Epitafis (XIII)
12 Abril, 2019 06:03
Publicat per jjroca,
Epitafis
Acabo de demanar la vida eterna.
No respondré cap trucada.
Acabo de perdre la identitat.
Treballaria per pa i aigua.
Procureu ser més discrets.
No assumeixo responsabilitats.
Una altra vida, si us plau!
Us recomano tranquil·litat.
He vingut per l'anunci.
Si veniu demà, us convido!
Necessito un cotxe de difunts.
Us proposo un negoci!
No et penso tornar a veure.
Si heu de tornar, porteu cervesa!
Ni us ho podeu imaginar.
Si puc, em casaré demà.
Per fi, estic sol.
La dona vindrà quan pugui.
He anat al cel a arreglar papers.
Compte amb les espelmes.
Demà parlaré del dejuni.
No em moc perquè m'ho han manat.
Moriu-vos i no perdéssiu els papers.
Si has de venir, envia'm un missatge.
Vaig morir sense avisar els parents.
Necessito metge de guàrdia i certificat de defunció.
En morir-me, vaig tenir l'ensurt.
De fet, viatjo en un cendrer.
M'han fet tres misses, no he pogut assistir-ne a cap.
El mossèn va dir que aniria al cel, és tan optimista.
Amb quatre dents més, seria una altra cosa.
Si no m'afanyo, faré tard a l'enterrament.
El sermó va ser bonic, no recordo què va dir.
Tres morts més i guanyo la porra.
No patiu, morir-se no cansa.
Si us plau, una mica de conversa.
De fet, la Parca cercava la dona.
El dia de difunts no es pot dormir.
Aquest any, vull clavells!
Puc endevinar la cara que feu.
No senyora, la mestressa encara no hi és!
Acabo de rebre les darreres voluntats.
Sóc aquí per la xocolata.
L'altre taüt el vull amb rodes de cautxú.
Fa dies que tinc mal de queixals.
Si el proper arriba en set minuts, canto línia.
Em van donar terra per fer-me una cabana.
Ho sento, no vull sermons.
La meva adreça és …
Sortida de taüts.
En rebre l'orella, us escoltaré.
El dimoni m'ha regalat un gos.
Tinc set!
Necessito servent per netejar el portal.
Sabia que el negre no m'escauria.
Si us plau, no em trepitgeu.
No vingueu a la migdiada.
Necessito un quintà de calç viva.
Segurament, les senyores tenen por d'entrar.
Pensaments festius (XIII)
12 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Saber tanca les portes d'aprendre.
Quan surt una idea, costa fer-la entrar de nou.
Sempre he après quan tot era oblidat.
Quan vaig cap al nord, el sol es pensa que no l'estimo.
Sabré com tornar si arribo enlloc.
Quan xipolleges l'aigua, trenques el tel del silenci.
Sempre he cregut que Déu s'ha tornat sord.
Que m'ofereixin el cel, demostra que sóc a l'infern.
Sempre he estimat, mai he aconseguit res més.
Sembla inútil tornar a ser.
Sempre que ella vol ser bona mare jo desitjo ser mal fill.
Qui informa, deforma els altres.
Sembla que Déu en set dies ja en va tenir prou.
Sempre que torna la mort, la troba a la perruqueria.
Qui li diu als meus peus que encara no som a casa.
Sembla que Déu, en un món, ja en va tenir suficient.
Sempre, m'enganyes mostrant-me guspires de claror.
Qui no coneix a la dona no sap perquè porta tacons.
Sempre, tinc l'esperança de ser un ric desgraciat.
Sembla que el caragol va inventar les antenes.
Reconec de tot cor que el dimoni és un venedor de mancances.
Sempre, hi ha qui cerca el meu buit.
Regalar roba interior és marcar el domini.
Saber escriure és saber col·locar les lletres sense que es barallin.
Sempre, hi ha una mà que ignora on es troben els diners.
Sabré potser demà com es va fer l'ahir.
Sempre, hi ha una veu que ningú escolta.
Sabria parlar, però val la pena?
Sempre, trobo tancada la porta del demà.
Sap l'enveja que només tenim dues mans.
Sé que el meu dubte em pertany.
Sense mi el món seria un altre.
Se'n van els anys i queden les joies.
Segurament l'amo pensa bé encara que jo ho ignori.
