Pensaments festius (X)
20 Març, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mentre poso els dos ulls d'acord ja he fet tard per aprendre.
Menys mal que el llapis no veu el que escric.
Ningú sap ocupar el meu lloc a l’hora de perdre.
Més val que només sabéssiu el que us vull mostrar.
Mirar cap a l'orient es veure passar el canvi.
Mireu si és petit l'univers que es pot posar entre dos números.
Morir és el darrer dels enganys.
Necessito escriure per alleugerir el pensament.
Ni al millor de vosaltres li confio la meva salvació.
Ni la nit se'n refia d'ella.
Ningú demana al ruc que sigui un home.
No apagava el llum per por de ferit algun electró.
No busqueu en mi la part que us falta.
No cal que poséssiu dimonis, apagueu els llums.
No conec altra cosa sinó la mancança.
No em fa por l'abundància sinó la tibantor.
No és casualitat buscar als papers els camins desconeguts del paisatge.
No és casualitat que els ulls s'obren a l'inrevés de la boca.
No és el cervell poc intel·ligent, els seus servents són ineptes.
No és estrany que els dits dels dormilegues semblen avorrits.
No és que la nit sigui fosca sinó els ulls incompetents.
No fer res és símbol d'equilibri.
No he de deixar néixer la por.
No he pogut escoltar-me mai sense pressa.
No hem d'oblidar mai que un solter és un home desaprofitat.
No hi ha dubte que intento parlar amb mi.
No li cal a la dona fer tantes coses per fruitar.
No m'atreveixo a emmirallar-me cada dia.
No passes llistat als amics si no vols perdre'ls amb el recompte.
No patiu per la mort, ella sempre us trobarà.
No penso prou però empento cent portes.
No ploro per mi, ploro pel què em passa.
No portava a sobre ni la càrrega del passat.
Només es fan vells el noranta-nou per cent dels homes.
No es buida el plat de l'amor sense emplenar-lo d'odi.
Passar fulls d'un diari és ventar les notícies.
No sé on deixar els meus problemes.
Passaré avui el desert de cada dia.
No sé on deixar els pensaments que em destorben.
No sé on vaig, d'on vinc ni qui sóc però els veïns em coneixen.
Passen els anys pels més estrets viaranys.
No tinc pressa en morir perquè és un tren que no perd ningú.
Passo per la vida i només veig gent que va a morir-se.
No va ser bona idea dibuixar l'infern amb colors tan càlids.
Pecar serveix per aprendre a penedir-se.
Pensaments festius (IX)
12 Març, 2019 19:23
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Les fulles són llibres de sis mesos.
Les grans ciutats demostren la poca saviesa dels homes.
Les hores són els deixebles dels dies.
Les idees hi són, el que costa és treure-les.
Les lletres fereixen però també curen.
Les mans són el llibre obert de mil lluites i desitjos.
Les muntanyes són els bonys de la terra.
Llegir un llibre és solcar camps amb els ulls.
Les ombres no suporten la foscor.
Les ombres són records poc perillosos.
M'agrada esperar al carrer on no viu ningú.
Les paraules dormen al palau de la boca.
Les parets han d'acompanyar per sempre el cos de l'home.
Les portes de la casa marquen l'inseguretat humana.
Les tisores fan camí per a trobar-se.
M'estimes perquè no te’ns cap motiu per no fer-ho.
Les ulleres ensenyen als ulls com dibuixar.
Les ungles són les cuirasses i reben els cops del treball i de la por.
Les velles cerquen la gràcia de Déu, de les altres en queden poques.
Li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
Li vaig donar tot i no va saber on posar-s'ho.
Llegir és la manera més culta de realitzar una negació.
Llença el ric el que no li pertanyia.
M'agrada el silenci etern del palau de la saviesa.
M'agrada perdre el temps, em sento una mica déu.
M'atipo de no saber i em sento buit.
M'avergonyeix el pensar que sempre seré el mateix.
M'estima tant que ni me n'adono.
M'han dit que al cel la cua dels practicants és la més curta.
M'han robat les alegries a poc a poc.
M'heu vestit el cos i heu oblidat l'ànima.
Mai ha viscut Déu en el cos de l'altre.
