Pensaments festius (XVI)
05 Maig, 2019 06:12
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc el cap ple d'espais buits.
Tinc el desig com la darrera de les forces.
Tinc el dret de deure i l'obligació de no pagar.
Tinc els mateixos ulls, però miren diferent.
Tinc entre mans l'infinit de coses per fer.
Treballem per emplenar els rius orgànics amb aigües sucoses.
Tinc llibres per la por de no saber.
Tinc massa cèl·lules per viure despreocupat.
Treballar és anar tres cops per la vall de l' esforç.
Tinc moltes ganes d'arribar enlloc.
Tinc oberta la porta del desig i tancada la de la força.
Trepitjar núvols és una perillosa aventura.
Tinc por de la gent que sap penedir-se.
Tinc sempre un amic llunyà i un enemic proper.
Tinc tants amics que me'n cauen per les vores.
Tinc temps lliure per a poder ser lligat.
Tinc un cos presoner i un pensament encadenat.
Tinc un déu per amic i un dimoni per company.
Tinc un fanalet massa neguitós.
Un ciri és una visió pura que acaba desfent-se.
Tinc un parell d'ulls torts.
Tinc un sac buit on posar totes les victòries.
Tinc una vida per perdre.
Tindreu anys si no dubteu en guardar-los.
Tindria la casa gran si llencés totes les cadenes.
Tot l' univers es redueix al no ser.
Tots parlen alhora per a no escoltar a ningú.
Treballo pel goig de reposar.
Trepitjar el món és un somni imperfecte.
Un ambiciós és un afamat mental.
Un cor inapetent rarament sagnarà.
Un disc és una sínia musical.
Un àngel és una pau que vola.
Un aquari és un pis de peixos.
Un arbre és un aparador de fruites a l'aire lliure.
Un avió és un ocell que sap patinar i només beu.
Un bon mirall ha de saber amagar la tebiesa.
Un canvi de civilització és una manca de rucs disposats a dur carga.
Un capellà és un dol que camina.
Un cargol és un bou prudent.
Un carrer és un conjunt de remers petrificats que formen una illa.
Un casat vell amb dona jove ha de saber compartir.
Un cavall deu ser un senyor ruc.
Un ciri és una casa amb llum al sostre.
Un clot és un glop de terra fugitiva.
Pensaments festius (XV)
27 Abril, 2019 06:53
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Sóc un déu encadenat ple de temences.
Sóc un déu oblidat i encadenat a la vida.
Sóc un esclau obedient amb el dret de la llibertat.
Sóc un gegant caigut del paradís dels follets.
Sóc un llibre obert ple de fulls blancs.
Sóc un menestral ple d'eines inútils.
Sóc un pou de ciència ple de forats.
Sóc un ser de necessitats obligades.
Sóc un ser vergonyós per manament.
Sóc un vell presoner que ha oblidat per quina raó.
Sóc una bestiola tafanera i mal ensinistrada.
Som fills de la desfeta i fruits de les hores baixes.
Som vianants d'un regne desconegut.
Somiar és ajuntar la porta de la vida.
Somiar és prendre alçada i veure'ns lluny.
Són els bruixots venedors de paradisos inexistents.
Són massa anys per no penedir-me de res.
Són tants els defectes que formo que prompte ja no em cabran enlloc.
Sona el vent a l'orquestra del bosc.
Sortia la solitud de la casa de la multitud.
Sortir és una il·lusió eterna.
Sortiran les estrelles que s'escapen del sol.
Sortosament, les teules són a terra.
Sota els encenalls, reposen les forces de la natura.
Tinc por de mi perquè no sé qui sóc.
Sota un barret, hi ha una història discreta.
Sovint vaig, però torno amb ben poca cosa.
Suen les mans per a què s' assossegui el cap.
Surt el meu cor a buscar la bondat.
Tinc por de mirar endins i no trobar ni la buidor.
Surt el vent del regne de la fredor.
Surto de casa per oblidar que tinc casa.