Si Déu ens volgués plantats faria els peus més grossos.
Sembla estrany que les rodes no es maregin.
Seure és connectar amb la realitat.
Sempre, el pensament lliure viu en un cos esclau.
Sense col·leccionistes ens creuríem que sempre tenim el mateix bitllet.
Sempre us queda el consol de poder tenir gos.
Si Déu no volgués l'home caigut llevaria les pedres.
Sense disfresses no hi hauria pau.
Ser amable és saber amagar la fera tafanera.
Si Déu volgués ajudar gairebé no sabria com fer-ho.
Seure és el replà de l'escala.
Poemes curts (XIII)
12 Abril, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Coneixes la Parca,
qui parla amb mi?,
la porto en el si,
prou ben amagada,
em prega, li escric
i menteix quan parla.
Darrere una passa,
altra va creixent,
no en sóc conscient,
però el camí acaba
quan demana gent.
La vaca i el vedell
somien al prat,
ell, atabalat,
mira un ocell,
qui l'haurà posat?
Sabeu la mar,
quan té peresa,
ni pensa ni deixa
les ones gronxar,
potser es fa vella.
La barca demana
dormir en el port,
es veu que no pot,
hi ha pressa, hi ha gana,
es queixa de tot.
Una noia jove
no n'està per mi,
és massa glatir
escoltar aquell ogre
qui només escriu.
A la terra baixa
ni es planyen els bons
ni canten cançons
on parlen de gràcia,
de precs i d'amor.
Una noia sola,
al balcó estant,
pensa que es fa gran
i que res li prova,
pobra benestant.
En els ulls
de primavera,
va la reina
sense esculls,
és molt seva.
A l'amor primer
obriu-li la porta
i, si és tanoca,
deixeu-lo el darrer,
mai un desig sobra.
Per a seure sol,
dessota d'un arbre,
caldrà ser amable
per si l'amo vol
venir a les tardes.
Les deu roses
del roser
volen saber
totes les coses,
no els ho diré.
Primavera porta
dolçor al camp,
calor a la llar
i la feina grossa
d'anar i tornar.
Mentre passa pel carrer,
dolça estimada,
li demano, a la fada,
que em faci quedar bé,
quant poc li agrada.
Parlen al port
dues barques velles,
hi ha un cel d'estrelles
qui amaga el sol,
són coses seves.
Quatre vaques en el prat
ni xerren ni estosseguen,
cada vespre, somien, mengen
i després fan mitja part
esperant que no maregen.
Entre dues simfonies
he perdut la sort,
és musica sense mides
per anar a poc a poc,
tot entrant per on no volies.
La mare demana
anar al jardí,
allí hi ha la casa
on s'estima i viu,
on l'estiu descansa.
Quan voldré volar
empraré les ales,
compraré les ganes,
les deixaré anar
pel damunt les planes.
Sou, per a mi,
la gentil poncella
amb galta vermella,
vestit d'organdí
per anar de festa.
Epigrames (XIII)
12 Abril, 2019 05:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sant Pere demana
al Mestre jovent:
Anem a pescar
vuit coves de peix!
Aplega el capvespre
al si de la bassa,
el cel és prou tendre,
la núvia ni parla.
Un retall de llum:
tou, avergonyit,
ens vindrà de gust
abans de la nit.
Nou vestits,
trenta arracades,
massa esgarips
per a ser estimades.
Demano, al bon Déu,
una bona dot:
Ser galifardeu
i menjar de tot.
A les pedres del camí,
si pogués, preguntaria:
Com us ho feu per eixir,
per tenir tan bona vida!
M'han proposat:
el fer-me ric,
com puc eixir
sense insultar.
La mossa volia
amb mi festejar,
ella manaria,
tot era prou clar.
Poseu el rei
en gran palau,
un bon servei
amb pany i clau.
Ara, m'ha tocat
un dimoni eixut,
com vol progressar,
li dono els punts.
Entre tantes meravelles,
el bon Déu les va posar:
Fredes nits, milers d'estrelles
i una lluna mig plorant.
Escriure és viatjar
a terres llunyanes,
deixant, mentre passes,
polsims endreçats.
Per a ser el gall
del galliner,
has d'estar
el matiner.
L'amor no té
casa de rei
ni té servei
ni li convé.
