Epigrames (I)
11 Gener, 2019 18:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
En un gran país,
carregat de lleis,
el serf és el rei,
plorar tot l'encís.
Massa sots,
poca aigua
i un paraigua
per a tots.
Un pobre marit
tenia una filla
ni cuina ni fila
ni es vol casar amb mi.
Si moro a la nit,
amb un caire dolç,
pregueu per tots dos:
Per Déu i per mi!
Per a ser bon gat,
sense cascavell,
poseu moscatell,
ompliu tot el vas.
Com diu que m'estima
i plora per mi,
l'he de fer patir,
de grat, sense mida.
Tinc per tot ofici
i per tota llei,
viure com un rei,
sense sacrifici.
Una dona vella,
seguda al balcó,
diu que, a casa seva,
ni plou ni fa sol.
A casa del pobre
ni viu el remei
ni s'atura el rei
ni preguen quan moren.
Ella és tan dolça
com gerra de mel
i em porta, al cel,
volant, com l'alosa.
A les set, toca festeig,
conèixer a la família,
és un plat que no convida,
no puc ni vull ni ho faré.
He comprat una mula,
només té dues dents,
l'orella caiguda
ni llaura ni beu.
Si el Déu sabia
les ganes que en tinc
ni cel donaria,
ni mossa ni amic.
A la font, vindran,
les dolces poncelles,
xerraires, vermelles,
un nuvi a cercar.
Tinc un amic
que no té preu:
paga, no deu,
ni recorda on visc.
Al carrer estret,
les quatre velles,
parlen, comenten,
fan un recés.
En el cru hivern,
fumeral singlota
ni parla ni hi toca,
però és prou valent.
La núvia ha demanat
que vingui d'hora,
estic molt enfeinat
buidant la copa.
A la casa del metge,
no hi ha malalts,
tenien mal al fetge,
ja es curaran.
Anava cap a la feina
quan la vaig veure,
no m'ho puc creure:
diu que m'espera.
Una casa tinc
amb dos colors:
negra per la nit,
blanca amb el sol.
La mare ha demanat
que em llevi d'hora,
he d'anar a l'escola,
pressa, no n'hi ha.
Una jove diu:
Ets un bon minyó!,
mentre parla i riu,
oblida que em vol.
He tardat a caure
en el gran vici,
però he de raure
amb sacrifici.
El sermó, d'avui,
ha estat bonic,
viure i ser ric
és mal que vull.
No plora el rei,
amb molta pena,
puix sa condemna
és tenir llei.
Li deia la mosca
a la bona amiga:
Al rebost, hi ha vida
o una mort ben dolça.
Dintre d'una capsa,
he posat el vent,
si no tardes massa,
quan s'obre, se sent.
Al cafè, enceto
les mil empreses,
viuen sense presses,
es moren, ho sento.
Pare, com vull anar,
a trobar feina,
la barca es queixa
ni vol la mar.
A la casa vella,
ni passa el temps
ni hi haurà poncella,
sols silenci i fred.
Amb una rosa
a cada mà,
cerco donzella
per a casar.
He perdut:
tresor i herència,
maleïda ciència
de ser sabut.
Si hagués volers
ni parlaria
ni donaria
el meus diners.
Jorns de penediments,
entre gent tanoca,
qui fa el que pertoca
xerrarà entre dents.
És un home savi,
entre gent de pau,
ni viu al palau
ni vol cap armari.
Tinc, en aquest món, un paper:
pujar poc i caure bé.
Tinc poca fam,
digué la comtessa,
la vida l'espera
entre plats d'enciam.
En el regne de la sort,
hi ha un petit barri,
qui descansa té salari,
qui feineja menja poc.
Una vida, Déu-n'hi-do,
com me l'han dat,
no cal dir que l'he agafat,
però dues, ni amb perdó.
Un home és alt,
l'altre encisat,
un vincla el cap,
l'altre està dalt.
El dia avança
entre vilatans,
entre bons cristians,
la nit descansa.
Portes presses i diners,
el plaer de la saviesa,
una llar de tot encesa,
segur que no et sobra res?
Paraules al vent,
s'endú la muntanya,
el neci les mata,
el savi les sent.
Si ja és hora de dormir,
tanca la fira,
l'hivern convida
deixar, al sol, el seu camí.
A la font de l'om
no hi haurà poncelles,
només tres roselles
vora d'un blat d'or.
Sembla que tinc núvia
per a mig mes,
faig paper de promès
ni jo ho sabia.
Pare, com he begut,
faig tombarelles,
parlo amb arbres i pedres,
quan era mut.
A la tarda, el llebeig
com m'acarona,
du flaires de festeig,
somrís de dona.