Mai heu de trobar en mi la part que us falta.
Mai li diguéssiu a una dona que el temps és un poca-vergonya.
Ningú em desconeix tant com jo.
Mai posar-se roba ha estat un art.
Morir és volar sense por de caure.
Mai poso a la veu el risc de saber.
Mai sabreu amb qui parleu ni per què ho feu.
Mai tants déus com ara viuen entre nosaltres.
Ningú dóna el que no fa nosa.
Mal ven qui viu al país del somnis.
Mesureu l'enemic amb diners i allunyeu-vos.
Ningú ha de parlar tant mal de mi com jo.
Menjo massa per mantenir el cos enfeinat.
Pensaments festius (VIII)
05 Març, 2019 18:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La tarda vol trencar l'alegria del sol.
La veritat és senyora que no obre mai la porta.
La televisió és el palau dels salvadors i desvalguts.
La Terra amaga en el seu si l'escalfor de marona.
La vida és un habitable buit ple de mancances.
La tolerància és la declaració pública del nostre fracàs.
La Terra és la presó i la societat ens vol omplir de cadenes.
Els homes perden més temps en aparentar que en ser.
La tolerància és una illa d'aire enmig de l' huracà.
La vida és un mareig suportable.
La veritat no es casa però vol ser festejada.
Els homes que no viuen enmig del camp se l' emporten a casa.
La tronada és una discussió terrible entre núvols.
La vida és una línia senzilla de mitges parts complicades.
La virtut del sucre és oferir dolcesa sense fer nosa.
La vella s'acluca per cercar el temps que va perdre.
La venjança de l'home es veure com el mirall es fa vell.
La vida és un viatge entre dues clarors.
La vergonya no és un tros de carn.
La veritat és el camí que no sé prendre.
La vergonya s'amaga darrera la cuirassa dels diners.
Les esglésies van ser fetes per anar amb el cap ben alt.
La veritat no es posa mai a la casa de ningú.
La vida passa al carrer de l'esperar.
La virtut del ric és un fet, la del pobre un dubte.
La xocolata és l'escut dels insatisfets i porucs.
Les parets podran mirar-se però no apropar-se.
Les abelles són ebenistes sense mans.
Les bombetes són la part amb més caràcter de la casa.
Les paraules són els pinzells bruts de la saviesa.
Les butxaques em fan caure els pantalons.
Les cases tampoc saben digerir el temps.
Les mans són els missatgers muts del cos.
Les catifes són els mitjons de les sabates.
Les hores són malfeineres empipadores.
Les celles marquen la frontera entre el pensament i la realitat.
Les cortines són les teranyines de la paret.
Les dents són guerreres empresonades.
Les paraules dormen dintre el llapis.
Les dones no tenen més plecs al cervell però els tenen més endreçats.
Els homes tenen més por al mirall que al confessor.
Les esglésies solen tenir una mamella al sostre.
Les formigues no necessiten ciris per anar a la processó.
Pensaments festius (VII)
26 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Ella és i jo ho voldria.
Em deu estimar perquè m'ignora.
Em dóna força poder perdre la batalla de cada dia.
Em fan seure perquè no tenen tarima.
Em fastiguegen les adulacions mal presentades.
Em passo l'estona agradant-me i rebutjant-me.
Em preocupa el seriosos que són els que surten de l'església.
Em sentiria més lleuger si m'oblidessin.
Em sento estranger però desconec l' idioma.
Empresonar el temps no té preu.
Visc presoner d'un cos inservible i necessari.
En agafar-li la mà, va desfer la solitud dels déus.
Volen ser les lleis, les autopistes de peatge de la llibertat.
En algun lloc, hi ha el temps amuntegat.
En aprendre poc, decidí tancar la porta de la reflexió.
En baixar del cavall, va perdre dues potes.
En cada carta, em despullava sense treure'm tota la roba.
En cada casa, he trobat les restes d'una desfeta.
En cada full blanc, hi ha un futur incert.
En cada llàgrima, hi ha un silenci estrident.
En cada ratlla de paper, deixo una taca del meu pensament.
Viure és l'allunyament de la innocència.
En caure el mirall dels déus, va deixar el món ple de llacunes.