Tot cercant
a la saviesa,
he topat
amb la feblesa.
La vida em porta
per rierols,
per freds paratges
on hi ha poc sol.
Tinc a la núvia
en un altar,
allí, és tan dolça
ni vol baixar.
Porteu-me a una guerra
de pastissos bons,
deixeu-me amb la lluita
d'aquest regne dolç.
Aquí, al cementiri,
no hi ha dies bons,
ni corren les hores
ni surten cançons.
Una mossa jove,
plena d'emoció,
em diu que m'estima,
no ho diu de debò.
He posat els anys
en coves lleugers,
vull haver els primers,
dono els assenyats.
En un riu,
del tot ressec,
hi ha les portes
del desert.
A casa del ric,
no hi ha cigrons
ni sorolls ni crits
ni rialles per tot.
Aniria al metge
si fóra més ric,
ara, com m'empasso
les febres que tinc.
I quan el seny se'n va i set poemes més
09 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca,
Poemes
I quan el seny se’n va
I quan el seny se’n va,
a trucar una altra porta,
que arribi la resposta
per si em vol trobar.
Sóc pobre traginer
qui cerca el seu pervindre,
ho faig per tal de viure
sense res més a fer.
M’endollo, al capvespre,
els pensaments festius
i contes mentiders.
Estimo ser el primer,
el més valent dels vius,
mai aspirant a mestre.
No em porteu flors
No em porteu flors
quan sigui al cementiri,
no haig per vici:
sentir punyents olors.
Deixeu la rosa
gaudint al seu roser,
al clavell també,
que parli amb sa marona.
No em porteu flors
ni hivern ni primavera
ni els vespres de l’estiu.
Si plora el riu,
dieu-li que l’espera:
nova ànima entre pors.
Prop de l’era
Anem, tots dos,
a seure prop de l’era,
allí on la pols
ens parla de quimera.
De vells pagesos
lligats de nou al jou,
volten corpresos
dessota del gran sol.
Cerquem un arbre,
amb una ombra fresca,
per veure el vol.
Sentir, de nou,
el xiscle d’oreneta,
entre sorolls de batre.
El gran destí
He de pujar,
a cavall de les ombres,
quan siguin totes
per navegar.
Cercarem vent,
en terres llunyanes,
entre les fades
dels altres temps.
I si ens sobra,
un rajolí
d’enteniment,
direm, conscients,
que el gran destí
truca a la porta.
Vanes il·lusions
En el corriolet,
petita i bufona,
una papallona
parlava del fred.
És la primavera
la que sol portar:
ombres a l’envà
i neu a la serra.
Amb un sol poruc,
la lluna somia
entre mil raons,
vanes il·lusions
de tornar a la via
on passen els rucs.
Qui no gosa batallar?
És la força qui m’empeny
i la gana qui em cega,
hauré de salvar princesa
per guanyar el favor del rei.
Ser drac no és gran regal
i la vida es complica,
batallar és una enganyifa,
el cavaller farà mal.
Amb cavall, escut i espasa
qui no gosa batallar
en arribar primavera?
La derrota és malifeta
qui ben lluny em farà anar
mentre ploro d’avançada.
Li portaré flor
Li portaré flor,
del jardí joiós,
mentre va l’amor
jugant amb el cor.
Llarga primavera
crida a l’estiu,
cerca una escletxa
per fugir del niu.
Li portaré flor,
del fruit del roser,
a la bella mossa.
És mon cap qui gosa
esdevenir primer
quan arriba el sol.
Un drac valent
Un drac valent
recorre nostres terres
i el pensament
s’acosta a les feres.
Però no hi és,
ni lluita per lluitar,
hi ha vell pagès
qui el vol ensinistrar.
Sense cavall,
ignoro el cavaller
i vaig confós.
Vull un terròs
i dormir en el celler,
entre encenalls.
Epitafis (XII)
05 Abril, 2019 06:08
Publicat per jjroca,
Epitafis
Mai et demanaria que em paguessis el nínxol.
Si et diuen que he mort, no t'ho creguis.
Hi ha una possibilitat de sobreviure: Apunteu el nombre del compte dessota.
Si moriu en dissabte, paciència.
No vaig poder morir ahir, estava tot tancat.
Vaig morir per beure de sota la bóta estant.
