Pensaments festius (X)
20 Març, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mentre poso els dos ulls d'acord ja he fet tard per aprendre.
Menys mal que el llapis no veu el que escric.
Ningú sap ocupar el meu lloc a l’hora de perdre.
Més val que només sabéssiu el que us vull mostrar.
Mirar cap a l'orient es veure passar el canvi.
Mireu si és petit l'univers que es pot posar entre dos números.
Morir és el darrer dels enganys.
Necessito escriure per alleugerir el pensament.
Ni al millor de vosaltres li confio la meva salvació.
Ni la nit se'n refia d'ella.
Ningú demana al ruc que sigui un home.
No apagava el llum per por de ferit algun electró.
No busqueu en mi la part que us falta.
No cal que poséssiu dimonis, apagueu els llums.
No conec altra cosa sinó la mancança.
No em fa por l'abundància sinó la tibantor.
No és casualitat buscar als papers els camins desconeguts del paisatge.
No és casualitat que els ulls s'obren a l'inrevés de la boca.
No és el cervell poc intel·ligent, els seus servents són ineptes.
No és estrany que els dits dels dormilegues semblen avorrits.
No és que la nit sigui fosca sinó els ulls incompetents.
No fer res és símbol d'equilibri.
No he de deixar néixer la por.
No he pogut escoltar-me mai sense pressa.
No hem d'oblidar mai que un solter és un home desaprofitat.
No hi ha dubte que intento parlar amb mi.
No li cal a la dona fer tantes coses per fruitar.
No m'atreveixo a emmirallar-me cada dia.
No passes llistat als amics si no vols perdre'ls amb el recompte.
No patiu per la mort, ella sempre us trobarà.
No penso prou però empento cent portes.
No ploro per mi, ploro pel què em passa.
No portava a sobre ni la càrrega del passat.
Només es fan vells el noranta-nou per cent dels homes.
No es buida el plat de l'amor sense emplenar-lo d'odi.
Passar fulls d'un diari és ventar les notícies.
No sé on deixar els meus problemes.
Passaré avui el desert de cada dia.
No sé on deixar els pensaments que em destorben.
No sé on vaig, d'on vinc ni qui sóc però els veïns em coneixen.
Passen els anys pels més estrets viaranys.
No tinc pressa en morir perquè és un tren que no perd ningú.
Passo per la vida i només veig gent que va a morir-se.
No va ser bona idea dibuixar l'infern amb colors tan càlids.
Pecar serveix per aprendre a penedir-se.
Poemes curts (X)
20 Març, 2019 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sol de primavera
com vol enllestir
a la flor primera
quan es vol morir,
mai podrà ser reina.
El ruc anava
a tombs i tombs,
l'aigua cantava
sorgint del fons,
el rec plorava.
Quan la pluja parla
en carrer i teulats,
un sent la basarda
dels dies passats,
dies sense gràcia.
Si l'amor volia
romandre amb mi,
com li manaria
que digués que sí,
haig vella follia.
La mare acarona
per la nit al nin,
ha passat l'estona
sense pas dormir,
és la malaltia.
Poseu-me a les mans
el somriure ample,
el sentir-me humà
envoltat de tractes,
mai serem cristians.
Tinc, pel teu amor,
dolça bogeria,
visc a contracor,
sofreixo i em crida
aquell vell bruixot.
Portem les lloances
serralada amunt
on lliuren les vaques
aquell minso ensurt
de pensar amb els altres.
Si la lluna plena
ve a demanar,
digueu que em crema
el desig d'estar
fora de la reixa.
Entre amor i melangia,
vaig de promès,
porto un cove d'alegria
del tot encès
per un foc que m'humilia.
Al déu de la mort
ofereixo, avui,
un polsim de por,
altre de garbuix,
que fosc ho tinc tot.
No demano anar
al regne dels vius,
no em deixen estar
ni preguen quan dius
que és millor callar.
Els camins de pedra,
corriolets de fang,
quan ve primavera,
s'omplen com abans
de lluita ferrenya.
De les roses del jardí,
una m'escolta,
com em tracta de mesquí,
de poca-solta,
perquè odia viatjar amb mi.