Amb quatre garrofes,
he fet fortuna,
menjo les més bones,
no en deixo una.
Pare confessor,
he fet pecat,
m'he emocionat,
de grat, del tot.
El ruc comenta
com l'he traït,
no tinc defensa,
pensa per mi.
Una noia jove,
amb cabell blanc,
em diu: Ser pobre
és qüestió d'edat!
Quatre pedres
del camí
com demanen
venir amb mi.
Posat a contar mentides,
només una en diré:
Menjar pa amb amanides
és d'un tip amb poca fe!
Cercar un rellotge,
barat, al mercat
és feinada doble:
comprar i trobar.
Al capvespre, tenia
el mal d'amor,
prou que la volia,
però ella no.
Demano ser ric,
un xic mentider,
tenir un enemic
enze i matusser.
M'he posat a festejar
amb una noia bufona,
xiscla, riu i fa la mona,
no em deixa ni parlar.
Al carrer major,
vivia un gegant,
tenia paor,
mai es farà gran.
Avui t'estimaré:
Des de l'alba al migdia,
és bonic trobar alegria
per poder anar al cafè.
Sota el llum de la lluna,
he promès aquest turment:
Una cursa amb tortuga
qui avança com el vent!
Pare, si he de morir
d'una mort sobtada,
vull aplegar a casa
amb formatge i vi.
Qui m'haurà posat
aquest nou dimoni
que ni vol pecat
ni està fet al vici?
Pare, vull treballar
en una feina poruga,
en un camp sense sembrat,
sense estris, sense mula.
Com no puc viatjar
i no sé mentir,
volo sense ales
i torno a la nit.
Vaig a l'escola
per demanar:
Jugar a tothora
i aprovar!
Resten els queixals
i quatre dents,
no vull res més
que dolç i enciams.
Polític és
qui sap anar,
enmig l'entrellat,
vestit de pagès.
Tant m'estima
que em vol ben mort,
és una sort
prendre fugida.
Com un home sol
tirarà endavant,
si guanya, es plany,
si perd, no hi és tot.
Una mossa m'estimava,
es volia amb mi casar,
descobrint el meu anar,
m'ha deixat ben enfadada.
En una orella,
tinc bones noves,
l'altra ni ho proves,
és tan mesella.
Si arriba el son
de mitja nit,
no hi seré tot,
m'hauré adormit.
Si pensa el cap,
pobrissó d'ell,
preneu paper,
deixeu-ho clar.
Quan sigui ric,
em compraré:
un cotxe antic
i mig cafè.
Ho he de confessar:
Sóc mentider!,
deixeu-ho anar,
menteixo bé.
Pare, vull ser
salvador del món,
la feina em dol,
no la vull fer.
He anat a ciutat
a prendre el sol,
no l'he trobat,
tampoc em dol.
Una noia patia
de mals d'amor,
un dia, un altre dia,
un cop o dos.
La mare diu:
Minyó et fas gran,
aprèn i viu
i fes bondat!
La lluna nova
conta mentides,
la lluna vella
les té amanides.
Tenia ganes de menja,
era migdia,
el cos es queixa,
em gruny i crida.
Quatre palles grogues,
un sac d'userda,
només falten garrofes
per a la festa.
Una noia volia,
de lluny, l'amor,
vingué el nou dia
de sentir el cor.
Li he donat la rosa
per si la vol,
no vull ni sol
si me la torna.
Damunt el mul
la vall és ampla
i es veu la plana
des del curull.
Mare, la feina
és mala cosa,
sempre fent nosa
ni clou ni es queixa.
El riu diu a la mar:
Estic cansat!,
la mar li ha posat
cambra on reposar.
Poques paraules
no van enlloc,
si en poses massa
ningú les vol.
El pare pop
dorm a la roca,
no hi és pas tot
ni gruny ni borda.
Per a ser soldat,
em caldrà tenir:
ganes de combat,
de perdre i glatir.
Una bona mossa
diu que no em vol,
més val no fer nosa
ni esperar consol.
Porto tres monedes
en un gran sarró,
viuen en tenebres,
buides d'il·lusió.
Vingué la mort,
el gran silenci
i l'encanteri
de deixar el sot.
A les hores dolces,
doneu-los estada
puix si són amargues
saben parar casa.
Marieta em demana
noves arracades,
no les he comprades
per veure què passa.
Si a les set em caso
i faig jurament,
a les vuit m'empasso
la força i el seny.
La noia com plora
i, enmig l'enrenou,
s'atura una estona
i es compra quelcom.
A l'escola, com miren
per la finestra,
al paperot, escriuen:
Volem la festa!