He mort amb bona cara, sabia que no havia de pagar.
Ara, no recordo el número del nínxol.
Com a molt, et puc donar una falange.
Suposo que vols parlar amb la senyora.
Ofereixo paradís a meitat de preu.
Demà et passo a recollir.
Tres dents més i ja faria patxoca.
No tinc massa ganes de veure't.
No compto que et pugui ajudar.
Procureu venir ben documentats.
Capítol I: Tot anava bé fins que ...
Estic jubilat sense subsidi.
En què m'hauré equivocat?
De segur, ets viu?
Torneu demà, estic enllestint!
Comproveu si sóc al llistat.
No estic pensant amb res.
Escolteu-me, si us plau.
He fet un vot de silenci.
M'estava preguntant: Què faré demà?
Proveu de fer-me pessigolles.
Si us plau, necessito parlar amb algú.
No estic sord, però no m'agrada respondre.
Ara, que sóc savi: Puc fer un discurs?
Prefereixo oblidar el que he sentit.
Aprofiteu quan deixi de mirar.
No vull saber què em volen oferir.
Torna demà i t'ho conto tot.
Estic en repòs absolut per ordre del metge.
Estimat Déu: Necessito aclarir un parell de dubtes.
Vull aprendre anglès per correspondència.
Presento una minva acusada de vitalitat.
Suposo que saps qui sóc.
Tinc poques esperances de sobreviure.
Fa deu anys que he mort i no tinc cap pastís.
Avui, ja no tinc febre.
Demà faré una roda de premsa.
Aquí, s'acaba la medecina.
Ara, diuen que sóc un home fred.
De segur, que estic a la xemeneia.
Us faig saber que tinc un mal despertar.
Ho sabia que acabaria sense feina.
No sé ben bé de què us conec.
He somiat que era viu.
Jesús ve un cap de setmana a l'any.
He fet un màster de fantasma.
Ara, igual em quedo sord.
He decidit fer l'aniversari a les rebaixes.
Estic mort de miracle.
Si trobo l'altre peu, torno.
Era bon amic, però no s'ha mort.
Pensaments festius (XII)
05 Abril, 2019 06:02
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Podria ser déu però necessito el meu cos.
Per què hi ha dones que s'obstinen en posar-se pells i més pells?
Podeu venir amb mi però no us apropeu.
Per un camí estret, només passen peus petits.
Poc estima qui no perd.
Potser el mar va ser el plor de Déu per crear l'home?
Per veure-ho clar, he de posar pau entre els ulls.
Perdoneu les meves mancances que la plenitud ja la perdono jo.
Per què és mal rebut un pet després de tan llarga travessia?
Plorar és eixir del mar de la feblesa.
Potser al mariner li fa por arribar a terra?
Pobres n'ha d'haver, però lluny del meu camí.
Poc ensenya qui no tanca les portes dolentes.
Poder fer el mal és signe d'aprenentatge.
Puc triar una vida si accepto el fet de morir.
Podeu criticar-me en silenci.
Quan Déu creà l'home, se'n descuidà de la boina.
Podria anar més lluny si el camí hagués estat meu.
Posar lletres al cervell, és feina feixuga i dolça.
Posar-se maco, és fer-se guerxo per una estona.
Posem llum a la claror i tenebres a la foscor.
Potser és la porta del dubte.
Pregar és una necessitat humiliant.
Preguntes inútils, mitja vida; respostes estúpides, l' altra meitat.
Prendré cada dia camins guarnits de fosca.
Puc oblidar-me si el temps em deixa.
Puja la nit a la casa del silenci.
Quan canto, el meu alè viatja al damunt d'ones dolces.
Quan Déu creà l'home, oblidà fer-li una bossa per als diners.
Quan dormo es fan realitat els meus somnis.
Quan el bon Déu va fer el cap de l' home, creà el primer embolic d' idees.
Quan el sol se'n va, vol emportar-se les malifetes.
Quan els sants donaven la seva túnica, no sabien que existia la revenda.
Quan em parla l'amo, aprofito per mirar-li les sabates.
Quan estimo de veritat, deixo un buit a l'univers.
Quan intel·ligent deu ser el gat que només té set vides.
Quan l'aigua s'enfada, me'n recordo de la cara que fan els peixos.