En comprar la desena anell, va assumir que no podia fer tanta feina.
En el cor de tot home, hi ha un racó de quietud.
En el meu cos, he escrit tot el passat.
En el món del golf, el final es trobar un forat negre.
En estimar-la, em vaig perdre en el fons dels seus ulls.
En fer-me gran, m'he adonat que aquest món no és el meu.
Viure és un temps inestable.
Volia ser savi, però no tenia lloc on guardar la saviesa.
Xerrar és donar tombs pel país de les mentides.
Vestit d'home, que puc fer sinó ensopegar.
Vindran dies i tornaran les fosques.
Visc en una vida on no he sabut trobar el meu lloc.
Viu molt poca gent de la meva fermesa.
Viure és anar notant que et vas morint.
Pensaments festius (VI)
19 Febrer, 2019 09:19
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El vi em treu les paraules que tenia amagades.
Els diners sempre tenen els mateixos amics.
El vidre és perillós, en sentir-se ferit.
El voler és la part important de la vida, el ser l'altra.
Els àngels treballen a la fàbrica de la neu.
Els homes intel·ligents deuen tenir ulls grossos i llengua curta.
Els diners són les guerres en la pau.
Els animals són el defecte de la natura.
Els diners se'ls emporta el vent de l'infortuni.
Els balcons són les bosses de les cases.
Els cabells són els parents de les idees.
Els homes de cap del demés no en deuen tenir gaire.
Els combats varien la guerra que sempre és la mateixa.
Els costums són els murs del manicomi.
Els déus mai estan ajupits.
Els rics es coneixen per la permeabilitat de la pell.
Els núvols solen ser els que l'amollen des de més alt.
Els rics potser no aniran al cel però el seu infern serà més còmode.
Els diners han deixar l'aire en segon pla.
Els fils de penjar roba són fils sense neguits.
Els ulls em tanquen la porta de la realitat.
Els rics s'allunyen i els pobres em volen fer la traveta.
Els homes de ciutat i els fulls d'un llibre són molts però no es coneixen.
Ella és l'últim principi i el primer fi.
Els núvols són els missatgers de la vida.
Els llamps recarreguen les cuques de llum.
Els metges només desitgen que els malalts no arribin a morts.
Ella és tot el què em dóna aixopluc.
Els meus encerts caben en una fiblada.
Els mitjons són guants avergonyits.
Els morts solen créixer abans d’esclatar.
Els núvols de pluja són els més tendres.
Els ossos del plat són les pedres del camí.
Els pagesos quan caven no saben que els diners volen.
Em diu que sóc ignorant com si jo no ho sabés.
Els passadissos solen ser els patíbuls de penjats il·lustres.
Els pastors pobres sempre tenen les ovelles amb més preu.
Em molesta el fred perquè fa el cos més petit.
Els pecats seran tan nombrosos com les pomes de la terra.
Els pèls són els arbres secs de la pell.
Els pobres envelleixen, els rics passen edats.
Els qui estiren el sol van fer vaga a la terra de Gabaó.
Els records són retalls de la pel·lícula humana agradable.
Els rics deuen ser més bruts, per això tenen més cambres de bany.
Els somnis moren empesos pels dies.
Els terratrèmols són els signes de por de la mare terra.
Em sento perdre l'esperit i guanyar cos.
Els ulls de l'home xuclen i endrapen sense assaborir.
Els vestits de marca són fruit de l'enyorament dels col·legis de prestigi.
Pensaments festius (V)
14 Febrer, 2019 09:34
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El temps és l'amic que ens deixa.
El pensament del pobre ni, a ell, li importa.
El salari va fer veure a l'home: Els dies no passen debades.
El temps viu: Tots el voldríem matar.
El sol és l’amic que obliga i avergonyeix.
El savi sap llegir sense lletres.
El temps és un pertinença massa deslleial.
El sol mai dóna l'esquena.
El què m'empipa del temps és que no té preu.
El temps se'ns emporta a bocins.
El sol, a l'hivern, corre perquè fa tard.
El seient és l'únic company que ens suporta i mai s'ofèn.
El son és l'illa dels pobres.
El vent recorda: Res resta en pau.
