Poemes curts (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com ballen les fulles
en aplegar el sol,
com baixen, porugues,
a cercar el condol,
troben les despulles.
Com hauré
la minsa sort
si esdevé
quan no hi són tots
per quedar bé?
No vull el fred
ni l'hivern maldestre,
però mai es perd
i aplega sempre
amb ull ben obert.
La formiga plora
en fugir l'estiu,
ha deixat un bri,
petit, a la vora,
per si ve l'amic.
Una rosa sola
no farà per mi,
li demano si
vol ser la penyora
que porta al sentir.
Sento plorar el núvol
a la serra estant,
diu com es fa gran
i es tornar catúfol
per anar amollant.
Dolces regnes
del meu cor
com es queixen
cada cop
que espeteguen.
Quan el nin somiava
en pujar al llit,
la mare demana:
deixar-lo dormir,
fa tan bona cara.
A la barca estant,
quan s'apropa el peix,
goso, com un rei,
anar governant
sense massa fe.
Cada mosca,
a cada sot,
va i revolta:
sínia i hort,
és tan mossa.
He comprat, avui,
un rellotge ver
per anar despert,
per saber com vull
aplegar al remei.
Quan davalla a la font
i sent l'aigua com quequeja,
mai li plau sentir la queixa
de la sina que s'adorm:
oblidada, buida, seca.
Al carrer dormia.
una nit d'estiu,
plena de follia
per no saber on viu
l'amic qui l'oblida.
He trobat al vent:
dolça melodia
d'aquell passat dia
on sorgí, un moment,
un polsim de vida.
No han de ballar
les fulles porugues,
són massa feixugues
per deixar-se anar
des de les altures.
Aplega el ramat
cansat a la cleda,
ha trobat massa herba
que el vent ha assecat,
vella malifeta.
És quan callo
quan ho albiro,
després, miro
i m'espanto
si ho amido.
Sense casa
i sense seny,
no hi ha rei
ni veig si passa
el gran remei.
Vestidet de pobre,
amb el trist semblant,
passa un vianant:
furtiu i mediocre,
a saber on va?
Les cent roses
del jardí
fan ganyotes
perquè sí,
són prou boges.
Epigrames (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan l'hivern demana
un polsim de neu
es troba amb un déu
qui se'n riu i esclata.
A la voreta del foc,
surten rondalles,
la meitat plenes de por,
la resta qui sap on passen.
Passaran els dies
sense fer aturada,
comenta la fada,
parla de cobdícies.
Quan vingui el son,
pareu-li taula,
té tanta gana,
parla de tot.
El vent sortirà
a trobar l'amic,
és tan eixerit,
tan fet a xiular.
La pluja primera
no sap on caurà,
els camps secs travessa,
mai vol deturar.
La mossa volia
amb mi festejar,
poc que ho sabia:
Prega per casar!
El ser ric
és meravella,
a cada festa,
troba un amic.
Per a cloure
el meu glatir,
em cal seure
i beure vi.
He anat
a fer camí,
m'he cansat
i he dormit.
Si la lluna nova
demana per mi,
estic a l'escola
ben voltat de nins.
Una branca sola
parlava d'amor,
mireu com s'envola
i vola i no pot.
Guanyaré, a les postres,
un racó del llit,
m'agraden les fosques,
em porten la nit.
Portaré, a la mar,
un cubell amb roses:
maques, ben formoses,
tendres, com abans.
Si la menja
és un plaer,
la revenja
està per fer.
Escriure és comparar
la força i la feblesa,
deixar una mà estesa
i provar de volar.
A la rosa nova
del preat jardí,
li han posat penyora:
Fes-li dir que sí!
Com demano
mals d'amor,
com esclato:
Estic tan sol!
Amb aquest mirar
de dolça carona,
qui no s'enamora?,
qui no es vol casar?
Per haver diners
i gaudir fortuna,
res hauré de fer,
viuré a la lluna.
Al cant de melangies,
vivien els benestants,
ben contents, prou afartats
i somiant amb altres vides.
Mireu si n'és
de gran i rebonica
que em porta a botiga
i diu què cal fer.
A la lluna estant,
tot són meravelles:
Per la nit estrelles,
son a l'endemà!
El dimoni ofereix
un bon negoci
ni m'agrada el soci
ni el guanyar en escreix.