Quan la mestressa no hi és, el terra vol acostar-se al sostre.
Quan les dones s'estiren els cabells, sembla que ho fan per convèncer.
Saber embrutar és més negoci que saber netejar.
Quan les dones tornen de la compra, sembla que van de promesa.
Quan més amics són els meus peus, més malament camino jo.
Saber morir és la darrera saviesa.
Quan parlem d'amor, és quan les dones ens deixen volar.
Quan podran els rics, regalar anys als pobres.
Poemes curts (XII)
05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa sola
no n'està per mi,
dirà que molt plora
quan se'n va a dormir,
ni mirar-me gosa.
Al vell país meu
tot fa meravella,
ni mor la rosella
ni resta l'hereu
ni creix la tenebra.
Quan l'alba trenca
el reclau del son,
el cos va a la brega,
vol saber per on
la casa és oberta.
El riures de l'amor
no cerquen delmes,
força promeses
no tindran port,
només tenebres.
La senyora diu,
tan punt em llevo:
Fes el foc més viu
mentre trafego
i deso el niu!
Al carrer dels rucs,
els savis mai vénen,
diuen que entretenen
sense ser vençuts
puix mai assosseguen.
Per a fer camí,
a la terra ferma,
la il·lusió enceta
el corriol més prim,
diu que no té pressa.
En el gran desert,
on viure solia,
vingué l'alegria
per saber si és cert
que estimar volia.
No hauré d'haver
ni joia ni pena,
aquí, on s'espera
el trobar la fe,
la manca és severa.
És quan rius
que m'atabalo
i m'escanyo
en el gran dir,
després, planyo.
No hauran de venir
els cavalls a l'era
ni haurà primavera
on poder dormir,
pobra terra ferma.
Si m'estimes pel matí,
quan el sol fa mala cara,
has de viure en el meu si,
un mal lloc on tenir casa
puix la pau no rau aquí.
Sota l'ombra de l'estiu,
em meravella
com demano una estrella
per a fer el niu,
però no em deixa.
Al carrer del mig,
les cases són dolces,
obertes les golfes,
plenes de desig,
tancades les portes.
Una noia rossa,
amb cabells d'or,
com demana alhora:
riures i amor,
sóc tan poca cosa.
Maria demana
anar a la font,
com cada vesprada,
espera l'amor,
potser vindrà ara.
És el fet d'escriure
un viatjar impacient,
treballar la ment
per a poder viure
enmig de la gent.
Amb les pedres del camí
no vull parlar,
només criden perquè sí
ni saben enraonar,
com em planyen dia i nit.
Escriure dessota
d'aquell arbre amic
porta a l'embolic
en trobar sa ombra,
sense res a dir.
Quan l'estiu trascola
en camps massa altius,
demano el caliu,
la calor em sobra,
només sóc nadiu.
Epigrames (XII)
05 Abril, 2019 05:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
Si l'amor demana:
Cerca una flor!,
busca una mossa
que tingui balcó.
Al carrer, xerraven
totes les veïnes,
les pobres, les riques,
dolces i salades.
El rellotge vell,
treballant a cops,
vol aturar el temps,
batega i no pot.
Li demano al jutge:
Entrar a la presó!,
al carrer no es pot
ser home de sucre.
Un dimoni gepic
m'ho relatava:
He trobat un melic
sense cap gràcia!
El divendres, la feina
com m'ha deixat,
he perdut qui demana
fer mitja part.
Amb vaques i bous,
mosques i mosquits,
em faré una coma
on passar la nit.
Tot i despertant-me
a l'hora primera,
he pecat tan poc
que ni hauré pena.
La mare, enfadada,
m'ha fet el sermó,
li faig mala cara
cercant el perdó.
Si he de morir,
que sigui prompte,
si tardo massa
ni em surt a compte.
Estic aprenent
tan bé a mentir
que ja m'han cercat
en quatre partits.
Cavaller
sense cavall
és ferrer
sense metall.
Amb un xic de fred
i el vi d'una ampolla,
puc passar l'estona
cantant pel carrer.
Ai, mareta meva
com em vol casar,
la poncella és bleda
o potser s'ho fa.
A la una dino,
vull la sopa al plat,
poc després sospiro,
l'endrapo i me'n vaig.
Avui, si li plau,
parlaré amb la lluna,
és mossa qui muda
per pujar al palau.