El sentiment diví de l'home li ha fet fer un camí estret per als núvols.
El temps te'l prenen amb l’excusa de tornar-te’l.
El què molesta als vells és l'exposició de les seves mancances.
El sentit comú fa adonar a l'home que no necessita tants botons per viure.
El vent s'emporta el present a la casa del passat.
El silenci és el mut de la casa.
El què no he entès mai és com poden posar els músics dintre el disc.
El silenci viu al palau de la solitud.
Els anys són els prestatges de la vida.
El so del vent tremola de por.
El treball sembla ser l'única part imprescindible de l'home.
Els anys són l'orla dels malfeiners.
El sol corre darrera la fosca sense agafar-la.
El vent s'enduu de viatge l'aire que ens pertanyia.
El son és dolç però és la vigília qui omple l'olla.
El submarinista poruc es compra el gran aquari.
Els déus tenen ulls que miren endins.
El televisor em trenca la pau del castell.
El vi recull la fluïdesa del paisatge.
El temps del meu cos és temps que m'estimo.
Els diners no poden ser paper mullat.
El tocador ve a ser el sagrari de les deesses.
El treball més fructuós és la recerca de la inutilitat.
El tremolor és la finestra oberta de la vida.
El vidre és un ser clar, pla i gens avariciós.
El tren va ésser la primera cafetera mòbil amb grans blancs adelerats.
El valor és el cordill que uneix el cervell i l'entrecuix.
El vals és el pèndul musical vestit de festa.
El vidre vol ser la frontera freda del carrer.
El vent cerca a les faldilles el molí que no troba mai.
Els diners són les disfresses de paper més cares i estimades.
El ventall és un ocell captiu amb una sola ala.
El veritable miracle és la paciència de la mare Terra.
El vestit és la vergonya guarnida de colors.
Pensaments festius (IV)
03 Febrer, 2019 21:27
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El pany és el fruit de l'esclavitud.
El que deixen els anys són afebliments i rebel·lia.
El pobre no té cove on guardar els somnis.
El parlar dóna minsa collita.
Qui deu diners és més recordat que qui en té.
El passat viu en el carrer del record.
El peix i l'escriptor empresonen les paraules.
El que molesta dels altres és la seva necessària presència.
El pensament de la dona vola sense perdre de vista la terra.
Ens perd les ganes de mostrar les nostres qualitats.
El pensar vol viure al carrer del saber.
M'agrada la casa si em deixa entrar.
El perruquer de dones és un dissecador d'ones.
Qui ha escrit onze línies ja ha superat a Déu.
El pitjor de la llum és quan t'obliga a veure.
Mata a l'home: No deixar de viure al carrer del temps.
El plor d'un nen és un discurs seriós d'impotència.
Admiro la pedra perquè mai quequeja.
El poble ha de tenir la boca petita i els ulls closos.
Molesta de l'infern que mai passin llista.
El pobre du el seu tresor sota del cor.
Em preocupa de la nit: La grandària de les ombres.
Ens amoïna als homes: Quant maregen les dones.
El primer diluvi va ser l'inici d'un esclat turístic.
Què ha portat al Creador al seu silenci?
El problema de la dona és saber perquè l’home no és intel·ligent.
Li costa molt a un ull acceptar el seu company.
El problema del banquer és l'empatx insistent.
M'agrada del dia: Acabar com he començat.
El progrés és una necessitat inventada.
El prometatge és la recerca dels espais més amagats.
Qui coneix les lletres necessita llegir poc.
El ramat humà es governa amb la paraula.
El rei no pot mirar ni el cel ni la terra.
El rellotge és el secretari del temps.
El què voldria la cadira és poder seure.
El rellotge es pica el cap per recordar les hores.
El ric ignora l'estretor dels carrers.
El silenci separa els regnes del saber.
El ric no vendrà mai el què no té el pobre.
Qui sap actuar sap sortir, a punt, de l'escenari.
El ric plora la manca de desinterès.
Què voldria l'home ric? Tenir una pobra dona.
El rellotge m'amaga les seves veritables intencions.
El riu és el carrer on sol xisclar l'aigua.
El sol és l'etern emigrant d'un antic país.
El ruc diu: Hi..ha..! Però no diu el què hi ha.