Paraules sense fortuna i set poemes més
14 Setembre, 2019 07:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Paraules sense fortuna
Les paraules van al solc,
ben a desgrat de la pena,
com porten la llum primera
per si apleguen al gran fosc.
Les paraules matusseres
mai demanen el somiar,
elles van, volen anar
a conquerir noves terres.
Paraules sense fortuna
com es lleven pel matí
per a sortir de la casa.
Volen trobar l’estimada
per a seure en el seu si
i sentir aplegar la cura.
Com la fulla plora el verd
Com la fulla plora el verd
i l’absència de la brisa,
és la tardor qui la perd,
qui la deixa ben pansida.
Com l’arbre plora també,
hi ha un remoreig de recança,
la fulla vol anar a plaça,
però la joia no es ven.
I gronxa amb nou deler
a dalt de l’arbre cansat
d’aquella feina feixuga.
Nostre heroi voldrà la muda
i romandre enamorat
per si aplega un dolç temps.
La tardor emplena golfes
El carro aplega del tros,
venturós, a mitja tarda,
les olives van al groc
i es va tancant la casa.
En el de dalt del Montsià,
gairebé ni hi ha enrenou,
una barca cerca llar,
un ratolí cerca el sol.
La tardor emplena golfes
amb ametlles, pomes, nous
i un polsimet de fred.
Més enllà està l’hivern,
cal tenir encès el foc
i amanides mil històries.
Sóc tanoca?
Amb un cos ben tafaner,
com camino per la plaça,
sento el gaudi de campana,
el somiar del llaguter.
Riu amunt i riu avall,
enceto les mil converses
amb aigües ben satisfetes
sense penes ni encenalls.
La mossa, qui em pertoca,
amb un cànter, va a la font,
ben neta, ben pentinada.
La sogra pas que m’agrada
perquè parla a tothom
tot dient que sóc tanoca.
La sento plorar
La pomera qui s’adorm
després de la gran feinada,
massa pomes fan estada
puix cap bestiola les vol.
De lluny, la sento plorar
quan el vent me l’esbatussa,
és el gran cerç qui remuga
i pren fressa en el baixar.
La pomera es despulla
sense pressa, a poc a poc,
en una tarda ben trista.
Cap déu li posa la mida,
però l’escanya un poc
amb una mà prou feixuga.
Del balcó estant
Del balcó estant, la lluna
em proposa el festejar,
la mossa poc que ho sabrà
puix no haig ni pa ni engruna.
La lluna mira, somriu
i fa la nit menys feixuga,
haig una feina poruga
puix demano tenir un niu.
Somia-truites, pagesot,
home de poca paraula
i perdedor a l’engròs.
Com voldria haver un bon gos
per saber, d’un cop, qui mana
i amistançar-me amb la sort.
Toca processó
Del balcó estant,
sento les converses,
el riure, les presses
dels grans benestants.
Toca processó,
missa i rosari,
viure és necessari
per a fer-ho tot.
I jo, que em desvetllo
de somnis preuats
enmig de silencis,
puc sentir-me neci
o trobar entrellat
per a dir el que penso.
En veure’m vençut
Hauré de suportar
la vida amable,
ésser menyspreable
lluitant pel demà.
Amics a la lluna
posats en somiar:
terres per llaurar
i minsa fortuna.
Esclato quan puc
i deixo el meu amo,
un pobre tossut.
Darrere del ruc,
sovint m’esbatano
en veure’m vençut.
Pensaments divins (XXXII)
13 Setembre, 2019 06:57
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Tres àngels oferiran redempcions a l'engròs.
Pecador ric entrarà a l'infern amb condicions.
Déu obrirà ambaixada a Catalunya per si de cas.
Mare, amb tres fills, ha decidit anar a l'infern de vacances.
Abans d'entrar a l'infern deixeu els pecats a consergeria.
Es prega als dimonis novells que passin a recollir les cues.
Àngel, sense destí, alliçonarà els núvols.
Tres sants ofesos amb Déu en no ser reconeguts.
Déu vol anular el decret d'eternitat.
Satanàs prohibeix entrar a les calderes als somiatruites.
Judes li demanarà a Jesús una targeta de crèdit.
Déu confia que el cel resisteixi tanta glòria.
Satanàs denega canvis en el menú de quaresma.
Ser dimoni no és només una qüestió de banyes.
Déu no es presentarà a les properes eleccions.
He aconseguit un dimoni amb poca capacitat de seducció.