Surto sempre abans però no sé on sóc ara.
Tanquen l'huracà a la casa del vent.
Tenim ulls però ignorem el perquè.
Tinc por perquè em canvien les coses de lloc.
Tenir casa pròpia és arribar a la categoria de caragol.
Tinc massa deutes per arribar a ser ric.
Tenir la parella jove és aconseguir mitja joventut.
Tinc massa gana per passar-me el dia escrivint.
Tenir només diners és una col·lecció ensopida.
Tenir poc és començar a ser ric.
Tinc diners però no goso contar-los.
Tinc dues orelles, però he oblidat quina funciona millor.
Treballo per a uns que ni se n'adonen que ho faig.
Pensaments festius (XIV)
19 Abril, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Ser dropo s'esborra amb l'edat.
Ser feliç és saber entrar dintre teu sense sentir-te estrany.
Ser fidel és una virtut innoble.
Ser pobre és fàcil, només cal oblidar-se dels diners.
Ser savi és oblidar la feblesa i aprendre a viure sense ella.
Ser vell és sortir de la casa de l'aparença.
Seure és reconèixer la condició humana.
Si cau una dona és perquè té el centre de gravetat més amunt.
Si Déu ens estimés, posaria més distància del cervell a la llengua.
Si Déu m'hagués volgut intel·ligent, ja ho seria.
Si el cel fos tan clar, tots els àngels tindrien mal de cap.
Si el menjar fa aquest camí, com deu ser el de la saviesa.
Si el mort pogués emportar-se pertinences, tots seríem damunt del mar.
Si els diners s'amunteguen, no causen cap destorb.
Si els miralls parlessin, tindrien la vida curta.
Si els rucs volessin, que hi faríem amb els avions.
Si teniu recança, embotelleu-la.
Si els ulls parlen, perquè vols que em mossegui la llengua.
Si ella m'estima, té el problema de saber quant.
Si em manteniu viu, en traureu més profit.
Si escolteu el vent, podreu viatjar amb les núvols.
Si fos intel·ligent, només tindria set vides.
Si les estrelles marquen la vida, la vida és una gasosa.
Si m'estimes molt, m'hauràs d'odiar de tant en tant.
Si no puc esquiar, em faig raspallar la planta dels peus.
Si sou pobre com jo, què hem de compartir?
Si tenir anys enriqueix, beneïts els pobres.
Si tots fossin fills meus, no seria el seu pare.
Si tres diuen que sóc borratxo, hauré de començar a beure.
Si volem embrutar una idea, posem-la damunt paper.
Si vols que l'amor duri, no t'acostes massa.
Sóc davant teu en esperit per a no fer-te nosa.
Sóc el darrer amic que m'abandona.
Sóc el meu botxí més estimat.
Sóc el primer de l'altra cua perquè sóc al davant meu.
Sóc jo qui avança o és el temps qui se m'emporta.
Sóc la part més inestable del meu món.
Sóc mig déu si sé vendre necessitats i trobar inseguretats.
Sóc pobre perquè en tinc prou.
Sóc propietat que pot ser rebutjada.
Sóc rei dels defectes i esclau de la llibertat.
Sóc sempre davant d'una porta i no tinc la clau.
Sóc un animal honestament empresonat.
Sóc un desconegut que viu amb mi.
Sóc un desenfeinat que treballa.
Pensaments festius (XIII)
12 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Saber tanca les portes d'aprendre.
Quan surt una idea, costa fer-la entrar de nou.
Sempre he après quan tot era oblidat.
Quan vaig cap al nord, el sol es pensa que no l'estimo.
Sabré com tornar si arribo enlloc.
Quan xipolleges l'aigua, trenques el tel del silenci.
Sempre he cregut que Déu s'ha tornat sord.
Que m'ofereixin el cel, demostra que sóc a l'infern.
Sempre he estimat, mai he aconseguit res més.
Sembla inútil tornar a ser.
Sempre que ella vol ser bona mare jo desitjo ser mal fill.
Qui informa, deforma els altres.