A la voreta del foc i set poemes més.
11 Gener, 2019 17:24
Publicat per jjroca,
Poemes
A la voreta del foc
A la voreta del foc,
no hi ha penes,
les hem deixat, del tot,
al carrer esteses.
A la voreta del foc,
no hi ha misteris,
s’han amagat al rebost,
anaven ebris.
A la voreta del foc,
no hi ha la lluna,
és a dalt del fumeral.
A la teulada, els pardals
com repassen, una a una,
les cent històries de por.
Són quatre dimonis
Des de bon matí,
quan el cor descansa,
trobo el meu si
sense plànyer massa.
Enmig de fantasmes
i follets propers,
vénen les comandes
a cercar volers.
És la meva fada,
la qui viu al bosc,
qui em portarà els somnis.
Són quatre dimonis,
la meitat són sords,
qui recerquen casa.
Estimada fada
Estimada fada:
No em facis glatir,
haig el cor mesquí,
qui, de sobte, es cansa.
No em demanis flors
puix som a l’hivern
i el fred les perd
sense cap raó.
Estimada fada:
Posa a la veu
la més gran dolcesa.
Somiar porta pressa
i vull ser l’hereu
d’aquesta contrada.
Com la llar singlota
Quan el fred emplena
places i carrers,
vénen els volers
a cercar lluerna.
Com la llar singlota
a la sala estant,
un vell estadant
diu que ja no hi toca.
I passa el matí
enmig de la fosca
del cafè de dalt.
Surt del fumeral
un fum ben tanoca
tot cercant un llit.
Les dolces poncelles
Les dolces poncelles,
a la plaça estant,
diuen que aniran
a contemplar estrelles.
Cerquen, en el cel,
la nova aventura,
un xic de cordura,
un polsim de mel.
Les dolces poncelles
no es volen casar
ni haver família.
Un déu com les crida
puix diu que caldrà
somiar entre les penes.
Potser demano massa
M’agrada el lleure,
la gràcia de no ser,
posar un goig, no creure,
somiar en un mai més.
Deixar el cos enrere,
pensar com l’aviram,
aprendre a ser maldestre,
reviure un cop a l’any.
Però, si em perdo encara,
anar a cercar més llum
al si del desconcert.
No veure el cel obert
ni el gaudi ni la ferum,
potser demano massa.
Sóc pobre, tafaner
Sóc pobre, tafaner,
bastit amb ma misèria,
gaudeixo en el saber,
com fujo de la dèria.
El viure poc em dol
si aplego al meu desert,
com guanyo un plat de col,
m’agrada l’aire fresc.
I llueixo, cofoi,
ben assegut a plaça,
parlant del meu moment.
Sóc pobre, innocent,
em guardo un xic de traça
per a sentir el gran goig.
Ser gran i mariner
En el moment precís,
hauré d’entrar a la història
sense pena ni glòria,
amb pensament concís.
Espero haver un bon dia,
en el dedins del port,
la barca no haurà por
ni gana ni desídia.
Ser gran i mariner,
heroi de la taverna
i noble vencedor.
Les tardes de tardor,
voldria cuina encesa
i un plat fàcil de fer.
Toca la fi
28 Juny, 2013 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Toca la fi
Paraula damunt paraula,
avui, li toca la fi,
he deixat aquesta taula,
foragitant-me d'aquí.
Ha estat un camí eclèctic,
de fet, del tot venturós,
he topat, entre silencis,
amb reductes de fredors.
He pujat: lletra a lletra,
fins la porta de l'encís
i una fada, insatisfeta,
ha esclatat: Què fas aquí?
Deixo anar el llapis vell
al calaix més nou que tinc
i la goma, tipa d'ell,
amonesta: Vull dormir!
Els fantasmes
26 Juny, 2013 05:51
Publicat per jjroca,
Aproximacions
Els fantasmes:
1) Neixen en el regne de la por.
2) Creixen en llocs tranquils i solitaris.
3) Aspiren a tenir amistat amb algun dimoni.
4) Entenen el llenguatge mímic i gestual.
5) Solen fer estudis d'horaris i costums.
6) Eviten reunions de persones de seny.
7) Ofereixen pressupostos per espantar coneguts.
8) Intenten seguir les noves tendències.
9) Necessiten cambres grans i fosques.
10) Solen fugir en aplegar la pau.
Dos poemes de buscar i deu pensaments divins
24 Juny, 2013 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
He de buscar
He de buscar,
sense hora vana,
el si del pensar,
el nom de la fada.
El tou giravolt
on la pensa espera
i respon, planera,
quan el frec la mou.