Per a ser sant, quant he d'invertir?
Com peco poc, m'ha tocat un dimoni coix.
Profeta, sense estudis, llegirà el paisatge.
Satanàs intercedirà pels pensadors.
Aniré al cel si puc entrar llapis i paper.
Al cel de les dones, quants homes els toquen?
Una eternitat, de quants problemes estem parlant?
Es pot ser sant sense menester tanta paciència?
Déu a l'atur, cerca deixebles amb ambició.
En dies, l'infern presentarà la temporada de tardor.
Satanàs demana pecadors amb seny.
Jesús estudia nova vida sense creus.
Sant, de dretes, vol presidir el protocol.
Jesús no admetrà deixebles que el vulguin salvar.
Déu crearà un altre món sense mamífers.
Satanàs proposa a Déu reduir el cervell humà.
Déu elimina el llibre de reclamacions.
Va ser aplegar al cel i començar els problemes.
Déu no sap on posar els savis incompresos.
Satanàs vol revisar el dret d'autor.
Cerco advocat d'ofici per al Judici Final.
Satanàs necessita dimonis a temps parcial.
He aprovat el curset d'assistent de fogoner.
A l'infern, es demanen les vacances pel juliol.
Hagués pogut ser sant, però el físic em va trair.
Satanàs ha demanat més carbó als Reis.
Déu sempre ha preferit l'art romànic.
Amb dos pecats més, tinc dret a un arxivador.
Satanàs prohibirà fregits ecològics.
Satanàs negocia amb Coca-Cola per a posar dispensador.
Aniré a l'infern si donen bon esmorzar.
Va ser: aplegar a la glòria i deixar de somiar.
Judes no trairà Jesús per menys de dos milions d'euros.
Satanàs hi era al Gòlgota, portava els claus.
Aniré a l'infern si m'agrada el tracte.
Déu prohibirà penediments amb descomptes.
Judes farà un top-ten de malifetes.
La Verge ja no sap on posar les condecoracions.
Cerco company per anar al cel.
A carnaval, sempre compro un pecador per a substitut.
Sant Pere no em deixa entrar, em falten cinc punts.
Satanàs encara riu, li digué que hi ha diners de plàstic.
Amb set pecats més, tinc dret a caldera amb vistes.
Pensaments educatius (XXXII)
13 Setembre, 2019 06:54
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He demanat que escolten, però no em senten.
Ni vull esbrinar quin de tots atén.
Donaré les notes i començarà la festa.
Posats ens aquestes, dos i dos poden ser vuit.
Avui, ja he llençat tres programacions.
Sortosament, mai saben el que penso.
He demanat asil a la classe del fons.
Porto anys oblidant qui represento.
Obrim el llibre i tanquem les orelles.
Mestre, amb experiència, domarà lleons.
He aconseguit ensenyar sense penediment.
Sempre estan disposats a no fer-me cas.
Arriba l'hora de no pensar massa.
Mestre decebut, rebrà un pla de xoc.
Porto mesos cercant el moment adequat.
Quan semblen escoltar, vigileu.
Procureu que l'aula no es mogui del lloc.
Mai sé quan tenen gana d'aprendre.
No vull classes de suport, només una cadira.
Ara, ja no sé on he deixat la raó.
Els he fet saber que no dormo.
Els he donat un concepte i l'han amagat.
Mai sé quan s'obre una finestra.
Vaig perdent alumnes sense plorar.
Ara mateix, estic perdent temps.
Haig alumnes rics i atipats de coneixements.
Vull començar la classe, he comprat rajoles.
No els tinc por, sóc prou inconscient.
Mai endevino on és el pare.
Fa mesos que demano silenci.
El darrer control està reposant a les golfes.
En algun racó del seu cervell, hi ha un savi.
Necessito nous cervells amb endoll.
Necessito una caixa màgica per a guardar els llibres.
Els he dit: En tres minuts, sortiré volant!
Darrerament, estic bastint ponts.
Ja sap que no és un gripau.
Per dominar llengües, els he comprat un clarinet.
Aprenen tant que dubto ho entenguin.
Els he donat dos conceptes nous i cinc d'usats.
Va ser aprendre a sumar i menjar-se el món.
Si aprenen prou, voldran menjar sovint.
Cinc dels alumnes s'han esgotat mirant les mosques.
Estic investigant la desconnexió pausada.
Comprar els llibres no pressuposa obrir-los.