Sembla que Déu en set dies ja en va tenir prou.
Sempre que torna la mort, la troba a la perruqueria.
Qui li diu als meus peus que encara no som a casa.
Sembla que Déu, en un món, ja en va tenir suficient.
Sempre, m'enganyes mostrant-me guspires de claror.
Qui no coneix a la dona no sap perquè porta tacons.
Sempre, tinc l'esperança de ser un ric desgraciat.
Sembla que el caragol va inventar les antenes.
Reconec de tot cor que el dimoni és un venedor de mancances.
Sempre, hi ha qui cerca el meu buit.
Regalar roba interior és marcar el domini.
Saber escriure és saber col·locar les lletres sense que es barallin.
Sempre, hi ha una mà que ignora on es troben els diners.
Sabré potser demà com es va fer l'ahir.
Sempre, hi ha una veu que ningú escolta.
Sabria parlar, però val la pena?
Sempre, trobo tancada la porta del demà.
Sap l'enveja que només tenim dues mans.
Sé que el meu dubte em pertany.
Sense mi el món seria un altre.
Se'n van els anys i queden les joies.
Segurament l'amo pensa bé encara que jo ho ignori.
Si Déu ens volgués plantats faria els peus més grossos.
Sembla estrany que les rodes no es maregin.
Seure és connectar amb la realitat.
Sempre, el pensament lliure viu en un cos esclau.
Sense col·leccionistes ens creuríem que sempre tenim el mateix bitllet.
Sempre us queda el consol de poder tenir gos.
Si Déu no volgués l'home caigut llevaria les pedres.
Sense disfresses no hi hauria pau.
Ser amable és saber amagar la fera tafanera.
Si Déu volgués ajudar gairebé no sabria com fer-ho.
Seure és el replà de l'escala.
Pensaments festius (XII)
05 Abril, 2019 06:02
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Podria ser déu però necessito el meu cos.
Per què hi ha dones que s'obstinen en posar-se pells i més pells?
Podeu venir amb mi però no us apropeu.
Per un camí estret, només passen peus petits.
Poc estima qui no perd.
Potser el mar va ser el plor de Déu per crear l'home?
Per veure-ho clar, he de posar pau entre els ulls.
Perdoneu les meves mancances que la plenitud ja la perdono jo.
Per què és mal rebut un pet després de tan llarga travessia?
Plorar és eixir del mar de la feblesa.
Potser al mariner li fa por arribar a terra?
Pobres n'ha d'haver, però lluny del meu camí.
Poc ensenya qui no tanca les portes dolentes.
Poder fer el mal és signe d'aprenentatge.
Puc triar una vida si accepto el fet de morir.
Podeu criticar-me en silenci.
Quan Déu creà l'home, se'n descuidà de la boina.
Podria anar més lluny si el camí hagués estat meu.
Posar lletres al cervell, és feina feixuga i dolça.
Posar-se maco, és fer-se guerxo per una estona.
Posem llum a la claror i tenebres a la foscor.
Potser és la porta del dubte.
Pregar és una necessitat humiliant.
Preguntes inútils, mitja vida; respostes estúpides, l' altra meitat.
Prendré cada dia camins guarnits de fosca.
Puc oblidar-me si el temps em deixa.
Puja la nit a la casa del silenci.
Quan canto, el meu alè viatja al damunt d'ones dolces.
Quan Déu creà l'home, oblidà fer-li una bossa per als diners.
Quan dormo es fan realitat els meus somnis.
Quan el bon Déu va fer el cap de l' home, creà el primer embolic d' idees.
Quan el sol se'n va, vol emportar-se les malifetes.
Quan els sants donaven la seva túnica, no sabien que existia la revenda.
Quan em parla l'amo, aprofito per mirar-li les sabates.
Quan estimo de veritat, deixo un buit a l'univers.
Quan intel·ligent deu ser el gat que només té set vides.
Quan l'aigua s'enfada, me'n recordo de la cara que fan els peixos.