La pluja cantava
lluny del rierol,
la fulla plorava
demanant al sol,
poc que l'estimava.
Amb massa delers,
fugint d'aventures,
van els meus volers
cap a altres pastures:
verdes, sense més.
La casa vella
no vol ni llar
ni bou ni esquella
ni sopar tard,
n'estic tip d'ella.
La jove demana,
quan es pon el sol,
el riure de gana,
fugir del condol,
mai fa bona cara.
Porteu-me amic
al preat món
on ser segon
no està mal vist,
és prou pregon.
No conto mentides
ni em plau l'ocasió
de viure mil vides
amb semblant sarró,
és qüestió de mides.
Epigrames (X)
20 Març, 2019 06:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
Trenta perles
ben lligades,
poc collar,
massa arracades.
L'oreneta
en un sembrat
no cerca casa
ni ven el gra.
La nit semblava dia
cada matí,
la nit com es fonia
al meu coixí.
La meva fermesa
no té paor,
però s'ofega
quan surt el sol.
Una noia volia
retalls d'amor,
el noi es confonia,
ho trobava fosc.
Vull, de cada dia,
diner i neguit,
he venut massa hores
per a ser prou ric.
A la casa petita,
no troba el sol:
ni una cambra daurada
ni un jardí amb flors.
Poseu-me, pare,
nous en el sarró,
manca i tombarelles,
les poso jo.
La llum pregona
el seu anar,
com pinta i broda
farcells emprats.
A la casa
de ponent,
no hi ha pressa
ni hi ha seny.
Maria dormia
enmig del jardí,
un manoll de roses
feia de coixí.
He contat mentides
i grans disbarats,
he guanyat els dies,
els déus m'han deixat.
Porta'm, amb el vi,
la fresca del pou,
deixa'm el gaudir,
emporta't el jou.
Per anar a festeig,
les porto amanides:
rialles, mentides
i promeses en escreix.
Mariona demana:
un xic de somrís,
li dono de gana,
sense compromís.
A la blanca nit,
quan el fred és viu,
un demana un llit
i un somni d'estiu.
La reina demana
tot un mes de pau,
vol fer la bugada
i, viatjar, si plau.
Sense esperit i set poemes més
16 Març, 2019 01:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Sense esperit
Com vaig, cofoi,
perdut en la gran guerra
de petjar, dolç,
camins replets de sots.
Li he dit, al cor,
que estimo la platxèria,
el treballar
és terra de tothom.
M’agrada el lleure
sobtadament concís
i anar endavant
de les ciències profanes.
A l’alturó,
han de restar les flames
sense tebior,
sense esperit.
Si hem de passar
En l’agredolç
esclat de noves hores
només veig ombres
on deturar.
Cerco, a la pols,
històries de grans homes
amb mil cabòries,
amb mil combats.
Si hem de passar
per rierols i serres,
esdevenir
els més petits herois,
he de trobar
la porta de les fosques
on viuen totes
les llums sense mudar.
Com la flor espera abella
Com la flor de l’ametller
tot mirant, de dalt, m’observa,
deu pensar que sóc quimera,
mal aprenent de pagès.
És la flor qui espera abella
per sobreviure i fruitar,
diria que vol anar
a trobar la primavera.
Com la flor de l’ametller
s’ha mudat per a la festa
que es prepara a la vall.
No sé si anirà al ball
puix el vent porta desfeta,
és maldestre i mentider.
Porteu-me marona
Porteu-me, marona,
la dolça il·lusió,
pastes i torró
per passar l’estona.
M’agrada la festa
quan aplega el sol,
ell porta el condol
per si hi ha tempesta.
Porteu-me, marona,
remei pel meu mal
en ampolles plenes.
Deixeu les lluernes
i pugeu-me dalt
on gaudir una estona.
Bon vaixell i mala mar
Mariner, dalt del llagut,
sense ganes d’allunyar-te,
com hauria de contar-te
els meus pensaments eixuts.
Bon vaixell i mala mar
amb un vent massa maldestre,
navegant fins al capvespre,
amb estrelles, aplegar.
I doblers ni tres ni dos,
els somnis esmicolats,
un vi negre de taverna.
Una angúnia quasi eterna
enmig de grans disbarats
i allitat en gran redós.