Ja quasi distingeixen un ruc d'un roc.
Solen oblidar que tenen orelles.
Han començat el curs per la zona baixa.
He posat els deures massa lluny de les ganes.
La vida ha de ser un cicle deformat.
Estic començant a no entendre gairebé res.
Haig un amic amb problemes, però no me'ls ven.
Amb cinquanta oïdes, alguna deu funcionar.
Per saber si ho entenen, premeu la tecla.
No sé si em veuen, però no penso xisclar.
He portat la lliçó a la capsa dels entrepans.
No sé si han entès res, però se'n riuen.
Mestre jove ha demanat fer-se vell.
Els ho faré saber: Fa tres dies que sóc a classe!
Epitafis (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:17
Publicat per jjroca,
Epitafis
Som molts, però no ens parlem.
Necessito llet amb calci.
Veig que no t'acabes de decidir.
M'ha deixat la dona!
La contrasenya d'avui és …
Quines novetats hi ha?
Has vingut per l'oferta?
A quina hora, quedem?
Cap dels veïns em coneix.
Tranquil, ha estat mort natural!
Si has de pregar, deixa la porta lliure!
Si puc vendre el nínxol, me'n vaig!
Què feu al poble sense mi?
Va, ja diré que he estat jo!
Fa una bona estona que estic esperant.
Ara, necessito un taüt més petit.
Passat un temps, m'he quedat mut.
Ho sento, en aquest moment estic enfeinat.
No puc atendre peticions pecuniàries.
El lloguer el paga la família.
Això voldria: Que em desnonéssiu!
Afegiu-me a l'excursió de difunts.
Si m'ho demanes, vindré.
A l'hivern, ens recollim a les set.
Porta'm llapis i paper.
La veïna em pren les flors.
El següent del llistat és …!
De moment, he mort i, ara, què?
Doneu-me d'alta al club.
Ja he passat per la caixa.
Encara no sé quant cobraré.
Demà no sé si hi seré.
No penso dimitir!
Fes veure que no em coneixes.
Demà mateix m'hi poso!
No penso acomiadar-me.
Crideu el meu xòfer.
N'estic tip de somiar.
No em va matar la feina.
En entrar, doneu un crit!
He fet els deures per si de cas.
He d'anar a l'infern abans de l'estiu.
Si m'havia de salvar, què feia l'infermer?
No sé què estava dient!
No vols saber quan et toca?
Ara, vull fer un recés!
Torna i porta diners.
T'estimo, t'estimo..., però no ha tornat!
Si vols venir, afanya't!
La majoria ni fumem.
Els morts en dijous ni faran cua.
Venc nínxol assolellat i amb bon veïnat.
Ni sé com vestir-me.
El metge diu que he de passejar.
Cerco núvia poc exigent.
Ara, hauré de comprar loteria dels cecs.
Algú ha vist el Pare?
Pensaments festius (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:14
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És una noia poc espavilada, diu que m'estima sense interès.
Tenia un deute i ho resolt, ara en tinc tres.
El caixer vol que li torni els diners, ignoro, completament, on s'han ficat ara.
Si Déu no em dóna més llum, parlaré amb els de Fecsa.
Vull parlar amb un gat, necessito saber què passa a la segona vida.
És un home molt satisfet, ni necessita miralls.
Li he promès a la dona que l'escoltaré un minut per any.
Estic cansat de perdre, he decidit descansar.
És bonic anar sol, ni a mi m'ho comento.
Estic preparat per perdre deu segons del meu temps.
Em volia prendre el pèl, vaig preferir donar-li tots els diners.
És una sort no ser jove, no saps el que és trobar-se bé.
Era una noia tan maca que no dubtava en canviar de vestit.
Tinc por de ser ric, no estic preparat per a les lloances.
És un home tan savi que ni el veig.
He après una cosa, és millor oblidar-la.
Quan el dimoni va fer el vi, sabia que havia molta set.
El delicat de beure vi és si no endevines el gust que té.
Com volen que porti cotxe si posen bars a la vora de la carretera.
He estat discutint amb una mosca sobre la necessitat de molestar.
A la propera núvia, triaré un balcó amb ascensor.
He anat a dinar tard, només he demanat la migdiada.
Vaig anar al banquet de l'amo, vaig acabar els escuradents.
És un home molt intel·ligent, mai arriba prompte a casa.
