15 Gener, 2019 08:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dels quatre pecats,
tres en confesso,
l'altre el segresto
per si de cas.
Pare, en essència,
vull la confessió,
poca penitència,
força absolució.
La mare m'ha dit
que no tingui pressa,
el tenir fermesa
és tancar l'oblit.
Si el preat Sant Jordi
parla amb el drac,
el camí és tancat,
no hi haurà oprobi.
Vull el treballar
sense cap negoci
i morir quan mori,
tot sense pagar.
És el sol poruc
quan ve la tronada
ni lluita ni enganya,
ho té tot perdut.
Pare, el morir
és anar a l'infern,
allí, mai hi ha verd,
només carn i vi.
Després del vent,
ve la tempesta,
la pluja enceta
vida incipient.
Una bruixa contava
el passat estiu:
Darrere d'un viu,
trobaràs qui mana!
Posa flors
en el jardí,
puix l'amor
ho vol així.
Per si ve l'amor
i no el sents,
posa flors
en tot moment.
No camina
la dolçor,
necessita
un xic de por.
Em plau el vent
tebi, suau,
la dolça pau
i l'innocent.
Tanta pressa
per guanyar,
la feblesa
vol trencar.
Tenia ganes
de no guanyar,
massa setmanes
sense estimar.
Sent un pobre hereu,
de deessa fortuna,
demano la lluna
i rebo mil déus.
M'agradaria ser
arbre del bosc,
ho tinc ben fosc,
em falta fe.
A la bruixa demano
el seu somrís,
però diu l'amo
que no sóc ric.
La rosella cercava:
el gran amor,
el blat l'acompanyava
malalt del tot.
Déu, amb gran saviesa,
creà el desert,
allí, amagà la pressa
i l'enteniment.
Porta noves el vent,
sense aturar,
treballar de servent,
el fa viatjar.
Un país sense dubtes
és avorrit,
no hi ha fades ni bruixes
ni un mal amic.
Déu es preguntava
enmig del cel:
Hauré fet la feinada
per a no res?
Mare, l'estimo tant,
em meravella
que, passat un instant,
m'oblidi d'ella.
A la casa, tenia
el meu castell,
va venir la desídia
i ja no hi és.
De prou jove, volia
ser un home dolç,
va trair-me la vida,
vaig perdre el cor.
Com la dona em diu
que no l'estimo,
no li faig voraviu
ni l'acoquino.
El moliner agafa
tot el meu blat,
la farina ni és blanca
ni em torna el sac.
He de fer un miracle
abans d'un mes,
de tres, en faré quatre,
de fum, diners.
Per què el bon batlle
i el vell capellà
no volen un tracte
si els vull enganyar?
Aniré a l'infern
si ella m'ho demana,
si després declara:
L'amor ho va fer!
Per a ser bon rei
només us demano:
regne sense amo,
viure prop la llei.
Si el vent em parla
del tot rabent,
és que demana
el fugir corrent.
Tinc en una cambra:
mobles i records,
els mobles són palla,
els records són pols.
De l'hivern, m'agrada:
la pols del camí,
l'estufa engegada,
que estiguis per mi.
Una rosa sola
no perd el temps,
ni fa gaire nosa
ni xiscla si et veig.
Arribada primavera,
apleguen les orenetes,
neguitoses, prou inquietes,
tot cercant la casa seva.
Faré una casa
dessota el sol,
amb un flabiol
i una carbassa.
Una palla, al paller,
es lamentava:
Si ve el vent, me n'aniré
a la muntanya!
Si ve la mort,
de sobte, a trobar-me,
hauré d'adreçar-la
a un veí o a dos.
La bona Maria
diu que es vol casar,
de pressa, no n'hi ha
ni sé com es crida.
Els dilluns com em marejo,
els dimarts guanya la son,
els divendres recupero,
els dissabtes ja estic bo.
El pare m'ha dit:
Has de treballar!,
com em fa dubtar,
com em fa glatir.
Pare, vull ser sant
per a fer miracles,
vull tenir debades:
riures i menjar.
A la casa del ric,
no hi ha paor,
ni mal de cor
ni un bon amic.
Jesús em comenta
com ja res li escau
ni la creu ni el clau
ni el soroll de festa.
Dintre el caparró,
he posat la fe,
mai la trobaré
en aquest sarró.
La lluna, ben sola,
passeja pel cel,
avui, porta vel,
demà, una corona.
En el nin, hi havia
aquell riure franc,
aquell dolç semblant,
un doll d'alegria.
Per anar a festejar,
cal tenir pressa,
si la núvia es vol casar,
que corri ella.
Afegeix un comentari