Perd a la dona: Aquest cor que li agreja.
El saber estar d'un home a casa és passar desapercebut entre els mobles.
El sac és la més humana de les eines.
Pensaments festius (III)
27 Gener, 2019 06:31
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El consol de la pobresa és la misèria.
El cervell no pot emmagatzemar tot el que els ulls li porten.
El dolor és la unió entre el cos i la vida.
El consol del pobre és atipar-se de riure.
El cop d'ull és el mut dels cops.
El dolor és un bé que tots voldríem compartir.
El cor és el diapasó que fa moure tota l'orquestra.
El cos m'empeny per les foscúries de la vida.
El Creador confiava innocentment amb la seva obra.
El dolor és el cordó umbilical humà.
El criat sap qui mana, l' amo s' ho pensa.
El dolor és un monstre deformador.
El diner és menja que no atipa.
El crit és el guardià de la frontera.
El curandero vol trobar els buits que ha oblidat el metge.
El dolor és l' agutzil que senyala on s' acaba el meu poble.
El defecte de l' amor és fer servir els ulls.
El delicat d'un pobre és que no sap el seu preu.
El demà no cap en aquest món.
El dolor és el bon company que no ens deixa quasi mai.
El diari és l'acte de constricció dels rics.
El diari vol emportar-se el neguit del dia darrer.
El diccionari és el sac on trobem les paraules perdudes.
El dimoni no és més intel·ligent, però pensa molt.
El diner és el segon fill de Déu a la terra.
El dolor em dóna cos i no em deixa volar.
El fred i la terra són amants antics.
El gos sembla entristit en veure'ns.
El dubte és un angle de tres-cents seixanta graus.
El fadrí és un corredor d'obstacles sense entrebancs.
El ferum dels diners molesta però menys.
El millor de festejar és que després te'n vas.
El fet de seure és tornar a tenir més cames.
El llapis omple de dol el full.
El millor de l' amor és l'omissió de les paraules.
El gos parla a glops, suposadament, intel·ligents.
El fet de viure demostra que fem quelcom malament.
El millor de l'enemic és que mai et dóna la bona raó.
El fil de la vida és trenca perquè no parem de gronxar - nos.
El meu cos somriu quan l' ànima plora.
El millor de la nit és que s'emporta el dia.
El foc, que odia l'aigua, sempre l'expulsa cap al cel.
El fred és la sensació més universal i solitària.
El fum és una mena de núvol lleig i escalfat.
El millor de la vida és que segueix el seu pas.
El gelós és un amant impresentable.
El gos intel·ligent treu l'home a passejar.
El millor de la vida són els espais tous.
El gran desig de l'avar és deixar la terra sense estrelles.
El licor ve de la solitud i torna cap a ella.
El millor de morir-se és estalviar-se la vetlla.
El llapis és un bolígraf de tinta seca.
El llibre és el lloc on s'enganxen més fulles brutes.
El millor de parlar és deixar de fer-ho.
El llit pot ser el pou d'on, un, no voldria sortir mai.
El llum és una ràbia, degudament, empresonada.
El millor de ser pobre és la manca de compromisos.
El manoll de les claus demostra quan insegur em sento.
El mar es creu que la platja és una llepolia.
El millor del dimoni és que mai et voldrà salvar.
El més gran dels absurds és veure passar els anys.
El millor del diumenge és que sap com comença la setmana.
El més nou de cada jornada és el diari no escrit.
El metge intenta posar tots els animalons al seu lloc.
El meu cos està tot marcat pels números.
El millor del ric sol ser la seva dona jove.
El meu déu no serveix per comprar i vendre.
El millor dels diners és veure quan savi i estimat em faig
El meu esperit s'atipa de veure'm.
El millor que pot passar és que no us conegui mai.
El meu preu és a la borsa de valors.
El mirall ens va estalviar dur l' estany a casa.
El missatge de cada dia pocs el coneixen.
El meu problema és saber ocupar el meu lloc.
El mirall és el pitjor invent dels déus.
El meu rei viu amb mi en el seu palau.
El mirall és un vidre dolent que no ens deixa sortir afora.
El meu somni és seguir somiant.