Quan la mestressa no hi és, el terra vol acostar-se al sostre.
Quan les dones s'estiren els cabells, sembla que ho fan per convèncer.
Saber embrutar és més negoci que saber netejar.
Quan les dones tornen de la compra, sembla que van de promesa.
Quan més amics són els meus peus, més malament camino jo.
Saber morir és la darrera saviesa.
Quan parlem d'amor, és quan les dones ens deixen volar.
Quan podran els rics, regalar anys als pobres.
Pensaments festius (XI)
27 Març, 2019 21:27
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Només aprenc a les hores baixes i cares.
Pensar és posar les lletres on cal.
Núvia de divuit anys i rica, quelcom no rima.
Empleno amb diners els buits de mancances.
Pensar es trobar la mesura exacta d'allunyament.
On es pot recollir el temps perdut?
Pago el psiquiatre perquè em sembla més barat que el mossèn.
Parlar del temps és tenir pensament de rellotge.
Pensar es tirar l'ham al mar de la saviesa.
Parlar va fer l'home trair el pensament.
Passar comptes és feina de desvalguts.
Pensar, més que vestir, és despullar.
Pecar és l'únic estimulant que ens queda.
Pel calb, el crani és una ungla de més.
Per què el temps no té el doctorat ?
Pel camí, sempre trobareu el temps que passa.
Pel Nadal, amago les dents i escurço la llengua.
Pensament desat, idea perduda.
Pequeu mentre no us faltin forces pel penediment.
Per a l'home, la dona és el desig que no s'acaba d'aconseguir mai.
Pensar és només posar idees en renglera.
Per a la mosca, tot són ombres de por.
Per què dius que m'estimes si emplenes el meu lloc.
Per a què tinc tantes cambres si només puc estar en una?
Penso perquè no sé on vaig.
Per què les paraules m'empresonen?
Poc que saben les xifres per a què les fem servir.
Per a ser un senyor cal agafar-se a la corbata.
Per a tornar necessitaràs moltes ganes.
Per què quan em fereixes no sono com un violí?
Poc sap el viatger que viu sobre una bola viatgera.
Per a veure-ho clar, em sobren els plecs del cervell.
Per als núvols, els pobles són vestits de quadres que han de mullar.
Podria ensenyar-vos més però seria perillós.
Per què els banquers guarden diners si només són papers?
Per ara, vaig emmagatzemant sospirs i desitjos.
Podria passar el dia cercant el meu destí.
Poc sap la pluja l'enrenou que fa en caure.
Perdoneu la poca fe que us confereixo.
Per l' ull, se'n va el desig espatllat.
Per manca de cadenats, van crear els diners.
Per molt que la minvin, la meva presó és més petita.
Podeu escriure encara que ignoréssim el veritable motiu.
Poc puc ensenyar el que m'amagueu.
Per què Déu castigà els arbres a restar drets i amb braços en creu?
Pensaments festius (X)
20 Març, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mentre poso els dos ulls d'acord ja he fet tard per aprendre.
Menys mal que el llapis no veu el que escric.
Ningú sap ocupar el meu lloc a l’hora de perdre.
Més val que només sabéssiu el que us vull mostrar.
Mirar cap a l'orient es veure passar el canvi.
Mireu si és petit l'univers que es pot posar entre dos números.
Morir és el darrer dels enganys.
Necessito escriure per alleugerir el pensament.
Ni al millor de vosaltres li confio la meva salvació.
Ni la nit se'n refia d'ella.
Ningú demana al ruc que sigui un home.
No apagava el llum per por de ferit algun electró.
No busqueu en mi la part que us falta.
No cal que poséssiu dimonis, apagueu els llums.
No conec altra cosa sinó la mancança.
No em fa por l'abundància sinó la tibantor.
No és casualitat buscar als papers els camins desconeguts del paisatge.
No és casualitat que els ulls s'obren a l'inrevés de la boca.
No és el cervell poc intel·ligent, els seus servents són ineptes.
No és estrany que els dits dels dormilegues semblen avorrits.