El regne dels savis
on no hi ha humans,
són massa taujans
per captar els efluvis.
Un lloc on dormir
i gaudir del somnis,
oblidar els oprobis,
pertànyer i gaudir.
He de buscar:
Parca sorneguera,
la qui mai delera
ni ens deixa marxar.
Sense res a fer,
espero i desitjo:
acabar en un nínxol
que miri a ponent.
A l'escola
A l'escola estant,
ve la primavera,
surt nova rosella
d'un paper prou blanc
i xisclen minyones
buscant Caputxeta,
amb capa vermella,
xerrant amb el llop.
Allí, presidint,
la mestra esclata:
Torneu la sabata
nova a l'Enric!
I la Margarida,
del tot innocent,
la busca, la sent,
després se n'oblida.
A l'escola estant,
les busques rodolen,
van passant les hores
llargues com abans.
Jo també he buscat
les tardes tranquil·les,
suaus, amanides
a fer mitja part.
Pensaments divins
Judes vol canviar la traïció per una ensarronada.
Satanàs ha demanat a Déu que no apliqui retallades.
Isaac no riu, el seu pare vol anar d'excursió a la muntanya.
Al cel, sobren apartaments per a matrimonis.
Jesús ha estat nomenat: Fadrí d'or!
Els pobres van al cel, però segueixen patint.
Satanàs està indignat, un lladre li ha furtat tres calderes.
Jesús, cansat de passar fred, ha demanat el Nadal al juliol.
Jesús ha d'anar al desert, la Verge li diu que vagi a la tardor.
Déu necessita set galàxies per parar el llit.
Dos poemes nous i deu pensaments educatius
22 Juny, 2013 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Tot nou
Enllà de la mar,
no hi ha sol ni lluna
ni feina oportuna
ni greu treballar.
Els arbres són bons,
dolces les roselles
i un miler d'estrelles
lluen en el fosc.
I l'aire és ben tou
ni retalla el vent
ni hi ha vestit vell,
és maco i tot nou.
Com brollen cançons
ens espais amables
i ballen les dames
amb la gran dolçor.
El dia s'enceta,
davalla i clou
i mengem un ou
barrejat amb ceba.
Cal tenir domini
de tota la ment,
el madur es fa verd,
retorna al principi.
Jersei nou
La bella promesa
com passa, corpresa,
carrer major avant,
portarà un vestit
amb roses guarnit
per al seu galant.
És nou el silenci
i mana que ho deixi
en el quart minvant,
com parla la lluna,
tan dolça i poruga,
amb un trist semblant.
Com passen alhora,
vinguts de la fosca
els nous pensaments,
com pugen i troben
homenets qui ploren
del tot inconscients.
Llavors ve tempesta,
obro la finestra,
passa un vianant,
du barret de llana,
jersei nou que escanya,
diu que va a ciutat.
Pensaments educatius
He posat deures però els he amagat bé.
Estan educats, es queixen en equip.
La veritable evolució la va portar l'anís.
He obert el llibre i ha sortit el dimoni.
Aprenen tant que ja deuen volar.
Estudiar és complicat, té poques excepcions.
No crec que el curs duri menys de dues reformes.
Els alumnes feien volar coloms, primer els havien precuinat.
M'agrada ensenyar, de segur que m'ho prohibeixen.
Els he donat un llapis i se l'han menjat.
Dos poemes d'ombra i deu epitafis
20 Juny, 2013 07:03
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El ruc
Dessota la figuera,
em parla el ruc:
del riu, de la desfeta,
d'un temps perdut.
El sol li meravella,
com n'és de gran,
ni deixa una estrella
al seu voltant.
Les ombres parlen totes
de pau i enyor,
del regne de les fosques,
de guanys i de clarors.
El ruc em menysprea,
mentre, voltant,
em dóna aigua fresca
per a regar.
Em conta cent històries
d'un camp preciós,
de batalles guanyades,
d'espigues d'or.
I l'ombra com arriba,
com calla i creix,
el ruc com se n'oblida
perquè menteix.
L'ombra
Les branques de l'om,
en fred, despullades,
van posant color
amb fulles preades.
I l'ombra com neix,
després, com davalla,
va trobant canalla
empaitant un feix
de blat, que, a l'albada,
va bastir un pagès
en ser a la segada.
Nostre amic, cofoi,
des de dalt, s'ho mira,
mentrestant, sospira,
demanant raó.
I l'ombra com creix
dessota de l'om,
cavall de cartró,
per guarir un rei.
Noves aventures
a la taula estant,
l'ombra ni fa mal
ni vol foc pairal
ni d'altres pastures.
Epitafis
M'han dit que et faci lloc.