Com he demanat
parlar amb mon amo,
com diu que no callo,
com he fet salat.
Amb deu roses
i un jardí,
com pregono
ser eixerit.
He guanyat el son,
avui, a l'albada,
el dormir m'agrada
sense cap esforç.
Pensant, pensant,
arriba el dia,
els entrebancs
i la família.
Posats a estimar,
poseu-me veïnes:
les joves, les primes,
puix les vull tractar.
Massa son
per no dormir,
massa por
per no glatir.
A les terres velles
els manca el somrís,
són massa tenebres
sense paradís.
Al cel, pujaria,
el mes de juliol,
un dia, al migdia,
tot fugint del sol.
Pensaments divins (XI)
01 Abril, 2019 06:22
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Porto anys al cel esperant les fonts de llet i mel.
Tenim democràcia celestial, el darrer que arriba és el batlle.
Judes proposa a Jesús un curset d'escapolida.
El cel romandrà tancat a l'hora del rosari.
Tres àngels discuteixen amb la Verge l'horari infantil.
Déu està trist, només té mil milions de seguidors.
Sant Pere vol navegar per internet amb la seva barca.
Déu vol reduir personal, només posarà àngels a deu galàxies.
Satanàs espera propostes de pecats de disseny.
Déu ha decidit reduir el pes de la creu als casats de més de cinquanta anys.
Jesús em va redimir d'un pecat sabent que l'havia de fer.
Si heu d'anar a l'infern, aprofiteu la temporada baixa.
Déu sempre arriba fora de temps.
He estat pregant a Déu, suposo que sap qui sóc.
Jesús esta tip d'anar vestit de corder o ser dalt de la creu.
Maria de Magdala estimava Jesús, li regalava, fins i tot, els olis.
Jesús va treballar als serveis socials tres anys.
Jesús va preferir arreglar el món i no taules i cadires.
Satanàs posarà peatge a tots els ponts del diable.
Déu ha vingut a veure'm, feia cara d'enfadat.
Amb dos cursets de vuitanta hores, pots començar a fer miracles.
Jesús procura no passar la nit en cap finca d'oliveres.
Dos sants més i encetaran una altra sala.
Mentre parlava amb Jesús, anava posant vernís a la creu.
Pecaria més, però no gaudiria tant.
Satanàs vol veure'm a l'infern, no se'n refia.
Judes està convençut: la propera vegada ho farà millor.
Jesús no sabia que: entrar, a ciutat, damunt d'un pollí, no tindria futur.
Benvolgut Satanàs: Demà, seré bon minyó!
Déu juga, com ningú, al tres en ratlla.
Reconec que: el meu preu no arriba a quatre monedes.
Si veniu amb Déu, seran onze euros.
Sant Pere farà un curset de natació, per si de cas.
Jesús caminava, pel damunt de les aigües, com el president d'AGBAR.
Si voleu anar al cel, procureu sortir d'hora.
Déu va escriure deu manaments i va crear la lògica.
He venut un tros d'ànima a Déu, no cal dir que no he cobrat.
He enganyat a Satanàs, ha estat un miracle.
Sant Pere també portarà aigua amb gas.
La Verge li ha dit a Jesús: Si tornes a Jerusalem porta, almenys, sis dones deixebles.
No és just, a Jesús només el van temptar tres vegades.
Amb deu euros, us poden passar de cec a borni.
Satanàs té virtuts, però les amaga.
Estic condemnat, però no troben cap vacant.
Déu posarà al mercat: àngels a meitat de preu.
Si peco, abans de les vuit, em faran descompte.
Necessito una oració nocturna més suggestiva.
Judes va posar Jesús a la borsa de valors.
Quasi puc afirmar que Jesús no va anar a Jerusalem a fer turisme.
Si Déu és el meu Pare que em pagui el cotxe.
Jesús pujarà a la creu si no li fan mal.
Judes plorava, tres monedes eren falses.
Sant Pere no hi és, ha anat al saló nàutic.
Tres empresaris d'espectacles s'han apuntat a l'adoració nocturna.
Diuen que Jesús torna, s'ha renovat el passaport.
Necessiten minyons per anar a Betlem el mes de desembre.
Satanàs tancarà una sala de l'infern, ha pujat el preu de la llenya.