Dessota la lluna
Poseu-me al cistell:
la joia i la gràcia,
a l’amor quan passa
cercant son penell.
Amb una mesura:
formosa, escaient,
per a ser pacient,
trobar la cordura.
Una jove bruna
amb preat encís
i una tarda dolça.
He de fer-la esposa
si em dóna el sí
dessota la lluna.
I criden els dos
A la flor primera,
qui emplena el jardí,
li parlo com si
fos la missatgera.
El sol com s’allunya
i, parlant, s’ofèn,
és minyó dolent
qui cerca la lluna.
I criden els dos
per a fer enrenou
per viatjar de pressa.
Cerco una finestra
per somiar de nou,
per eixir del cos.
S’ha posat el vestit nou
A la vora del camí,
veig una flor sorneguera
qui va pregonant l’espera
per saber el com i el qui.
Com em diu la papallona:
Aquest vespre no vindré!,
es veu que no pot ser:
entremaliada i bufona.
S’ha posat el vestit nou
ben florit i ben planxat
per anar a donar un tomb.
Quan es troba el caragol
li espetega de bon grat:
T’agradaria fer un vol?
Pensaments divins (IX)
15 Març, 2019 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Arribis quan arribis al cel, sempre hi ha rosari.
Tres miracles més i em donen el diploma.
Provaré d'entrar a l’infern sense recomanacions.
Satanàs vol calderes amb control de cocció.
Jesús, de moment, portarà bótes d’aigua.
Déu vol provar la disfressa de pomera.
Goliat diu que no tornarà a lluitar amb el mateix casc.
Samsó haurà de canviar les guineus per esquirols.
Sant Pere acceptarà la porteria si hi ha veda de peix blau.
Judes diu que, ara, només vol fer comèdies.
Satanàs augmentarà el pressupost de l’escola d’art dramàtic.
Déu subvencionarà apartaments de trenta metres cúbics.
Satanàs vol denunciar Déu per competència deslleial.
Queda prohibit fumar dintre la caldera.
Cada tres miracles es demana temps de reflexió.
No es podrà pecar per encàrrec.
El judici final queda ajornat “sine die”
Es busca pecador per la zona blava.
Isaac evita anar d’excursió amb el seu pare.
Salomó està tip dels tests d’intel·ligència.
Moisès ha apuntat el seu germà a un curset de geografia pràctica.
Dalila ha regalat a Samsó xampú per a la caspa.
Jesús tornarà al desert, però vol zones humides.
Déu diu que desitja arreglar els papers de l’herència.
Satanàs visitarà el bruixot, vol medicines alternatives.
Tres científics van trobar Déu i no el van saludar.
Déu ha declarat la mort: Persona “non grata”
La Parca vol canviar la dalla per terminals elèctrics.
No puc entrar al cel, no tinc la declaració jurada.
Satanàs no veu bé que es porti llaç a la cua.
Queda prohibit mossegar els condemnats abans de coure’ls.
L’infern és com un ordinador sense xarxa.
Sant Pere creia que internet era per pescar a la nit.
Jesús diu que, si torna, vol predicar al Priorat.
Es recomana als justos que arribin d’hora al rosari.
Déu creà el món, va tenir un mal dia.
Jesús tornarà quan li passarà el refredat.
Judes es pensava que Jesús sabia fer més miracles.
Satanàs li ha dit a Déu que no pot pagar més impostos.
Moisès diu que vol taules de plàstic.
Déu creu que es va passar en castigar Sodoma.
Hi havien més déus, però se’n van anar.
Satanàs sap que, a Déu, només li donen disgustos.
Volia ser sant, esperava les rebaixes.
Déu està construint spa al setè cel.
Déu acusa Satanàs de competència deslleial.
Déu ha canviat el menú, ha tret la llagosta.
Cel en quarentena per una epidèmia de sants.
Satanàs ha fet una treva per fer un inventari.
Déu permetrà fumar en cuines i cambres de bany.
Satanàs posarà dutxes al costat de la sala de calderes.
Satanàs creu que portar banyes fa créixer la desconfiança.
Déu pensa que Jesús hauria d’estar casat.
Hi havia un temps, però Déu el va foragitar.