No és que la nit sigui fosca sinó els ulls incompetents.
No fer res és símbol d'equilibri.
No he de deixar néixer la por.
No he pogut escoltar-me mai sense pressa.
No hem d'oblidar mai que un solter és un home desaprofitat.
No hi ha dubte que intento parlar amb mi.
No li cal a la dona fer tantes coses per fruitar.
No m'atreveixo a emmirallar-me cada dia.
No passes llistat als amics si no vols perdre'ls amb el recompte.
No patiu per la mort, ella sempre us trobarà.
No penso prou però empento cent portes.
No ploro per mi, ploro pel què em passa.
No portava a sobre ni la càrrega del passat.
Només es fan vells el noranta-nou per cent dels homes.
No es buida el plat de l'amor sense emplenar-lo d'odi.
Passar fulls d'un diari és ventar les notícies.
No sé on deixar els meus problemes.
Passaré avui el desert de cada dia.
No sé on deixar els pensaments que em destorben.
No sé on vaig, d'on vinc ni qui sóc però els veïns em coneixen.
Passen els anys pels més estrets viaranys.
No tinc pressa en morir perquè és un tren que no perd ningú.
Passo per la vida i només veig gent que va a morir-se.
No va ser bona idea dibuixar l'infern amb colors tan càlids.
Pecar serveix per aprendre a penedir-se.
Pensaments festius (IX)
12 Març, 2019 19:23
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Les fulles són llibres de sis mesos.
Les grans ciutats demostren la poca saviesa dels homes.
Les hores són els deixebles dels dies.
Les idees hi són, el que costa és treure-les.
Les lletres fereixen però també curen.
Les mans són el llibre obert de mil lluites i desitjos.
Les muntanyes són els bonys de la terra.
Llegir un llibre és solcar camps amb els ulls.
Les ombres no suporten la foscor.
Les ombres són records poc perillosos.
M'agrada esperar al carrer on no viu ningú.
Les paraules dormen al palau de la boca.
Les parets han d'acompanyar per sempre el cos de l'home.
Les portes de la casa marquen l'inseguretat humana.
Les tisores fan camí per a trobar-se.
M'estimes perquè no te’ns cap motiu per no fer-ho.
Les ulleres ensenyen als ulls com dibuixar.
Les ungles són les cuirasses i reben els cops del treball i de la por.
Les velles cerquen la gràcia de Déu, de les altres en queden poques.
Li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
Li vaig donar tot i no va saber on posar-s'ho.
Llegir és la manera més culta de realitzar una negació.
Llença el ric el que no li pertanyia.
M'agrada el silenci etern del palau de la saviesa.
M'agrada perdre el temps, em sento una mica déu.
M'atipo de no saber i em sento buit.
M'avergonyeix el pensar que sempre seré el mateix.
M'estima tant que ni me n'adono.
M'han dit que al cel la cua dels practicants és la més curta.
M'han robat les alegries a poc a poc.
M'heu vestit el cos i heu oblidat l'ànima.
Mai ha viscut Déu en el cos de l'altre.
Mai heu de trobar en mi la part que us falta.
Mai li diguéssiu a una dona que el temps és un poca-vergonya.
Ningú em desconeix tant com jo.
Mai posar-se roba ha estat un art.
Morir és volar sense por de caure.
Mai poso a la veu el risc de saber.
Mai sabreu amb qui parleu ni per què ho feu.
Mai tants déus com ara viuen entre nosaltres.
Ningú dóna el que no fa nosa.
Mal ven qui viu al país del somnis.
Mesureu l'enemic amb diners i allunyeu-vos.
Ningú ha de parlar tant mal de mi com jo.
Menjo massa per mantenir el cos enfeinat.
Pensaments festius (VIII)
05 Març, 2019 18:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La tarda vol trencar l'alegria del sol.
La veritat és senyora que no obre mai la porta.
La televisió és el palau dels salvadors i desvalguts.
La Terra amaga en el seu si l'escalfor de marona.