El mirall li recorda a l'home que envelleixen tots dos.
El meu tresor no necessita claus.
El mexicà sempre té les faldilles al cap.
El millor de cada dia passa quan no hi som.
El mirall em vol fer creure que el de davant sóc jo.
El missatge d'un pastor s' assembla molt a una pedra.
El pitjor de ser estimat són les punxades.
El mocador és el bagul de les misèries humanes.
El món del somni és el món on no em deixen entrar.
El pitjor de ser rellotge és que et passa el temps per sobre.
El pany espera la clau per a posar-se a ballar.
El món és com una persona, però amb menys espais agradables.
El pitjor de tenir molt és que oblides els seus noms.
El problema del treballador és el temps d'esbarjo.
El naixement és l'expulsió del paradís etern.
El pitjor del ric és el pes del seu estat.
El problema humà és l'incontrolada regressió.
El nas és la línia que separa el terra del cel.
El pobre és un rebost on deixar el menjar.
El negre veu, en el blanc, un ser malaltís.
El neguit és un enrenou exagerat.
El nostre desert pot durar més de quaranta anys.
El núvol vol viatjar, però plora en emplenar-se d'aigua.
El pa és bo perquè de petit l' apallissen i no es queixa.
El pobre estima l' ombra perquè és quelcom seu.
Pensaments festius (II)
15 Gener, 2019 08:04
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El cervell és una aldea fosca i entremaliada.
Davant de la possibilitat de ser pobre, m'agradaria allunar-me.
Déu em suporta millor que jo.
De cada mancança surten cent espavilats.
Déu ha de ser un jo i els altres.
De què em serveix entendre'm, si no em deixen jutjar.
De vegades, és santa cosa tenir les orelles brutes.
Demà deixarà avui al bagul del record o de l' oblit.
Des del Paradís, molts casats ni obren la boca.
Desitjo ser un ser suportable.
Déu ens ofereix el cel i nosaltres ens entossudim en restar a la terra.
Déu meu, oblida'm els dies de feblesa.
Dibuixa la llum la història del dia.
Difícilment electrons lliures donarien llum.
Dintre de mi trobo un tirà que m'avergonyeix.
Déu m'ensenya el camí però no me’l deixa aprendre.
Dintre el fumeral viuen els comptes dels avis.
Diu que m'estima i la comprenc.
Déu parla poc però igualment fa angúnia.
Diu que m'estima sense saber si he après a parlar.
Diuen avançades a les civilitzacions que canvien temps per diners.
Déu només em posà dos ulls i de vegades me'n sobra un.
Diuen que és déu qui sap empresonar les idees sense trencar-les.
Déu posà a la dona la dolçor que va sobrar.
Diuen que és signe de salut deixar anar la calavera.
Déu posa la saviesa en espais sense tanques.
Diuen que la felicitat és el complementari del jo.
Déu posà les muntanyes per a veure'ns millor.
Diuen: Un corder és un home satisfet.
Déu s'oblidà connectar els ulls amb el cap.
Dolça música surt del sofriment de les cordes.
Deu ser la intel·ligència una mosca dintre un buit.
Donar el sí és la paga social.
Deu ser la mort, un pas a nivell de la vida.
Doneu-me la força en recipients petits.
Déu trià per àngels els grans comediants.
Dormint és quan fugen les ombres de la vida.
Déu va crear el desert en acabar-se-li el color verd.
Dormir és connectar amb l'esperit.
Com explicar-li al cos: El treball dignifica.
Dormir és fer un pla d'estalvi.
Com ha de ser l'home intel·ligent, si està tan enfeinat.
Dormir és la part més constructiva de la vida.
El ball és l' elevació compassada d'un cos pesat.
Com havia d'anar allí, parlava amb totes les pedres del camí.
Com he de veure a Déu, si, ni a mi, em puc veure.
El banquer t'oblida o et persegueix.
Com el vell vol ser jove, camina en aquest sentit.
Déu necessita el meu espai, per això em fa sortir de l'escenari.
Com l’home s'assemblava massa al mico, va decidir vestir-se.
El bé dels altres m'allunya de la seva companyia.
Com l'home fa poc ús dels cabells, aquests s'enfaden i se'n van.