Vaig trobar una núvia muda, vaig descobrir que no era tímida.
No em demanéssiu diners, no els tinc repetits.
Vaig descobrir que no era un ruc quan em van deixar somiar.
Mireu si m'estimo l'amo que no diré quan m'enganya.
Tinc molt temps per pensar i no agafo el de ningú.
Voldria escriure un llibre, però acabo a la segona ratlla.
Estic perdent el temps, ja fa massa anys que visc.
Vull triar un cel on no hi hagi ningú.
Vull senyor que em faci sentir sol i necessitat.
He après que saber només et porta a problemes de solucions massa complicades.
Les dones volien canviar el món, ara encara els agrada menys.
No puc fer-me ric, no confio en els meus advocats.
Volia defensar un castell, ara ni sé on para.
He triat el pitjor dels camins, ser home.
Volia comprar-me un vestit, però em volien fer despullar.
No vull el cel de Déu, vull el meu.
Estic malalt, he arribat a gaudir del no res.
No crec en l'amistat, crec en el desinterès.
Mentre l'home dorm, la dona resta muda.
No em preocupa tenir casa sinó parar-la.
Poemes curts (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de partir
enllà de la mar,
regaleu-me un far
per si vull venir,
per si us vull trobar.
Meravelles totes
dormien al prat
cercant l'entrellat
d'aquells petits pobles
qui fan mitja part.
Al racó del mas,
diu la masovera:
Si l'amor espera,
prompte ha d'arribar!
De segur que encerta.
Quan l'ocell piulava
des de l'alturó,
la tardor cantava
demanant al sol
que fes bona cara.
Com els amics
de la fortuna
troben la lluna
sense esgarips,
és tan poruga.
La pluja se n'entra:
dolça, a poc a poc,
per mullar la freda
fulla de tardor,
poca malifeta.
Quan el vent em parla
del proper hivern,
és el cor qui esclata
per paor del fred,
poc després, es cansa.
Una rosa sola
predica el teu nom,
com reclama el sol,
com la lluna troba
en el minso amor.
Cavaller sense cavall,
vianant sense aventura,
una nau massa feixuga
per guarir de tan gran mal,
minsa sort per no fer muda.
El llapis viatja
per mar de paper,
dibuixa la plana
cercant el seu cel,
empresa galana.
En el llum dormia,
enmig d'un rampell,
el gegant més bell
que en el món hi havia
tot cercant la fe.
La mossa demana
anar a passejar
i l'àvia proclama:
Després de dinar!
La menja s'allarga.
Per aprendre
a no saber,
cal entendre:
ser i no ser,
tot un repte.
Van els gegants
pel carrer del mig
ni volen els planys
ni els plau el desig,
tenen massa anys.
Quan la barca surt
tan rabent del port,
va cercant tresor
en deixar aixopluc,
mai pensa si pot.
A la casa vella,
sense massa nins,
els deures són fins
que algú esvellega,
com volen gaudir.
Cada nit,
en allitar-me,
deixo escrit
que vull ser amable
i eixerit.
Amb la pell ben fina,
amb un gran coixí,
qui no vol dormir
quan arriba el dia
per anar al glatir?
Amb dues roses
i un clavell,
tinc cent noies
al palmell,
no hi són totes.
Massa monstres
duu la nit,
els tanoques
fan dormir
sense ombres.
Epigrames (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per no saber
on viu la mar,
el vell pagès
ni haurà far.
Sento l'alegria
passar pel carrer,
tancaré la reixa,
les portes, també.
Ocellet del niu,
si ve primavera
demana l'estiu
abans de la pressa.
Enfadat el vent,
com el bosc trontolla,
el núvol sadolla,
ens porta l'hivern.
És mon cor cansat
qui, al vespre, reposa,
la campana nova
pregona què faig.
Amic dels amics,
mai perdonavides,
com vol prendre mides
lluny de la ciutat.
Amb un tren ferotge,
llançat com un boig,
passo camps i pobles
sense cap raó.
Parlant amb el ruc
de la democràcia,
massa que em fa gràcia,
però no se'n surt.
Prou llenties
en un plat
posen mides
al menjar.
A la casa gran,
ha de viure el rei,
i, si no hi ha remei,
una cort galant.
Si m'he de salvar
i anar a la glòria,
vull haver una història
per ensarronar.
Si quan dorm la barca
me la feu gronxar,
somia que viatja
enllà de la mar.