Si hi ha més humans, haurem de compartir àngels.
Estava Déu en el cel, quan va arribar la idea.
Déu hauria de començar on acabo.
Satanàs està decebut, els homes juguen i no pequen.
Pensaments educatius (IX)
15 Març, 2019 06:21
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
El més espavilat de la classe assegura que no poden haver tres nombres primers.
Quan gira la terra entorn del sol espera guanyar color.
Podeu seure i fer servir les cadires.
Tinc mètodes, però ningú diu quin és el bo.
Abans, per comptar, feia servir mongetes, però se les menjaven.
Estic content, contesto les preguntes abans que ells.
Aprenen tant, quan tindran gana?
Acabat el curs, he perdut una altra guerra.
Eren notes altes, cap alumne arribava.
He posat respostes obertes, sis s'han constipat.
Tinc tres alumnes ecologistes, els sento venir.
Assoleixo que la seva prioritat és anar al servei.
Tenen raons convincents i poden ferir.
He posat tres excel·lents, no sé qui els té.
Podria aprovar-lo, però volia conèixer els seus pares.
Havien de repetir fins que arribà l'inspector.
De fet, totes les respostes mereixen un respecte.
La classe no va ser satisfactòria, només vuit es van adormir.
Estan al segon nivell de concreció, dubto en respiri cap.
És difícil que, a sisè, entenguin el número vuit.
Estan fent lectura, no necessiten res més que una finestra.
Només tinc vint feres i no cents.
Atenció, atenció..., la lliçó començarà en cinc minuts.
Els tests d'intel·ligència els tenim a la terrassa.
El noi és superdotat, espero que no s'encomani.
Trenta anys a l'escola i encara no sé on amagar-me.
Com a segon pare, és normal que no em facin cas.
Acabo de saber que tampoc passaré de curs.
Estic en una errada i m'hi trobo bé.
Aquesta setmana porto tres dilluns seguits.
No sé perquè m'escolten, dec emetre en altra freqüència.
No es queixen perquè cansa.
No sé si Jesús va aconseguir aprovar cap deixeble.
Els he dit que tenia un dubte i han regirat tota la classe.
Em portaran quatre ordinadors, no sé quants alumnes em sobraran.
Posaria un examen, però he de trobar un lloc adient.
Resten sense portar, són tan pobres.
He demanat un vas d'aigua, ara, demanaré aigua.
Quants alumnes fan falta per poder volar?
Llegeix: teorema. Teo rema.
Estic decebut, tres tenen respostes diferents.
Estava navegant per la classe quan va aplegar el far.
Poseu dues preguntes i veureu com s'ofeguen.
Responen les preguntes després de saber on.
Va ser una classe magistral, vaig sortir amb una orella a la butxaca.
Si us miren de la darrera fila, tremoleu.
Dues hores més i em perdonaran els pecats.
Era al davant de la pissarra quan la van prendre.
He tingut moltes reformes, ara, recercarem l'edifici.
El problema era senzill, havia tingut molts entrebancs.
La classe estava callada, de fet, estava buida.
Els alumnes criden, endevino que la sordesa els està atacant.
Tres alumnes no escolten, ja són a port.
Aprenen a un altre ritme, deu ser “adagio”.
Tinc noves sensacions, estan llençant els papers.
Aprenen amb ordinadors, venturosos electrons.
No tinc res per ensenyar, la botiga està tancada.
Aprenen filosofia, de fet estan enfilats al sofà.
Epitafis (IX)
12 Març, 2019 19:46
Publicat per jjroca,
Epitafis
El metge tenia poca fe.
Encara tinc una mica de por.
Pensava que seria pitjor.
Porto dies sense badallar.
M’estic fent a la idea.
Li vaig dir: Frena!
Ara, us ho contaré…
Estic aprenent a parlar pels colzes.
No us mengeu la botifarra.
Noto com un gran buit.
Estimada Parca: Ja pots venir!
Ho veig tot diferent.
Tinc la factura a la butxaca.
Ara, m’he deixat el carnet!
Algú em pot posar al sol!
Un got de vi, si us plau!
Ho sento, he perdut la clau.
El dia de difunts són d’excursió.
He oblidat on em vaig quedar.
Porto un embolic amb els anys.