El camí, que he de fer, és camí per a mi sol.
Com la veig de lluny m'agrada.
El benestar és el rebedor del paradís.
Com més prop veig les coses, més me'n penedeixo.
El cel és el lloc on el temps no val res.
Déu va fer el front més net per escriure millor.
Com més tarda una dona menys la coneixereu.
El bolígraf, com a bola boja, només pot fer ximpleries.
Com no em deixen canviar de cara, canviaré de vestit.
El bon viatger gairebé no es mou.
Com no ha de ser difícil fer tot un paisatge amb un brut pinzell.
El bonic de l'estiu és la ràbia del sol per no trobar prompte la casa.
Com no he de confiar en el creador si no tinc res més.
El bosc és la cabellera que, fa més bona olor, quan la pentines.
Com no podia pondre un ou va escriure un llibre.
El botxí és el mig déu encarnat.
Com no sabia de números, no existia enlloc.
El caçador surt quan vol i torna com pot.
Com no sóc Déu, sembraré mancances.
El calaix obre la boca quan li estires el nas.
Com puc anar si no sé on posar els peus.
El camell sempre du la cisterna de viatge.
Com puc ser un déu, si m'agrada la foscor d'aquesta vida.
El camí m'enganya, em diu: Sóc el mateix!
Com he pogut arribar a trobar-me envoltat de gent?
El cel és l'avorriment feliç.
Compro el temps per a perdre'l.
El camí, a pesar de molts, sol estar fet.
Com se sap que hi ha poca fe, es mercadeja sovint.
El caos o no és dolent o és el darrer.
El consol és un llençol que desdibuixa el dolor.
Com som programats, algú ja pensarà per nosaltres.
El cor és un motor de dos temps necessaris.
El cap dóna tombs, però no sap on té la casa.
Com vol que no l'enganyi, si festegem.
El cap pot conèixer el camí però qui el trepitja és el peu.
El capellà recull els pecats per a emplenar els sacs dels deures.
El capvespre recull les despulles de la darrera lluita.
El carrer sap on vaig però ignoro com ho fa.
El casat és la resta del conqueridor.
El càstig de l'avar és perdre de vista allò que s' ha cruspit.
El cel és fosc perquè ningú es baralla per ser més lluminós.
El consol del vell és tenir de tot més que el jove.
El cendrer sap el que queda quan s' acaben els fums.
El cervell és el lloc on es perden les idees.
El cim és la pausa on pocs saben viure.
El cor és el singlot vital.
El cel és un lloc on els vestits no porten butxaques.
El colom quan menja crida als de sota.
Pensaments festius (I)
12 Gener, 2019 15:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
A Déu gràcies, l'aire és el millor dels lladregots.
A diferència dels animals, l'home estima més els papers que la llibertat.
A l'estiu l'aigua somia que jeu a l' ombra.
A l'hivern, l'home al llit fa el paper de bossa d' aigua.
A l'infern, et deixaran guarnir la teva caldera.
A l'oest, moren molts, fins i tot els dies.
A l'ull, li costa portar les coses fins al cervell.
A l'estiu, l'escalfor dilata la llum.
A la casa del pobre, mai falta l'aire.
A la casa del veí, viu l'altre jo que desconec.
A la dona, li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
A la nit, un posa ordre en un cos desordenat pel dia.
A la pobresa, sempre la tindrem a casa.
A la porta de la casa, és on viuen les claus.
A la presó de la vida, paguem per estar seguts.
A les cases i als nens, tot els hi entra per la boca.
A les ciutats, els fan moure per a què en càpiguen més.
A les dones, els agrada xerrar amb el mirall.
Abans discutia amb el meu interlocutor, ara el desconnecto.
Al cap i a la fi, tots som dintre la presó.
Al cel, els pollastres són bons i no tenen ossos.
Al homes i a la teulada, se'ls amollen les teules punteres.
Al cercle de la divinitat, els minerals són al costat de Déu.
Al poble vell, tot és temps perdut.
A les dones i als braus, els draps els fan donar molt tombs.
Anar és crear una inestabilitat.
Al pont, tant se li'n dóna que li passin pel damunt.