Quan ve l'amor,
obriu la porta,
porteu-li or,
veureu com torna.
Quan l'estiu convida,
després de dinar,
deixeu-lo quedar,
veureu com somia.
Amb la bóta plena
i un camí per fer,
passeu el febrer,
fugiu de la crema.
Al camí del bosc,
poseu-me donzelles,
ben dolces, ben belles,
de tots els colors.
Maria demana,
amb el semblant trist:
vestit, arracada,
trobar un bon marit.
Per ser pobre
i matusser,
no cal córrer,
és un fet.
Amb paraules dolces,
l'amor primer
cerca a les ombres,
troba qui l'atén.
Estimar volia
pel dematí,
en ser migdia
ni sé a qui.
Et porto una rosa
roja com un clam,
estic esperant
enmig la penombra.
De totes les roses
que guarda el jardí,
les maques i roges
les vull per a mi.
No em demanis
haver son,
quan els savis
van pel món.
A l'hora primera,
em llevaré,
cerco la saviesa,
tot ho tinc per fer.
Sentinelles de l'avern i set poemes més
06 Setembre, 2019 09:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
com es queixen i grinyolen,
els acull en Llucifer
i se’n riu mentre li ploren.
En una cova pregona,
hi ha més nits que llonganisses,
sentireu la veu de dona
tot parlant amb les amigues.
Ànimes del foc etern
no ploreu mai debades
quan l’empresa és a mig fer.
No perdéssiu més la fe
si romanen a les cases
on s’entafora l’hivern.
Per si ve la sort
He perdut el son
dessota del pi,
hi ha un llop mesquí
qui es queixa a tothom.
Ni demana ovelles
ni cabres ni porcs,
potser no hi és tot
i ajunta les celles.
Al dedins del bosc,
rauen les estrelles
a les nits d’estiu.
Fugiu del caliu
i feu tombarelles
per si ve la sort.
Miraria les gavines
Pare, si fos mariner,
amb una barca de vela,
veuria mar des de terra,
des de la mar, el coster.
Miraria les gavines
dessota d’un sol punyent,
sentiria com la gent
vol més joia que pervindre.
Pare, si fos mariner,
encetaria converses
amb les ones i el far.
M’asseuria per pregar
veient com gronxen les veles
amb un caire mentider.
Són les dèries de l’escola
A darreries d’agost,
com s’enceta la tempesta,
en el cel, potser hi ha festa,
en el terra, només por.
Els ocellets s’arrauleixen,
les orenetes al niu,
manta gana, poc xiu-xiu,
de sobte, arriben les queixes.
Els llibres són al prestatge
per a ser foragitats
i anar a parar a la bossa.
Són les dèries de l’escola,
recapte de vanitats,
llarg camí d’aprenentatge.
Gairebé era mig sant
Era un pobre, que us diré,
sense ganes d’aventura,
menjar poc li anava bé
per no perdre la figura.
Mig escolanet de missa,
viatger de bon matí,
amatent del negre vi,
ben lliurat a l’enganyifa.
Gairebé era mig sant,
els capvespres de dimoni,
bon hoste de la taverna.
A la casa, ni lluerna,
només un fanalet prou borni
qui s’encén de tant en tant.
El petit goig
Em plau el vent
qui em porta a la tardor,
sentir-lo envers
les fulles i la por.
El petit goig
d’ajuntar la finestra,
tornar a la fresca,
al bell dormir joiós.
Deixo els mosquits,
la seva xerrameca
d´éssers empipadors.
Demano el foc,
la xemeneia encesa,
la manca de neguit.
Aprenent a no ser
Aprenent a no ser,
oblidant nit i dia,
vull pertànyer al plaer
fugisser de cobdícia.
Adéu els encanteris,
els somnis mai complerts,
oblidar aquells nervis
del lluitar per no ser.
Avançar a la foscúria
d’aquest cos presoner
de mancances i glòria.
Vull deixar la memòria
fins que arribi el primer
domador de la fúria.
A les pedres del camí
A les pedres del camí,
els contaré les mentides,
com les duc ben amanides,
ben posades al coixí.
Cavaller sense cavall,
genet vell sense victòria,
he anat perseguint la glòria
per muntanyes i per valls.
A les pedres del camí,
no les hauré enganyat
puix saben més cada dia.
Mai obliden el qui crida,
el qui posa disbarats
per no pertànyer al diví.