En un gran país,
carregat de lleis,
el serf és el rei,
plorar tot l'encís.
Massa sots,
poca aigua
i un paraigua
per a tots.
Un pobre marit
tenia una filla
ni cuina ni fila
ni es vol casar amb mi.
Si moro a la nit,
amb un caire dolç,
pregueu per tots dos:
Per Déu i per mi!
Per a ser bon gat,
sense cascavell,
poseu moscatell,
ompliu tot el vas.
Com diu que m'estima
i plora per mi,
l'he de fer patir,
de grat, sense mida.
Tinc per tot ofici
i per tota llei,
viure com un rei,
sense sacrifici.
Una dona vella,
seguda al balcó,
diu que, a casa seva,
ni plou ni fa sol.
A casa del pobre
ni viu el remei
ni s'atura el rei
ni preguen quan moren.
Ella és tan dolça
com gerra de mel
i em porta, al cel,
volant, com l'alosa.
A les set, toca festeig,
conèixer a la família,
és un plat que no convida,
no puc ni vull ni ho faré.
He comprat una mula,
només té dues dents,
l'orella caiguda
ni llaura ni beu.
Si el Déu sabia
les ganes que en tinc
ni cel donaria,
ni mossa ni amic.
A la font, vindran,
les dolces poncelles,
xerraires, vermelles,
un nuvi a cercar.
Tinc un amic
que no té preu:
paga, no deu,
ni recorda on visc.
Al carrer estret,
les quatre velles,
parlen, comenten,
fan un recés.
En el cru hivern,
fumeral singlota
ni parla ni hi toca,
però és prou valent.
La núvia ha demanat
que vingui d'hora,
estic molt enfeinat
buidant la copa.
A la casa del metge,
no hi ha malalts,
tenien mal al fetge,
ja es curaran.
Anava cap a la feina
quan la vaig veure,
no m'ho puc creure:
diu que m'espera.
Una casa tinc
amb dos colors:
negra per la nit,
blanca amb el sol.
La mare ha demanat
que em llevi d'hora,
he d'anar a l'escola,
pressa, no n'hi ha.
Una jove diu:
Ets un bon minyó!,
mentre parla i riu,
oblida que em vol.
He tardat a caure
en el gran vici,
però he de raure
amb sacrifici.
El sermó, d'avui,
ha estat bonic,
viure i ser ric
és mal que vull.
No plora el rei,
amb molta pena,
puix sa condemna
és tenir llei.
Li deia la mosca
a la bona amiga:
Al rebost, hi ha vida
o una mort ben dolça.
Dintre d'una capsa,
he posat el vent,
si no tardes massa,
quan s'obre, se sent.
Al cafè, enceto
les mil empreses,
viuen sense presses,
es moren, ho sento.
Pare, com vull anar,
a trobar feina,
la barca es queixa
ni vol la mar.
A la casa vella,
ni passa el temps
ni hi haurà poncella,
sols silenci i fred.
Amb una rosa
a cada mà,
cerco donzella
per a casar.
He perdut:
tresor i herència,
maleïda ciència
de ser sabut.
Si hagués volers
ni parlaria
ni donaria
el meus diners.
Jorns de penediments,
entre gent tanoca,
qui fa el que pertoca
xerrarà entre dents.
És un home savi,
entre gent de pau,
ni viu al palau
ni vol cap armari.
Tinc, en aquest món, un paper:
pujar poc i caure bé.
Tinc poca fam,
digué la comtessa,
la vida l'espera
entre plats d'enciam.
En el regne de la sort,
hi ha un petit barri,
qui descansa té salari,
qui feineja menja poc.
Una vida, Déu-n'hi-do,
com me l'han dat,
no cal dir que l'he agafat,
però dues, ni amb perdó.
Un home és alt,
l'altre encisat,
un vincla el cap,
l'altre està dalt.
El dia avança
entre vilatans,
entre bons cristians,
la nit descansa.
Portes presses i diners,
el plaer de la saviesa,
una llar de tot encesa,
segur que no et sobra res?
Paraules al vent,
s'endú la muntanya,
el neci les mata,
el savi les sent.
Si ja és hora de dormir,
tanca la fira,
l'hivern convida
deixar, al sol, el seu camí.
A la font de l'om
no hi haurà poncelles,
només tres roselles
vora d'un blat d'or.
Sembla que tinc núvia
per a mig mes,
faig paper de promès
ni jo ho sabia.
Pare, com he begut,
faig tombarelles,
parlo amb arbres i pedres,
quan era mut.
A la tarda, el llebeig
com m'acarona,
du flaires de festeig,
somrís de dona.