Als llapis i als homes, els fan estar drets quan ells volen estar jaguts.
Ara sóc el projecte del demà i el recull de l'ahir.
Amb aquestes eines, com he de treballar l'enteniment.
Amb quatre menges, fem el dia suportable.
Anar a cavall, és trepitjar el món amb altres parts.
Al cel, no hi ha miralls.
Anar i tornar, és el ritme de la vida.
Anava de pressa, per morir a poc a poc.
Amb paraules, es fan castells que sempre cauen per terra.
Anem adelerats buscant secrets i llençant tresors.
Ara, visc amb mi i no em trobo a faltar.
Al pou de la saviesa, no hi ha poal ni corda.
Anem tots on només hi ha lloc per a uns quants.
Aniré perdent-me per un espai indiferent.
Aparteu-me del món i el dimoni però deixeu-me el pecat de la carn.
Cal assumir que la bellesa no obeeix.
Arribar d' hora, és trair el rellotge.
Cal estimar tot allò que no ens sorprèn.
Aprendre és anar al darrere d' un problema.
Cada cop, l'any nou m' empeny amb menys força.
Aprimar-se és només una qüestió d'anys.
Aquí ni l'aire té llibertat.
Al llibre, dormen els pensaments en blancs i ratllats llençols.
Aprendre és tancar un ull a la saviesa.
Cal anar a dormir prop de la caixa dels somnis.
Ara, poseu els pecats al racó de l'esperança.
Cada cop, me'n penedeixo menys de mi.
Cal agafar-se al got per a dir coses amb sentit.
Harmoniosament parlant no us ensenyaré res.
Canto quan no m'agrada la durada de les paraules.
Arribar a la vellesa és el tresor de viure.
Cal aprendre a creure, a deure i a no pagar.
Cap home ric arribarà a ser lleig.
Aspirant a la saviesa no he trobat sinó entrebancs.
Cada ratlla que us regalo du el segell del meu cervell.
Cantar és dir paraules llargues enmig de sons harmoniosos.
Avergonyit del diluvi, Déu va amagar bona part de l'aigua.
Cal munyir les hores i apartar la nata.
Cap paraula s'ha de sentir empenyorada.
Avorrir-se és fer-se nosa.
Com em pot trair el cos, fent-me vell.
Avui, encara, no m'han trepitjat.
Cantar és saber anar per l'escala del so.
Com aprenent de déu, necessito més espai.
Com és que en els diners no veig la cara del dimoni?
Avui i ara, ja ha passat.
Ballar és la millor manera d' entendre's.
Com Déu és tan gran un dia va decidir pintar l'univers.
Cada persona, per conveniència, vol salvar una part de l'altra.
Com el cor de la dona és més gran, té més lloc.
Cal ser conscient que, l'engany, és la penyora de l'amor.
Caminant lliuro terra del meu pes.
Com a Déu li sobrava el temps, el va regalar a l'home.
Camino cap a la mort sense gens de pressa.
Cal empresonar les flors per conèixer la seva olor?
Com a bon bevedor em molesta veure el cul del got.
Canta qui no sap volar.
Cap cadena resisteix tant com la dels diners.
Com arriba la tardor a la casa de l' estiu?
Caure és abraçar la terra sense ganes d'estimar-la.
Cap pobre se sent responsable del seu estat.
Cerco en la mort el regne perdut.
Déu crea però no edita.
Cerqueu dones atractives però no us pareu al seu davant.
Déu em posà cervell però es descuidà engegar-lo.
Colpejar els nens és fer una música desagradable.
Déu li posà, a l'home, les ales molt endins.
De vegades la intel·ligència s'esmuny fins a la punta dels cabells.
Com Déu estimava l'home, creà la dona, després va decidir mullar-los .
Contra els aparells d'entreteniment he posat la meva innocent rebel·lia.
Déu li dóna al mossèn la feina mig feta.
Cos estimat que no em deixes ser déu.
Creuen les dretes que els nens neixen amb ordres.
Déu em posà necessitats i jo les he d’anar destruint.
Dalt s'oblida l'esforç de qui ens ha pujat.
Darrera un no sempre hi ha un altre que es vol amagar.
Déu creà dos colors i l' home els va esmicolar.