moren empesos pels dies.

Els terratrèmols són els signes de por de la mare terra.

Em sento perdre l'esperit i guanyar cos.

Els ulls de l'home xuclen i endrapen sense assaborir.

Els vestits de marca són fruit de l'enyorament dels col·legis de prestigi.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (V)

14 Febrer, 2019 09:34
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El temps és l'amic que ens deixa.

El pensament del pobre ni, a ell, li importa.

El salari va fer veure a l'home: Els dies no passen debades.

El temps viu: Tots el voldríem matar.

El sol és l’amic que obliga i avergonyeix.

El savi sap llegir sense lletres.

El temps és un pertinença massa deslleial.

El sol mai dóna l'esquena.

El què m'empipa del temps és que no té preu.

El temps se'ns emporta a bocins.

El sol, a l'hivern, corre perquè fa tard.

El seient és l'únic company que ens suporta i mai s'ofèn.

El son és l'illa dels pobres.

El vent recorda: Res resta en pau.

El sentiment diví de l'home li ha fet fer un camí estret per als núvols.

El temps te'l prenen amb l’excusa de tornar-te’l.

El què molesta als vells és l'exposició de les seves mancances.

El sentit comú fa adonar a l'home que no necessita tants botons per viure.

El vent s'emporta el present a la casa del passat.

El silenci és el mut de la casa.

El què no he entès mai és com poden posar els músics dintre el disc.

El silenci viu al palau de la solitud.

Els anys són els prestatges de la vida.

El so del vent tremola de por.

El treball sembla ser l'única part imprescindible de l'home.

Els anys són l'orla dels malfeiners.

El sol corre darrera la fosca sense agafar-la.

El vent s'enduu de viatge l'aire que ens pertanyia.

El son és dolç però és la vigília qui omple l'olla.

El submarinista poruc es compra el gran aquari.

Els déus tenen ulls que miren endins.

El televisor em trenca la pau del castell.

El vi recull la fluïdesa del paisatge.

El temps del meu cos és temps que m'estimo.

Els diners no poden ser paper mullat.

El tocador ve a ser el sagrari de les deesses.

El treball més fructuós és la recerca de la inutilitat.

El tremolor és la finestra oberta de la vida.

El vidre és un ser clar, pla i gens avariciós.

El tren va ésser la primera cafetera mòbil amb grans blancs adelerats.

El valor és el cordill que uneix el cervell i l'entrecuix.

El vals és el pèndul musical vestit de festa.

El vidre vol ser la frontera freda del carrer.

El vent cerca a les faldilles el molí que no troba mai.

Els diners són les disfresses de paper més cares i estimades.

El ventall és un ocell captiu amb una sola ala.

El veritable miracle és la paciència de la mare Terra.

El vestit és la vergonya guarnida de colors.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (IV)

03 Febrer, 2019 21:27
Publicat per jjroca, Pensaments festius

El pany és el fruit de l'esclavitud.

El que deixen els anys són afebliments i rebel·lia.

El pobre no té cove on guardar els somnis.

El parlar dóna minsa collita.

Qui deu diners és més recordat que qui en té.

El passat viu en el carrer del record.

El peix i l'escriptor empresonen les paraules.

El que molesta dels altres és la seva necessària presència.

El pensament de la dona vola sense perdre de vista la terra.

Ens perd les ganes de mostrar les nostres qualitats.

El pensar vol viure al carrer del saber.

M'agrada la casa si em deixa entrar.

El perruquer de dones és un dissecador d'ones.

Qui ha escrit onze línies ja ha superat a Déu.

El pitjor de la llum és quan t'obliga a veure.

Mata a l'home: No deixar de viure al carrer del temps.

El plor d'un nen és un discurs seriós d'impotència.

Admiro la pedra perquè mai quequeja.

El poble ha de tenir la boca petita i els ulls closos.

Molesta de l'infern que mai passin llista.

El pobre du el seu tresor sota del cor.

Em preocupa de la nit: La grandària de les ombres.

Ens amoïna als homes: Quant maregen les dones.

El primer diluvi va ser l'inici d'un esclat turístic.

Què ha portat al Creador al seu silenci?

El problema de la dona és saber perquè l’home no és intel·ligent.

Li costa molt a un ull acceptar el seu company.

El problema del banquer és l'empatx insistent.

M'agrada del dia: Acabar com he començat.

El progrés és una necessitat inventada.

El prometatge és la recerca dels espais més amagats.

Qui coneix les lletres necessita llegir poc.

El ramat humà es governa amb la paraula.

El rei no pot mirar ni el cel ni la terra.

El rellotge és el secretari del temps.

El què voldria la cadira és poder seure.

El rellotge es pica el cap per recordar les hores.

El ric ignora l'estretor dels carrers.

El silenci separa els regnes del saber.

El ric no vendrà mai el què no té el pobre.

Qui sap actuar sap sortir, a punt, de l'escenari.

El ric plora la manca de desinterès.

Què voldria l'home ric? Tenir una pobra dona.

El rellotge m'amaga les seves veritables intencions.

El riu és el carrer on sol xisclar l'aigua.

El sol és l'etern emigrant d'un antic país.

El ruc diu: Hi..ha..! Però no diu el què hi ha.

Perd a la dona: Aquest cor que li agreja.

El saber estar d'un home a casa és passar desapercebut entre els mobles.

El sac és la més humana de les eines.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»