Amb quatre garrofes,
he fet fortuna,
menjo les més bones,
no en deixo una.
Pare confessor,
he fet pecat,
m'he emocionat,
de grat, del tot.
El ruc comenta
com l'he traït,
no tinc defensa,
pensa per mi.
Una noia jove,
amb cabell blanc,
em diu: Ser pobre
és qüestió d'edat!
Quatre pedres
del camí
com demanen
venir amb mi.
Posat a contar mentides,
només una en diré:
Menjar pa amb amanides
és d'un tip amb poca fe!
Cercar un rellotge,
barat, al mercat
és feinada doble:
comprar i trobar.
Al capvespre, tenia
el mal d'amor,
prou que la volia,
però ella no.
Demano ser ric,
un xic mentider,
tenir un enemic
enze i matusser.
M'he posat a festejar
amb una noia bufona,
xiscla, riu i fa la mona,
no em deixa ni parlar.
Al carrer major,
vivia un gegant,
tenia paor,
mai es farà gran.
Avui t'estimaré:
Des de l'alba al migdia,
és bonic trobar alegria
per poder anar al cafè.
Sota el llum de la lluna,
he promès aquest turment:
Una cursa amb tortuga
qui avança com el vent!
Pare, si he de morir
d'una mort sobtada,
vull aplegar a casa
amb formatge i vi.
Qui m'haurà posat
aquest nou dimoni
que ni vol pecat
ni està fet al vici?
Pare, vull treballar
en una feina poruga,
en un camp sense sembrat,
sense estris, sense mula.
Com no puc viatjar
i no sé mentir,
volo sense ales
i torno a la nit.
Vaig a l'escola
per demanar:
Jugar a tothora
i aprovar!
Resten els queixals
i quatre dents,
no vull res més
que dolç i enciams.
Polític és
qui sap anar,
enmig l'entrellat,
vestit de pagès.
Tant m'estima
que em vol ben mort,
és una sort
prendre fugida.
Com un home sol
tirarà endavant,
si guanya, es plany,
si perd, no hi és tot.
Una mossa m'estimava,
es volia amb mi casar,
descobrint el meu anar,
m'ha deixat ben enfadada.
En una orella,
tinc bones noves,
l'altra ni ho proves,
és tan mesella.
Si arriba el son
de mitja nit,
no hi seré tot,
m'hauré adormit.
Si pensa el cap,
pobrissó d'ell,
preneu paper,
deixeu-ho clar.
Quan sigui ric,
em compraré:
un cotxe antic
i mig cafè.
Ho he de confessar:
Sóc mentider!,
deixeu-ho anar,
menteixo bé.
Pare, vull ser
salvador del món,
la feina em dol,
no la vull fer.
He anat a ciutat
a prendre el sol,
no l'he trobat,
tampoc em dol.
Una noia patia
de mals d'amor,
un dia, un altre dia,
un cop o dos.
La mare diu:
Minyó et fas gran,
aprèn i viu
i fes bondat!
La lluna nova
conta mentides,
la lluna vella
les té amanides.
Tenia ganes de menja,
era migdia,
el cos es queixa,
em gruny i crida.
Quatre palles grogues,
un sac d'userda,
només falten garrofes
per a la festa.
Una noia volia,
de lluny, l'amor,
vingué el nou dia
de sentir el cor.
Li he donat la rosa
per si la vol,
no vull ni sol
si me la torna.
Damunt el mul
la vall és ampla
i es veu la plana
des del curull.
Mare, la feina
és mala cosa,
sempre fent nosa
ni clou ni es queixa.
El riu diu a la mar:
Estic cansat!,
la mar li ha posat
cambra on reposar.
Poques paraules
no van enlloc,
si en poses massa
ningú les vol.
El pare pop
dorm a la roca,
no hi és pas tot
ni gruny ni borda.
Per a ser soldat,
em caldrà tenir:
ganes de combat,
de perdre i glatir.
Una bona mossa
diu que no em vol,
més val no fer nosa
ni esperar consol.
Porto tres monedes
en un gran sarró,
viuen en tenebres,
buides d'il·lusió.
Vingué la mort,
el gran silenci
i l'encanteri
de deixar el sot.
A les hores dolces,
doneu-los estada
puix si són amargues
saben parar casa.
Marieta em demana
noves arracades,
no les he comprades
per veure què passa.
Si a les set em caso
i faig jurament,
a les vuit m'empasso
la força i el seny.
La noia com plora
i, enmig l'enrenou,
s'atura una estona
i es compra quelcom.
A l'escola, com miren
per la finestra,
al paperot, escriuen:
Volem la festa!