Darrerament, faig bondat.
Demana i faré el que pugui.
Us aconsello demanar hora per venir.
Els caps de setmana em llevo tard.
Com t'ho diria?
En aquest nínxol no es parla de política.
Mai tornaré a dir: Em trobo bé!
He rebut dues-centes dotze visites.
Han fet un concurs de llençar ossos.
La corrupció
18 Juny, 2013 05:55
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La corrupció:
1) Neix de la feblesa natural.
2) Busca companys de viatge.
3) Necessita excuses per desenvolupar-se.
4) Pressuposa que no vol gaire destorb.
5) Sol augmentar amb el contacte humà.
6) Necessita grans espais per sobreviure.
7) Mai sol treballar demanant llicència.
8) No acaba d'entendre la finalitat dels diners.
9) Acostuma a residir en països impresentables.
10) Presenta una meravellosa resistència a desaparèixer.
Dos poemes amb llar i deu pensaments divins
16 Juny, 2013 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A la vora de la llar
Acabat l'hivern,
nova primavera,
és el temps d'espera,
de pensar i fruitar,
de tallar les branques
velles d'olivera,
de portar la llenya
i cremar el brancam.
A la vora de la llar,
dormen els vells somnis,
envoltats d'oprobis
per fer-los més grans,
és buit el porró,
fora la canalla
i una endevinalla
dormint al racó.
En el si de l'hort,
hem plantat les cebes,
quatre alls, tomateres,
ben prop dels pebrots.
A la vora de la llar,
descansa el cresol,
ha entrat el sol,
el fum ha marxat.
Les vull rostir
Mare, les vull rostir
les cebes i botifarres,
albergínies i tomates,
encén la llar per a mi.
Mare, la primavera
ha vingut com desitjava:
un poc freda, amb cara llarga
i plorant com una bleda.
Mare, vaig a cercar
els papers, els encenalls
i aquella cabeça d'alls
per a fer un bon dinar.
Mare, porta el morter,
vull amanir allioli,
talla el bon pa de pagès,
preparem un bon tiberi.
Mare, vull el dormir
a la vora de la llar
per a sentir, de bon grat,
les històries de glatir.
Mare, no vull ser gran
ni que mori primavera,
a l'estiu, eixa finestra
duu mosquits i fa suar.
Pensaments divins
Déu és al cel, almenys, els dies feiners.
Si heu d'anar a l'infern, poseu-vos crema.
Era a punt de salvar-me quan em vaig penedir.
Porto una setmana buscant el meu dimoni.
Accepto anar a l'infern si deixen fumar.
Satanàs està enfadat, amb la crisi, ni pequen.
Caldera ecològica: aigua sense additius.
Déu i Satanàs: Fadrins per sempre!
La Verge busca jove de dos mil·lennis per al seu Fill.
Es demana gat de dos caps per a la porta del cel.
Dos poemes nocturns i deu pensaments educatius
14 Juny, 2013 07:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ulls de mussol
Maleït el sol
quan fuig i incomoda,
em deixa amb dol
i pobres sentiments,
en els envans,
s'apilen els fantasmes,
les pobres ànimes,
porugues, penitents.
Per pobra llum,
he de posar el cresol,
ulls de mussol,
visió de gat.
Enmig la llar,
tan trista, isolada,
una olla parla,
sense xisclar.
Agafo un llibre
més negre que la nit,
enceto el lleure
i el deure de somiar
ni fa aquell fred
que cerca el fumeral
ni parla el fum,
és hora de rumiar.
Si voleu nit
Si voleu nit,
veniu al carreró
on la bombeta,
eternament, singlota,
avui, dimarts,
la pluja, breu i poca,
posa gotims
en portes i balcons.
Si voleu nit,
us deixo entrar a la cambra
on, vell pagès
s'esplaia vora llar,
l'olla com balla
damunt de quatre branques,
com cerca el fum
el seu volar.
A poc a poc,
fugint de presses,
va la mestressa
parant la taula
amb quatre gots,
les estovalles,
dos tovallons,
coberts d'alpaca.
Pensaments educatius
Ha vingut l'inspector, fa quatre hores que plora.
He aconseguit que una suma es deixi emportar.
Han aconseguit un vers hendecasíl·lab de quatre síl·labes.
Missatges del mòbil, riu-te'n de les paràboles de Jesús.
Fa sis hores que busquen la gallina Kinder's.
És impossible trobar lletres mudes, com a molt, queques.
Cada tres conceptes nous, sal de fruites.
Era un mestre temerari, entrava a classe sense casc.
Tinc tres alumnes badallant, deu ser hora de callar.
He de remar tant que ni necessito barca.