12 Abril, 2019 05:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sant Pere demana
al Mestre jovent:
Anem a pescar
vuit coves de peix!
Aplega el capvespre
al si de la bassa,
el cel és prou tendre,
la núvia ni parla.
Un retall de llum:
tou, avergonyit,
ens vindrà de gust
abans de la nit.
Nou vestits,
trenta arracades,
massa esgarips
per a ser estimades.
Demano, al bon Déu,
una bona dot:
Ser galifardeu
i menjar de tot.
A les pedres del camí,
si pogués, preguntaria:
Com us ho feu per eixir,
per tenir tan bona vida!
M'han proposat:
el fer-me ric,
com puc eixir
sense insultar.
La mossa volia
amb mi festejar,
ella manaria,
tot era prou clar.
Poseu el rei
en gran palau,
un bon servei
amb pany i clau.
Ara, m'ha tocat
un dimoni eixut,
com vol progressar,
li dono els punts.
Entre tantes meravelles,
el bon Déu les va posar:
Fredes nits, milers d'estrelles
i una lluna mig plorant.
Escriure és viatjar
a terres llunyanes,
deixant, mentre passes,
polsims endreçats.
Per a ser el gall
del galliner,
has d'estar
el matiner.
L'amor no té
casa de rei
ni té servei
ni li convé.
Tot cercant
a la saviesa,
he topat
amb la feblesa.
La vida em porta
per rierols,
per freds paratges
on hi ha poc sol.
Tinc a la núvia
en un altar,
allí, és tan dolça
ni vol baixar.
Porteu-me a una guerra
de pastissos bons,
deixeu-me amb la lluita
d'aquest regne dolç.
Aquí, al cementiri,
no hi ha dies bons,
ni corren les hores
ni surten cançons.
Una mossa jove,
plena d'emoció,
em diu que m'estima,
no ho diu de debò.
He posat els anys
en coves lleugers,
vull haver els primers,
dono els assenyats.
En un riu,
del tot ressec,
hi ha les portes
del desert.
A casa del ric,
no hi ha cigrons
ni sorolls ni crits
ni rialles per tot.
Aniria al metge
si fóra més ric,
ara, com m'empasso
les febres que tinc.
Afegeix un comentari