Sí, senyora, sí; sóc jo mateix.
Records a tots els presents.
Sobretot, no facis tard.
Per fi, respiro tranquil.
Per anar a l’infern, decanteu a l'esquerra.
No descarto tocar el dos.
Vull aprendre a cantar.
Ho sento, no he menjat res.
Tinc la saleta plena de pols.
Ho sabia, sempre arribes tard.
Tinc present el sermó que em van fer.
La senyora m’està buscant feina.
En acabar de passar el llistat, me’n vaig.
Porteu vi i us deixo insultar.
Un disgust menys i m’escapo.
Encara pago l’enterrament de l’avi.
Era a punt de sortir-ne.
No us puc donar hora.
Aquí dintre tinc el secret.
Això no té preu.
Proveu de despertar-me.
Ha estat un plaer.
No us puc donar feina.
No tinc crema protectora.
Us asseguro que hi sóc.
Per fi, m’ha tocat la grossa.
No em prenguéssiu la disfressa.
He tornat a perdre la cartera.
Horari de visites: De 10 a 12 del matí.
El mossèn va dir que seria al cel en hores.
El metge diu que hauria d’evitar les enrabiades.
Estic esperant un amic per passar comptes.
He aplegat d’hora, tenia por de trobar-ho tancat.
El problema és que em cauen els pantalons.
Només faltaria una altra missa de morts.
No puc despertar la senyora, està dormint.
He aconseguit treure’m el neguit de sobre.
Aquí, és que no es pot viure!
Poemes curts (IX)
12 Març, 2019 19:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la nit despulla
monstres de la por,
el ser perdedor
em porta on la fulla
demana tardor.
No he de venir
del vell infern
per treure un prec,
un gran glatir,
ho tinc tot fet.
Mataré la gana
amb munió d'enciam,
em plau l'aviram,
però el cos esclata:
Hem de patir fam!
Posaré al racó,
de la gran fortuna,
regalims d'engruna,
plors de somiador
amb desig de lluna.
Quan el sol clou
i el vespre se'n va,
fuig tot l'enrenou
ni sap on anar,
però em deixa sol.
El monstre angelical,
mentre sadolla, clama
i parla com sidral,
de tant en tant, esparsa,
els ferros del cristall.
Com demanaré
a la vella Quaresma
que no porti pressa
puix menjar convé
i beure m'ofega.
Al vell carreró,
els deures són buits,
els homes han mort
enmig del rebuig
d'aquells grans prohoms.
Sense cànter, sense pou,
la tardor semblava eterna,
al corriol, ni una lluerna,
a la sínia, no hi ha jou,
el món s'esberla.
Poseu-me, bona muller,
vi en el vas,
he fet mal pas,
no he estat valent,
l'amor se'n va.
Paraules donades
no faran camí,
terres isolades,
pensament mesquí,
demanen albades.
Cada ull em demanava
el seu somrís,
home indecís,
avui, no guanya
ni haurà enemic.
Amb les pedres del camí,
he fet conversa,
mai porten pressa,
viuen allí
la dolça espera.
Una nit dormia
dessota del cel,
un amic fidel
demanar solia
el dormir per ell.
Amb les presses
i embalums,
mil promeses
fan ensurts,
són tan fredes.
Per a ser ric,
cap negoci
porta un soci
per amic,
ai de l'orni!
La formiga al formiguer
no vol fortuna,
només demana una engruna,
una fulla, un polsimet
i anar a la cua.
Quan l'aranya
adoba el fil,
no perd trama
ni sentit,
és com treballa.
Al racó del mas,
viu la masovera,
qui la vol casar?,
ella no es deixa,
diu que ja ho farà.
A la nit, demano
un somni confós,
mai seré el meu amo,
mai hauré senyor,
tot i així, em planyo.
Pensaments festius (IX)
12 Març, 2019 19:23
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Les fulles són llibres de sis mesos.
Les grans ciutats demostren la poca saviesa dels homes.
Les hores són els deixebles dels dies.
Les idees hi són, el que costa és treure-les.
Les lletres fereixen però també curen.
Les mans són el llibre obert de mil lluites i desitjos.
Les muntanyes són els bonys de la terra.