La vida és un habitable buit ple de mancances.
La tolerància és la declaració pública del nostre fracàs.
La Terra és la presó i la societat ens vol omplir de cadenes.
Els homes perden més temps en aparentar que en ser.
La tolerància és una illa d'aire enmig de l' huracà.
La vida és un mareig suportable.
La veritat no es casa però vol ser festejada.
Els homes que no viuen enmig del camp se l' emporten a casa.
La tronada és una discussió terrible entre núvols.
La vida és una línia senzilla de mitges parts complicades.
La virtut del sucre és oferir dolcesa sense fer nosa.
La vella s'acluca per cercar el temps que va perdre.
La venjança de l'home es veure com el mirall es fa vell.
La vida és un viatge entre dues clarors.
La vergonya no és un tros de carn.
La veritat és el camí que no sé prendre.
La vergonya s'amaga darrera la cuirassa dels diners.
Les esglésies van ser fetes per anar amb el cap ben alt.
La veritat no es posa mai a la casa de ningú.
La vida passa al carrer de l'esperar.
La virtut del ric és un fet, la del pobre un dubte.
La xocolata és l'escut dels insatisfets i porucs.
Les parets podran mirar-se però no apropar-se.
Les abelles són ebenistes sense mans.
Les bombetes són la part amb més caràcter de la casa.
Les paraules són els pinzells bruts de la saviesa.
Les butxaques em fan caure els pantalons.
Les cases tampoc saben digerir el temps.
Les mans són els missatgers muts del cos.
Les catifes són els mitjons de les sabates.
Les hores són malfeineres empipadores.
Les celles marquen la frontera entre el pensament i la realitat.
Les cortines són les teranyines de la paret.
Les dents són guerreres empresonades.
Les paraules dormen dintre el llapis.
Les dones no tenen més plecs al cervell però els tenen més endreçats.
Els homes tenen més por al mirall que al confessor.
Les esglésies solen tenir una mamella al sostre.
Les formigues no necessiten ciris per anar a la processó.
Pensaments festius (VII)
26 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Ella és i jo ho voldria.
Em deu estimar perquè m'ignora.
Em dóna força poder perdre la batalla de cada dia.
Em fan seure perquè no tenen tarima.
Em fastiguegen les adulacions mal presentades.
Em passo l'estona agradant-me i rebutjant-me.
Em preocupa el seriosos que són els que surten de l'església.
Em sentiria més lleuger si m'oblidessin.
Em sento estranger però desconec l' idioma.
Empresonar el temps no té preu.
Visc presoner d'un cos inservible i necessari.
En agafar-li la mà, va desfer la solitud dels déus.
Volen ser les lleis, les autopistes de peatge de la llibertat.
En algun lloc, hi ha el temps amuntegat.
En aprendre poc, decidí tancar la porta de la reflexió.
En baixar del cavall, va perdre dues potes.
En cada carta, em despullava sense treure'm tota la roba.
En cada casa, he trobat les restes d'una desfeta.
En cada full blanc, hi ha un futur incert.
En cada llàgrima, hi ha un silenci estrident.
En cada ratlla de paper, deixo una taca del meu pensament.
Viure és l'allunyament de la innocència.
En caure el mirall dels déus, va deixar el món ple de llacunes.
En comprar la desena anell, va assumir que no podia fer tanta feina.
En el cor de tot home, hi ha un racó de quietud.
En el meu cos, he escrit tot el passat.
En el món del golf, el final es trobar un forat negre.
En estimar-la, em vaig perdre en el fons dels seus ulls.
En fer-me gran, m'he adonat que aquest món no és el meu.
Viure és un temps inestable.
Volia ser savi, però no tenia lloc on guardar la saviesa.
Xerrar és donar tombs pel país de les mentides.
Vestit d'home, que puc fer sinó ensopegar.
Vindran dies i tornaran les fosques.
Visc en una vida on no he sabut trobar el meu lloc.
Viu molt poca gent de la meva fermesa.
Viure és anar notant que et vas morint.