Llegir un llibre és solcar camps amb els ulls.
Les ombres no suporten la foscor.
Les ombres són records poc perillosos.
M'agrada esperar al carrer on no viu ningú.
Les paraules dormen al palau de la boca.
Les parets han d'acompanyar per sempre el cos de l'home.
Les portes de la casa marquen l'inseguretat humana.
Les tisores fan camí per a trobar-se.
M'estimes perquè no te’ns cap motiu per no fer-ho.
Les ulleres ensenyen als ulls com dibuixar.
Les ungles són les cuirasses i reben els cops del treball i de la por.
Les velles cerquen la gràcia de Déu, de les altres en queden poques.
Li agrada tant ser esclava que es posa cadenes per tot arreu.
Li vaig donar tot i no va saber on posar-s'ho.
Llegir és la manera més culta de realitzar una negació.
Llença el ric el que no li pertanyia.
M'agrada el silenci etern del palau de la saviesa.
M'agrada perdre el temps, em sento una mica déu.
M'atipo de no saber i em sento buit.
M'avergonyeix el pensar que sempre seré el mateix.
M'estima tant que ni me n'adono.
M'han dit que al cel la cua dels practicants és la més curta.
M'han robat les alegries a poc a poc.
M'heu vestit el cos i heu oblidat l'ànima.
Mai ha viscut Déu en el cos de l'altre.
Mai heu de trobar en mi la part que us falta.
Mai li diguéssiu a una dona que el temps és un poca-vergonya.
Ningú em desconeix tant com jo.
Mai posar-se roba ha estat un art.
Morir és volar sense por de caure.
Mai poso a la veu el risc de saber.
Mai sabreu amb qui parleu ni per què ho feu.
Mai tants déus com ara viuen entre nosaltres.
Ningú dóna el que no fa nosa.
Mal ven qui viu al país del somnis.
Mesureu l'enemic amb diners i allunyeu-vos.
Ningú ha de parlar tant mal de mi com jo.
Menjo massa per mantenir el cos enfeinat.
Epigrames (IX)
12 Març, 2019 19:09
Publicat per jjroca,
Epigrames
Petit com sóc
ni vull ser a l'era,
hi ha massa pols
i algun tronera.
Maria diu que m'estima,
deu ser veritat?
És un amor fet a mida,
cada hora, mitja part.
A la casa gran,
falten criats,
a la petita,
n'hi ha uns quants.
He trobat un salvador
tot fet a mida,
és un senyor,
pren i no crida.
Mare, quan sigui gran,
vull una feina:
dolça, galant,
sense cap eina!
Si fóra herba
verda, pacient,
tindria la gresca
quan ho mani el vent.
A la casa blanca,
viuen els nans
ni tenen tanca
ni els manca espai.
El nostre país
és tan somiador
que bastim castells
sense cap senyor.
Espero la mort
des de bon matí,
m'ha dit que no pot,
que no està per mi.
Tinc un déu absent
pujat a la creu,
un infern plaent
massa prop del cel.
Una rosa portava
remors d'amor,
una flaire emprava
un prec ben dolç.
A l'estiu,
sense foguera,
hi ha una festa
a cada niu.
Mare, posa diners
a cada cella
perquè a l'orella
no en caben més.
Dessota del pi
i fugint del sol,
hi havia un mussol
amb el semblant trist.
Pare, poseu-me
només un jornal,
per a menjar enciam,
no cal ni cridar-me.
La mare demana:
un nuvi eixerit,
que aplegui a marit
sense perdre massa.
Li demano al mestre,
per si ho pot donar:
un bé, un notable,
de preu, no n'hi ha.
Dessota la lluna,
udola el llop,
em porta fortuna,
la deixa on vol.
Enceto el camí
al dedins del bosc,
ni cerco botxí,
ni demano el sol.
Sense gaire sort,
fugint de la nit,
he trobat el sol
vestit de fadrí.
A casa del vent,
no volen tenir:
ni massa valents
ni massa enemics.
La noia demanava:
versos d'amor,
el noi se l'estimava
però no pot.
A la casa del rei
no hi ha follia
ni criats matussers
ni res a mida.
Diu que m'estima
i em té present,
que tot ho sent,
però mai crida.